El 31 de desembre va morir Colita, fotògrafa, artista desbordant de personalitat, que ha testimoniat i documentat amb la seva obra seixanta anys d’història del país. La Gauche Divine, esclar, però també la Barcelona del tardofranquisme, la Transició democràtica, la ciutat preolímpica, l’arrelament del flamenc a Catalunya, el cinema de l’Escola de Barcelona… Colita va fer centenars i centenars de retrats memorables.

Barcelona, any 1963, la jove actriu italiana Serena Vergano roda amb Francisco Rabal la coproducció hispanoitaliana El comte Sandorf. La ciutat és un bullidor d’inquietuds, idees i projectes que volen veure la llum. Un grup de joves amb vocació de cineasta volen llançar-se a la piscina, experimentar amb les noves narratives que a França estan fent fortuna amb la Nouvelle Vague. Són Carles Duran, Joaquim Jordà, Jacinto Esteva, José Maria Nunes i Ricardo Bofill, fascinat de la mateixa manera per l’arquitectura que pel cinema. I Pere Portabella, esclar. Junt amb Teresa Gimpera, Vergano esdevé musa del que s’anomenarà Escola de Barcelona i també musa vital de Bofill. S’enamoren, es casen i tenen un fill. Són els anys de l’esplendor de la Gauche Divine i de Bocaccio. La boîte del carrer Muntaner esdevé centre neuràlgic d’una generació de professionals liberals benestants amb ganes de canviar l’ordre establert, subvertir les normes, obrir-se a Europa i acabar amb la grisor del règim.

Aquests dies a la Filmoteca hi ha un cicle fabulós dedicat a la fabulosa Colita. Una selecció dels films en què va fer la foto fixa i també alguns altres on no va treballar, però que li encanten. També hi ha una exposició de fotos al vestíbul. La gran fotògrafa seria la nostra Fran Lebowitz ideal. És culta, llenguda, eloqüent, té mirada crítica, experiència de la vida, molt sentit de l’humor, sap comunicar, posseeix el do de la paraula i, el més important, un coneixement capaç de connectar arts i parlar-ne amb garanties d’èxit. Domina allò que ara se’n diu “fer links ” i que abans es deia curiositat universal. És observadora, treu conclusions amb tan sols un cop d’ull, té bones intuïcions i és un brollador d’entusiasme. La sèrie de Netflix Supongamos que Nueva York es una ciudad ens ha permès descobrir Lebowitz i m’imagino Colita en una sèrie similar a casa nostra, o com a mínim en un capítol o un documental, opinant, dient-hi la seva sobretot, sobre la seva vida, les seves fotos, els seus amics... Parlaria de la Gauche Divine, esclar, que tan bé va retratar; de Bocaccio, on s’hi passava la vida, però seria perfectament capaç de projectar-se molt més enllà, cap als nostres dies, cap a la joventut que tant li interessa, cap a la política que tant la fastigueja, explicaria per què va refusar el Premio Nacional, sabria explicar-nos detalls, anècdotes, instants capturats amb l’objectiu de la seva mirada àmplia. Colita té deu anys més que Lebowitz, ha conegut tothom qui ha sigut important al país dels últims seixanta anys. Ha caminat i fecundat Barcelona, l’ha retratat, l’ha compartit amb companys de viatge al·lucinants i junts l’han transformada incomptables vegades. Ja li han dedicat exposicions a tot arreu, ha fet llibres, l’han homenatjat, Ventura Pons va dedicar-li un petit regal fílmic, però encara queda corda per explicar-la i que ella se’ns expliqui bé i ens expliqui bé.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acull la primera gran exposició retrospectiva sobre l’obra del fotògraf barceloní Oriol Maspons (1928-2013), un autor que va contribuir de manera decisiva a la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya durant la dècada dels seixanta. A través de 530 imatges, aquesta exposició comissionada per Cristina Zelich recorre més de quatre dècades d’intensa activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat.

“És el bar de la Gauche Divine de Cadaqués”. Així és com definia Gabriel García Márquez el Marítim Bar, un mític establiment del passeig marítim que, més que un xiringuito de platja, és una seu d’artistes i intel·lectuals. Salvador Dalí, Josep Pla, Joan Vinyoli, Marcel Duchamp, Richard Hamilton o Tacita Dean són alguns dels artistes que van trobar en aquest local un indret idoni per escriure, crear o simplement conversar i intercanviar opinions. Un passat vinculat a les arts que, 84 anys després, encara continua viu amb la nova generació d’autors i creadors que també han fet d’aquest bar la seva seu intel·lectual i artística.

Són els anys 70. Barcelona brilla. La Gauche Divine està en el seu moment més àlgid. Cultura, diversió, celebració. I dos amics -Leopoldo Pomés i Alfonso Milà (fotògraf i arquitecte)- es llancen a obrir un restaurant que es convertirà en una icona de la ciutat i sobreviurà a modes, tendències i booms: el Flash Flash! Aquest és l’escenari del naixement d’un restaurant insígnia de Barcelona que forma part de l’imaginari col·lectiu: l’espai diàfan i blanc, la llum brillant, els sofàs rodons i molsuts, el mobiliari pop, els cambrers impecables, la fotografia a mida real i en blanc i negre a les parets, i sobretot, la seva inacabable llista de truites: de verdures, de formatge, de tòfona, de peix, de botifarra blanca, de pernil, d’espinacs, de blat de moro, de samfaina i de-tot-allò-que-et-puguis-imaginar.

Hi havia anat molt. Un grapat de sopars mítics: històries que encara explico ara. I avui m’he despertat amb ganes de tornar-hi. És dimarts, són les nou del vespre i torno allà on l’escena creativa de Barcelona es reunia a finals dels 60 i principis dels 70. Avui sopo a Il Giardinetto, i no se'n parli més. No sé si el meu subconscient m’ho demana o m’ha picat la curiositat, després de veure per les xarxes que alguna cosa s’hi torna a coure. I sí, gràcies a això el dia s’ha fet menys llarg i menys feixuc.

Seductora i coqueta, al volant d’un descapotable, una rossa amb pantalons curts saludava des de la portada original d’‘Últimas tardes con Teresa' (1966), la transgressora novel·la de Juan Marsé que va escandalitzar part de la societat de l’època. La foto era d’Oriol Maspons, i la protagonista, Susan Holmquist, una danesa espectacular, model consagrada de la Barcelona de finals dels 60, la de la Gauche Divine, aquella elit de burgesos d’esquerres que va agitar l’escena cultural i política de la ciutat, encara en plena dictadura. La dels escriptors, arquitectes, directors, fotògrafs, cantants, artistes... i models.

La periodista i escriptora Maruja Torres ha dedicat aquest dissabte un sentit adéu a la també escriptora i editora Anna Maria Moix, que va morir a Barcelona divendres després de tres anys de lluita contra el càncer: "Ploreu-la si voleu però, sobretot, llegiu-la", ha escrit al seu blog. Torres ha recordat que va ser amiga "d'adolescència, de joventut, de maduresa i d'allò que podríem dir vellesa" de Moix.