Aquesta setmana apareixia un article a La marea que ha portat cua. En un dels passatges, s’afirmava que la Unesco havia demanat la prohibició dels smartphones a les aules. No és el cas, i el mitjà ha acabat matisant: el que diu l’organisme és que el seu ús hauria d’estar restringit a les funcions estrictament educatives. És curiós com mitjans d’esquerres –temps enrere, era Ctxt qui alimentava aquesta mateixa tecnofòbia– han acabat comprant un discurs que neix en la dreta més tradicionalista, la de memoritzar la llista dels reis gots i el Cantar del Mío Cid. Els mòbils comporten riscos, si no se’n vigila l’ús, i no hi ha cap dubte dels estralls de les xarxes socials entre els adolescents. Ara bé, al mateix temps, són una eina de democratització del coneixement com mai se n’havia tingut cap, així que resulta estrany oposar-se radicalment a la seva utilització dins l’aula. Jordi Adell, professor de tecnologia educativa ja jubilat, ofereix tones d’informació en el seu perfil de Twitter per a qui tingui ganes d’aprofundir-hi sense quedar-se en els titulars més efectistes. Allà es pot comprovar com els estudis amb un mínim de metodologia i seriositat no han observat efectes negatius per l’exposició a les pantalles, pel simple fet de canviar el paper pels píxels. Una altra cosa, òbviament, és si el mòbil es fa servir per tafanejar a Instagram. Però seria el mateix que criticar els llibres en paper perquè els estudiants més distrets n’aprofiten els marges per dibuixar –amb sort!– caricatures del professor de torn.

Va valer la pena esperar a l’últim moment de la presentació del llibre Objectiu TV3 (Ara Llibres), escrit pel periodista i cap de Mèdia de l’ARA Àlex Gutiérrez, per sentir de la veu d’un dels seus protagonistes principals, l’ex director general de la Corporació Joan Granados, una anècdota fundacional de TV3. Granados va explicar que Jordi Pujol el va enviar a la Zarzuela perquè expliqués a Joan Carles I el projecte de posar en marxa una televisió pública catalana. I quan Granados li va confirmar que seria tota en català, el monarca se’l va mirar incrèdul i li va respondre: “¿Ya la entenderán?”

Comencen a arribar ecos sobre com es repartirà la Corporació amb la nova configuració parlamentària, si finalment hi ha Govern. (Repartirà : quin verb més eloqüent!) Que si a aquest partit li toquen dos membres al consell de govern, a aquest altre un i mig... Però potser hauríem de parar atenció no a l’equilibri entre partits, sinó al de perfils. Aquí va la meva proposta.

“Ami m’escullen cada dia, cada hora, cada minut... perquè no hi ha res més democràtic que el comandament a distància. I a vostè l’ha escollit com a vicepresident Pedro Sánchez”. La frase la va etzibar, en directe, Ana Rosa Quintana. Anava adreçada a Pablo Iglesias, que aquesta setmana ha fet una denúncia encesa del sistema mediàtic espanyol, com a part de la seva campanya per reclamar el que anomena “control democràtic sobre la premsa” a mans dels ciutadans.

La Llei de la Televisió Privada del 1988 va suposar una planificació del mitjà a Espanya fortament centralitzat a Madrid. Hi havia un parell d’obligacions per satisfer la perifèria, però es van deixar de complir aviat. El 2010 la Llei de la Comunicació Audiovisual substituïa la norma anterior, eliminava els requeriments de tenir centres de producció i desconnexions, consagrava la capitalitat de Madrid en aquest àmbit i de nou marginava la resta de pols de producció i, per descomptat, el català, el gallec o el basc. Els partits catalans que van avalar aquesta llei algun dia ens haurien d’explicar exactament quin va ser el retorn dels seus vots.

El nou programa Las cosas claras de Jesús Cintora a La 1 ha desfermat l’enèsima tensió entre els professionals de la casa i la direcció. El personal protesta perquè s’externalitza el programa, quan en teoria els programes informatius s’han de fer dins de la casa. Però, en televisió, el nom sí que fa la cosa. I n’hi ha prou penjant a un programa l’etiqueta de magazín, o d’infoxou, per esquivar els filtres específics que s’apliquen a la resta d’espais informatius.

Per 25 pessetes la resposta encertada, noms de sèries de la plataforma Quibi. Tic, tac, tic, tac. Campana y se acabó. Si vostè ha respost més de tres títols, faci el favor d’enviar el currículum al diari: hi ha moltes probabilitats que l’acabem contractant a Mèdia. Però m’hi jugo un pèsol que probablement el nombre de respostes encertades tendeix més aviat cap al zero. I aquesta és l’explicació -simple però profunda- per la qual aquesta plataforma ha hagut de tancar després de només sis mesos de singladura. Havia desembarcat amb una forta inversió, socis potents i la promesa de revolucionar el mercat amb episodis pensats directament per als mòbils i, per tant, de curta durada. Però, al final, s’ha demostrat la vigència d’aquella màxima segons la qual, en els nostres dies, el contingut és el rei, la qual cosa vol dir que no ho és la tecnologia ni el format.

Les Tres Bessones tindran una segona vida, en forma de sèrie que les mostrarà ja més crescudes i vivint als nostres dies. Si en el seu origen aquest va ser un producte estrella de TV3, sense la qual probablement no hauria reeixit mai, ara la productora catalana Brutal Media -que és qui impulsa el reboot - ja no compta amb TV3 com a principal finançador del projecte. Aniran a Canes a buscar socis i per bé que s’explorarà de quina manera el canal públic català pot accedir a les aventures de les trigèmines creades per Roser Capdevila, en cap cas es podrà dir que lidera la sèrie.

Quan el departament de Cultura va obrir una línia de projectes per finançar programes i sèries que s’emetessin a TV3, La Razón va dedicar-hi un article titulat: “Torra injecta sis milions a TV3 per a produccions catalanes en plena crisi del coronavirus”. Per què subratllen “catalanes?” Per generar al·lèrgia, esclar: només tindria sentit citar l’origen si l’aleshores consellera s’hagués despenjat amb una subvenció adreçada a l’audiovisual extremeny, belga o de la República de Chiquitistan. Però, a La Razón, qualsevol “catalana” fa les funcions del gra de pebre mòlt que t’anima el plat i excita la llengua. Després hi ha, evidentment, la voluntat implícita de destruir el departament de Cultura: el que es desprèn del titular és que, en-temps-de-pandèmia, tots els diners han de dedicar-se al coronavirus. Això sona molt bé, però a la pràctica els ministeris són compartiments relativament estancs. I no consta que Espanya hagi requisat el pressupost del departament de Defensa per donar-lo als investigadors, posem per cas.

Mostrar les parts en conflicte és un dels deures del periodisme pulcre. Però també ho és ponderar cadascuna de les opinions i dimensionar-les en relació a, sobretot, tres factors: quina representativitat social tenen, quins perjudicis pot comportar amplificar aquell punt de vista i quin grau de factualitat les assisteix. En el cas dels negacionistes del covid, que representen una minoria sorollosa però residual, donar-los aire pot tenir conseqüències per a la salut pública de tothom i la seva relació amb la realitat contrastable és nul·la.

1. No hi ha cap dubte que la llengua vehicular de TV3 és i ha de ser el català. La presència del castellà ha de tenir alguna justificació. En el cas de Drama, la justificació és que la sèrie és d’un tercer (feta amb criteris que no són els teus), que la principal llengua segueix sent el català, que és un producte de qualitat i que pot atraure un públic que normalment no recala gaire en el canal.

Pots posicionar ideològicament una sèrie de manera inequívoca i, al mateix temps, no ser dogmàtic? Els continguts audiovisuals tendeixen a un cert esquematisme, així que és fàcil que els missatges de fons siguin de traç molt més gruixut que en altres arts. Però The good fight demostra que la feliç combinació és possible i, en la seva quarta temporada, ha aconseguit alguns dels seus moments més fins. La sèrie és una carregada contra Trump i contra la degradació de l’arena pública que el seu foll regnat ha comportat. No hi ha pietat, contra el tornassolat president. Ara bé, no s’estalvien crítiques tampoc a les esquerres. Com quan el patriarca del bufet d’advocats afroamericà protagonista rep l’oferta dels demòcrates de presentar-se a la Casa Blanca. Li diuen obertament que no té cap opció d’arribar al final, però que quedarà bé per fer veure que el partit és sensible amb la diversitat.

Netflix ha posat en marxa una línia d’ajuts de fins a 100 milions de dòlars per pal·liar les conseqüències del coronavirus en el sector audiovisual, que ha aturat els rodatges arreu del món. A Espanya ha donat un milió d’euros al fons que impulsen Acción Cultural Española (AC/E) i l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA). Spotify va engegar una campanya de recaptació de donacions i, per cada dòlar recollit, la companyia n’hi posava un altre (fins a un topall de 10 milions de dòlars). Els diners es destinaran a músics que hagin patit les derivades econòmiques de la pandèmia.

La revista Teen Vogue va publicar una història en què s’explicaven les bondats de Facebook a l’hora de protegir les eleccions que enguany han de decidir si el sàtrapa Trump revalida com a inquilí de la Casa Blanca. Era una peça absolutament acrítica, tot i que la companyia de Zuckerberg ha estat a l’ull de l’huracà per haver-se negat a acceptar anuncis polítics microsegmentats, és a dir, aquells que es personalitzen segons les dades personals que ven el mateix Facebook. L’article no tenia cap marca de ser un contingut pagat per la xarxa social. Després que molts usuaris es queixessin del color rosa de l’article, la publicació va posar-li l’etiqueta de contingut esponsoritzat. Però, al cap d’una estona, va treure-li aquesta marca i, poc després, va eliminar directament l’article.

TV3 tanca un nou bon any en audiències i culmina una dècada de lideratge. Mai cap televisió a Catalunya havia aconseguit mantenir-se dalt del podi tant de temps seguit. Però aquesta bona dada eclipsa unes altres xifres francament inquietants. A risc de quedar com un Mr. Scrooge, consigno les quatre dades que caldria tenir en el radar per refredar possibles entusiasmes: la televisió pública catalana passa per un moment d’emergència més sever del que el lideratge suggereix. El titular d’aquesta columna és tan cert com els que hem llegit aquests dies saludant (justament) el decenni de TV3 dalt del podi.