Coia Valls (Reus 1960) és actriu, professora, logopeda i escriptora. El 2010 va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica amb la seva primera novel·la, La princesa de Jade. Ara publica la desena, El somni de Gaudí (Rosa dels Vents).

Va estudiar a l’escola Sant Josep de Reus. “Era de monges, i la meva mare m'hi va començar a portar abans que tingués l’edat, als dos anys, perquè havia de treballar i cuidar la meva germana petita”. Era una nena molt tranquil·la. “Així com ma germana s’enfilava per tot arreu, jo era una mena de carxofa. Escoltava, mirava, jugava amb una joguina i m'hi podia passar hores”.

]]>

L'escriptora Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) respon amb gràcia a la proposta de fer aquesta entrevista: a bodes em convides. La guanyadora, entre d'altres, dels premis Ramon Llull, Ciutat de Barcelona i Nadal, que acaba de publicar una nova edició de La caçadora de cossos (Edicions 62, 2026), no només es relaciona amb el món a través del filtre embellidor de la literatura: també ho fa a través del gust.

]]>

Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948) és escriptora i catedràtica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Guardonada amb els premis Nacional de Narrativa, Josep Pla, Crexells i Lletra d’Or, entre d’altres, publica Gràcies, unes memòries literàries de cinquanta anys d’escriptura.

Va passar la primera infantesa en una casa gran, al centre de Palma. “Era molt humida. Recordo les rajoles plenes d'aigua, el llit moll com si et fiquessis al mar. I, per altra banda, tenia un jardí que m'agradava molt perquè podies córrer i sentir-te una mica lliure”. La casa tenia tres plantes. “Cada un tenia un pis: els meus pares vivien a la part baixa, l'àvia i la meva tieta vivien al principal, i a dalt, al tercer pis, l'avi”. L’avi era tot un personatge: “era molt divertit, tenia un gimnàs, una biblioteca, anava en bicicleta des de les 7 del matí fins a les 2, es banyava al mar fos estiu o hivern, era força exòtic”.

]]>

La Marina pensa que no pots estimar més un fill que un altre, però que t'hi relaciones de maneres molt diferents, perquè són persones diferents. També creu que una mare no pot salvar els seus fills, que els ha d'observar i acompanyar-los si ho demanen, sense jutjar-los. També està convençuda que, pels fills, seria capaç de tot: matar, robar, prostituir-se i morir. És una dona que, com jo, en ser mare, va deixar sortir la bèstia, va fluir més la seva natura de mamífera que d'humana. Es va deixar portar pel que sentia que havia de fer més que per com ho havia de fer o allò que li deien que fes.

]]>

Després de vint-i-cinc anys treballant com a publicista, Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) va traslladar-se de Madrid a Llubí (Mallorca), on es dedica, a terços, a escriure, a la família i al Brut, restaurant fundat per la seva parella, el xef Eduardo Martínez-Gil. De Castro, que va guanyar el premi Llibreter l’any 2022 per L’instant abans de l’impacte, va publicar al juny la seva segona novel·la, Els temples solemnes (Periscopi, 2025).

]]>

Des de petita, Molly Jong-Fast ha viscut amb la sensació que hi ha dues versions d'ella mateixa. Hi ha el seu jo real i després hi ha el seu doble literari: el personatge que s'assembla a ella i que sovint apareix a les memòries i novel·les de la seva mare, Erica Jong. Cada vegada que un conegut o desconegut sabia detalls íntims de la seva vida —com ara la seva rebel·lia adolescent o la seva addicció a les drogues—, Molly Jong-Fast es paralitzava. Va haver d’assumir que ho havien llegit tot sobre ella als llibres de la seva mare.

]]>

El teu últim llibre, Aquí baix, en el qual parles de la Ruta del Bakalao, transcorre a la costa Mediterrània, però en cap moment hi apareix l’element del vi. Per què penses que no encaixa en aquest ambient?

]]>

Ens situam a dia 23 d’abril de 1975. És dimecres i fa un dia esplèndid, i a un racó de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, una autora jove i novella seu a la paradeta de l’Editorial Laia, que tot just acaba de publicar el seu debut. Està feliç i il·lusionada, és “un dia preciós, un Sant Jordi meravellós”, dirà quan el recordi. Tot i això, però, s’amaga darrere una muntanya de llibres mentre els altres autors que seuen amb ella es dediquen a signar un exemplar darrere un altre a la gent que s’acosta a comprar-ne. La qüestió és que ja han passat unes quantes hores i ella encara no n’ha venut cap.

]]>

La maternitat és un tema tractat al teu últim llibre, A casa teníem un himne, i viscut en primera persona durant el dia a dia. Quin espai ocupa el vi en aquest context?

]]>

He de confessar que al principi no he donat crèdit a la notícia. “No pot ser, hi ha d'haver algun error”, he pensat. L'últim cop que vaig veure l’Ana María Briongos va ser el 3 d'octubre. La vaig convidar a la presentació a Barcelona del meu últim llibre sobre l'Afganistan. “Vindré, amb moltes ganes de veure't i sentir-te”, em va contestar, sol·lícita. I, efectivament, va venir: vital, lúcida i asseguda a primera fila per no perdre's detall. Al final de l'acte va aixecar la mà per fer una pregunta. La seva curiositat i set de coneixement no tenien límits.

]]>

Míriam Bonastre Tur (Pineda de Mar, 1994) és la creadora del còmic infantil i juvenil Hooky, que acumula més de cent milions de lectures a Webtoon i ha estat bestseller a la llista del New York Times. Ara publica el tercer volum de Hooky en català i també el còmic La princesa i Sant Jordi (EntreDos).

La Míriam va anar a l’Escola Jaume I de Pineda de Mar i des de molt petita era la dibuixant de la classe, “la que es presentava als concursos, la que sempre dibuixava en llibretes...”. El que més li agradava era l’hora del menjador, “tenia dues hores per jugar amb els amics, a pica-paret, a fet i amagar i ens agradava molt interpretar els personatges de les sèries que veiem, l’Arale, Sailor moon...”.

]]>

Quin és el teu primer record del vi?

]]>

Diu Carme Riera (Palma, 1948) que sempre intenta escriure coses diferents perquè si no s’avorreix. Fa aquesta afirmació mesos abans dels cinquanta anys de la publicació del seu debut, el recull de relats Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), i just quan surt el seu últim llibre, la novel·la Una ombra blanca (Edicions 62, 2024). Si el primer era una col·lecció de contes intimistes i poètics en què l’autora teixia filigranes lingüístiques i narratives, el nou és un procés de regressió a uns fets traumàtics als quals es veu obligada a enfrontar-se la seva protagonista, la cantant Barbara Simpson, que viu una de les conegudes com a EPM: experiències properes a la mort. 

]]>

Natalie Clifford Barney va néixer a Dayton, Ohio (EUA), la tardor del 1876 en el si d’una acomodada família, ja que el seu pare, Albert Clifford Barney, era fill d’un ric fabricant de travesses i vagons de ferrocarril d’ascendència anglesa. La mare, Alice Pike Barney, era d’ascendència francesa, neerlandesa i alemanya. Quan Natalie tenia sis anys i la família passava les vacances en un hotel de Nova York, va passar corrent al costat d’Oscar Wilde, fugint d’un grup de nens que la perseguien. L’escriptor la va aixecar en braços i la va rescatar. Després la va asseure a la falda i li va explicar una història.

]]>

Sovint hi ha hagut el mantra alimentat per la literatura que els escriptors i el vi són un bon binomi. De fet, n'hi ha que han dedicat poemes i pàgines per parlar del vi, com Victor Hugo a Le vrai dans le vin o Charles Baudelaire a Les fleurs du mal. A tu també et funciona aquesta combinació?

]]>

Ens vam conèixer en un curs d'escriptura. Jo aprofitava per fer catarsi després d'un embaràs complicat i ella feia poc que havia deixat la seva feina d'advocada per fer un "salt al buit". Un any després Leticia Sala (Barcelona, 1989) ja havia publicat el seu primer llibre. Va començar publicant els seus escrits al seu compte d'Instagram, que llavors només seguien els seus amics i, al cap d'uns mesos, un editor li va proposar transformar els seus textos fragmentats en un llibre. Avui té més de 100.000 seguidors a Instagram, és autora de poemes i relats, escriu lletres de cançons per a músics i ha publicat tres llibres: Scrolling after sex, In real life i l'últim, Los cisnes de Macy's (Reservoir Books, 2023), un recull de relats autobiogràfics i de ficció on la maternitat –va ser mare d'una nena fa dos anys– es cola d'una manera o altra en alguns dels textos. Conversem sobre el postpart una tarda d'estiu, quan encara no havia esclatat el cas Pedroche a les xarxes.

]]>

Es pot abandonar una ciutat, però, i si la ciutat no t’abandona? I si, per molt lluny que vagis, la ciutat on has nascut continua habitant-te? Quina denominació es pot trobar per a aquest intercanvi de papers quan ja no s’hi ajusten termes com immigrant o exiliat? L’escriptora Alia Mamduh va néixer a Bagdad el 1944. Quan, quatre dècades més tard, va marxar definitivament del país, la seva ciutat natal va marxar amb ella: cada llibre que escriu és un desplegament de les nombroses veus que segueixen poblant aquest indret mil·lenari i convuls anomenat Iraq. 

]]>

He llegit dos llibres que tenen molt en comú. Es tracta d'Als marges, d’Elena Ferrante (La Campana) i El peligro de estar cuerda, de Rosa Montero (Seix Barral). En tots dos casos, les autores reflexionen sobre la seva professió, les raons que les van portar a escriure, les dificultats que les fan ensopegar quan escriuen, les característiques dels creadors. 

]]>

Sempre estaré agraïda a l’Oblit Baseiria –abans editora, ara llibretera a Casa Anita, a Gràcia– perquè quan vaig començar a publicar (totes dues érem molt joves) em va recomanar, amb aquell to pausat i la seva veu greu: hauries de llegir Natalia Ginzburg.

]]>

De les grans autores només en coneixem el patiment vital

Tinc una amiga que l’altre dia es va obligar a aturar-se i a pensar en totes les coses bones de la seva vida. Potser és un exercici que hauríem de fer de de tant en tant, perquè la versió dramàtica de la pròpia existència sol ser més espavilada (i més literària): se’ns presenta sense que calgui conjurar-la i ens pot fer creure que només ens passen coses dolentes.

]]>