Elisenda de Montcada, la tercera esposa de Jaume II el Just (1267-1327), va fundar el monestir de Pedralbes el 1325. Mai hi va professar com a monja: vivia dins d'un monestir que li permetia, un cop vídua i sense fills, mantenir el seu estatus de reina pietosa, així com el poder i la influència que havia tingut. Hi ha documentació escrita sobre la reina i fundadora del monestir, però la seva tomba podrà donar molts més detalls sobre ella i també de les nobles que l'acompanyaven. Els resultats de l'exhumació i estudi del sepulcre de la reina, que va voler ser enterrada entre el claustre i l'església perquè no volia perdre ni el seu estatus de reina ni el de penitent, i de les tombes del segle XIV que l'envolten, és una de les informacions que es faran públiques al maig amb motiu de la commemoració dels 700 anys del monestir.

El monestir de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada el 1326 i on fins al febrer encara vivia una comunitat de clarisses, va tenir múltiples vides. Les excavacions arqueològiques, que es van començar a fer el setembre del 2022 a la Baixada del Monestir i els resultats de les quals s’han presentat aquest dimarts, expliquen part de la vida econòmica del monestir però també la impossibilitat de restar aïllat dels conflictes del país.

Didàctic, engrescadorament contracultural i radicalment assenyat. Així ha fluït el pensament del sociòleg David Casassas en la quarta sessió del cicle Diàlegs d’ètica i filosofia moral celebrats al monestir de Pedralbes, coorganitzat per l’Ajuntament de Barcelona i el diari ARA i comissariat pel filòsof i assagista Daniel Gamper. La (im)possibilitat de la vida bona era el títol de la xerrada. Esperonat per les preguntes de Gamper, Antoni Bassas i el públic, Casassas ha desplegat el coneixement acumulat sobre Aristòtil, Adam Smith, Marx, el Quixot i el republicanisme democràtic per lligar conceptes i exemples, sobretot al voltant de la llibertat, com els que desenvolupa al llibre Llibertat incondicional. La renda bàsica en la revolució democràtica (Tigre de Paper, 2022).

"Una casa freda no és casa: ho sembla, però no ho és", ha recordat Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, 1963) a la tercera sessió dels Diàlegs d’ètica i filosofia moral celebrats al monestir de Pedralbes, coorganitzat per l’Ajuntament de Barcelona i el diari ARA i comissariat pel filòsof i assagista Daniel Gamper. El cicle ha comptat, de moment, amb la participació de Victoria Camps, Remedios Zafra i Josep Maria Esquirol, catedràtic de filosofia a la Universitat de Barcelona i autor d’assajos com La resistència íntima (2015), Humà més humà (2021) i L’escola de l’ànima (2024).

La d’aquest 12 de febrer no serà una festa de Santa Eulàlia més al monestir de Pedralbes, a Barcelona, perquè serà l’última amb monges clarisses vivint-hi en comunitat. Dissabte se’n van les tres que hi quedaven, i d’aquesta manera s’acabarà una presència que ha durat set segles. Fa respecte saber que l’any que ve farà set-cents anys de la fundació del monestir per la reina Elisenda Montcada, per més que estiguem acostumats al fet que la falta de relleu vocacional provoqui notícies semblants no només a Catalunya, sinó en països com Catalunya, on no es pot entendre la història i la cultura sense la presència i la influència de l’Església.

Les tres monges clarisses que encara queden al monestir de Pedralbes de Barcelona deixaran el que ha estat la casa d'aquest orde religiós durant gairebé 700 anys. Les religioses ja estan recollint les seves pertinences per abandonar les instal·lacions el 15 de febrer, tres dies després de la tradicional missa de la copatrona de Barcelona. "Aquest any encara cantarem els goigs de santa Eulàlia gloriosa, però ja serà l'últim", confirma la germana Immaculada.

Hi ha un antic refrany que diu: "El ric menja quan vol, el pobre quan pot i el monge quan li toca". De fet, hi ha la creença que a l’Edat Mitjana l'alimentació dels monjos era completament oposada a la dels nobles i que els seus menjars es caracteritzaven per la frugalitat, per la contenció i per l'escassetat de carn. L’arqueologia, però, està aportant proves que no era ben bé així i que als monestirs de Barcelona es menjava força millor que fora dels seus murs.

Si prohibim la família amb què la substituïm? El periodista Antoni Bassas llança aquesta pregunta a Serena Olsaretti, filòsofa política i investigadora ICREA de la Universitat Pompeu Fabra. És una de les darreres qüestions del debat "Primer, la família. Drets i deures dels menors i de les famílies", amb què es tanca el 8è cicle Diàlegs de Pedralbes, dirigit pel professor de filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona Daniel Gamper, organitzat en col·laboració amb l'ARA i que ha tingut lloc les darreres setmanes al monestir de Pedralbes. La resposta, però, no és fàcil.

Una paraula tan aparentment senzilla com comunitat va esdevenir un desbordant doll filosòfic i polític. Va ser aquest dijous al monestir de Pedralbes en una nova sessió del cicle Diàlegs d’espiritualitat: quina comunitat?, organitzat amb la col·laboració de l'ARA i sota la direcció intel·lectual i moderació de la filòsofa Mar Rosàs. En aquest cas, es tractava d’estirar el fil a partir d’aquest enunciat: Comunitat i immunitat. Protegir en excés la comunitat la destrueix? Va ser un vespre de pensament d’alta volada, farcit d’“idees brillants que destorben i incomoden, que són les millors idees”, tal com va dir un espectador en el torn de preguntes i reflexions.

El monestir de Pedralbes va ser fundat per la reina Elisenda de Montcada l’any 1327, amb el suport del seu espòs, el rei Jaume II, i va allotjar durant més de sis segles les monges clarisses. Així arrenca la història d’un edifici emblemàtic de la Ciutat Comtal que ha sobreviscut en un estat de conservació envejable gràcies al fet que va estar habitat de forma gairebé ininterrompuda fins al 1983. El monestir ocupa prop de 7.000 m2, 4.700 dels quals són superfície útil.

La visita a les sales d'un museu és només la punta de l'iceberg de les activitats que s'hi duen a terme, i un any més l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub) vol donar visibilitat als professionals de les col·leccions i als espais restringits com els arxius i les reserves. Aquest és el propòsit de la jornada d'In Museu, la quarta edició del qual se celebrarà l'1 de febrer de les 10 a les 18.30 h.

El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, que encara conserva una petita comunitat de monges clarisses, ha tingut un llarg recorregut: va ser fundat per la reina Elisenda de Montcada el 1326 amb el suport del seu marit, el rei Jaume II. Des d'aleshores, i han passat més de 700 anys, aquest monestir ha estat governat per dones. Centre de poder polític i econòmic, va viure múltiples transformacions arquitectòniques i polítiques. Moltes estances, però, sempre han estat inaccessibles. Fins ara. A partir d'avui, des de casa, a través de la web del monestir, i des del mateix Reial Monestir de Pedralbes, amb una recreació 3D, es pot entrar (virtualment) a les cel·les del dormidor, als passadissos, a la cuina, a la infermeria, a les capelles...

El monestir de Pedralbes ha estrenat una maqueta de la tomba de la reina Elisenda de Montcada que permetrà als invidents comprendre els elements que formen el monument funerari. La maqueta, tàctil i en 3D, ha costat 18.636 euros i està finançada per l'Ajuntament de Barcelona mitjançant la taxa turística.

Una figura fosca, de cabells llargs, es desplaça per un carrer. A l’altra banda -molt més il·luminada i amb més color- tot de persones caminen en fila i en ordre. En una espècie de pla seqüència, la dona es llança a l’aigua. És l’1 de novembre del 1913 i la Charlotte ha fugit de casa dels seus pares i s’ha suïcidat. Aquest és l’inici de Vida? O teatre? Charlotte Salomon. Berlín, 1917 - Auschwitz, 1943, l’exposició que mostra 237 guaixos de l’obra -d’un total de 782- de l’artista alemanya d’origen jueu i que es pot veure al Monestir de Pedralbes fins al 17 de febrer del 2019. La dona que va posar fi a la seva vida era la tia de qui Charlotte Salomon va heretar el nom. Quan l’artista va començar l’obra, el 1940, vivia amb els seus avis al sud de França, on havia fugit de l’Alemanya nazi. Quan la va acabar, l’estiu del 1942, havia decidit escollir la vida. Als dibuixos hi ha tristesa, ràbia i desesperació, però també molt d’amor i el desig d’aferrar-se a la vida i desfer-se de l’herència materna.

El populisme no és pròpiament una ideologia. A tot estirar és “un conjunt d’idees” que poden alimentar discursos d’esquerra o de dreta. Això pensa Eva Anduiza, catedràtica de ciència política a la UAB i protagonista ahir del cicle de debats sobre la democràcia organitzat pel monestir de Pedralbes i el diari ARA, sota la coordinació del filòsof Daniel Gamper.

Si veus aquest contingut amb una aplicació en dispositiu mòbil, clica aquí per veure la retransmissió en directeEn la darrera dècada han sorgit partits i moviments polítics a Europa que s’agrupen sota el paraigua de la “nova política”: Podem, la CUP, Syriza, el Movimento 5 Stelle. Amb aquest concepte es designen sobretot moviments que han passat a ocupar l’espai polític dels partits tradicionals d’esquerres. La 'novetat' d’aquests partits serà l’assumpte de la discussió. És a dir, en què consisteix la seva novetat? ¿Obeeix només a la pèrdua de pes específic dels partits tradicionals o són la causa d’aquesta pèrdua?

En la darrera dècada han sorgit partits i moviments polítics a Europa que s’agrupen sota el paraigua de la “nova política”: Podem, la CUP, Syriza, el Movimento 5 Stelle. Amb aquest concepte es designen sobretot moviments que han passat a ocupar l’espai polític dels partits tradicionals d’esquerres. La 'novetat' d’aquests partits serà l’assumpte de la discussió. És a dir, en què consisteix la seva novetat? ¿Obeeix només a la pèrdua de pes específic dels partits tradicionals o són la causa d’aquesta pèrdua?

L’horitzó econòmic i polític és incert. Malgrat que el model de la democràcia liberal sembla no tenir alternatives, com ja va preveure en el seu moment Fukuyama, la crisi i els canvis polítics recents (representats per les diverses formes de populisme), ens fan dubtar que les certeses polítiques i econòmiques del passat tinguin cap oportunitat de consolidar-se en el futur. “L’estat del benestar és una d’aquestes institucions que formen part de la nostra manera de pensar en l’Estat però que alhora es diria que han caducat”, reflexiona Daniel Gamper, coorganitzador i comoderador del cicle ‘Diàlegs de Pedralbes’.

“Les darreres votacions més controvertides, Trump i Brexit, han estat decidides pels votants més vells. Si haguessin votat només els joves, el resultat hauria estat un altre: per què les generacions que es veuran més afectades per aquestes decisions no poden tenir un pes més important en les votacions?”, reflexiona Daniel Gamper, coorganitzador i comoderador del cicle ‘Diàlegs de Pedralbes’. La democràcia com a garant del futur de les noves generacions serà l’eix central de la segona conferència d’aquest cicle de debats filosòfics, organitzat per l’ARA i el monestir de Pedralbes, i moderada per Antoni Bassas. La conversa comptarà amb la participació d’Iñigo González, professor de filosofia política de la Universitat de Barcelona, i girarà a l’entorn de la democràcia com a instrument que té dificultats per fer-se càrrec de la justícia internacional, i sobre quines solucions hi ha per introduir les generacions futures en la política.

Si veus aquest contingut des d'una aplicació mòbil, clica aquí