Estem en un moment en què la vida quotidiana sembla marcada per la velocitat, l’autoexigència i la sensació constant de no arribar a tot. Cada cop ens sembla més difícil aturar-nos a escoltar el nostre cos i les emocions. D’això en parla la doctora en neurociència i psicologia clínica Noelia Samartin Veiga, autora del llibre Has venido a vivir (Penguin Random House Grupo Editorial, 2026).

O potser la pregunta més adequada seria: tu de què tens por? Perquè hi ha poques emocions com la por que ens igualin tant i ens recordin tan bé la nostra justa mesura humana. Des de la por a la foscor, als monstres o a la separació de la mare, fins al dolor, la solitud o la mort d’aquells a qui estimes i saben qui ets realment. Les pors ens van visitant al llarg de la vida com fantasmes que adopten les formes més variades de la pèrdua. La violència, quedar-se sense pis o sense feina, o sense dignitat; sobreviure a un fill o a un amor. Tot això ens trasbalsa d’aquella manera que ens estreny el cor amb duresa, gairebé físicament.

Intent d'assassinat a Trump. Nou bombardeig d'Israel a Gaza. Drons russos sobrevolen Polònia. Por. Vox diu que les ocupacions estan descontrolades. Sánchez demana votar per evitar que l’extrema dreta arribi a la Moncloa. Ayuso afirma que els menors migrants són cada dia més agressius. Por, por, por. L’IPC s’enfila un 26% en 10 anys. El lloguer a Barcelona ja és, de mitjana, de més de 1.100 euros. Por. I la llista podria ser gairebé infinita.

A mesura que el món i la seva evolució es van fent més incomprensibles, incerts i problemàtics, ens trobem més desemparats i busquem en els aspectes emocionals allò que no trobem en l'anàlisi racional del que ens rodeja. Molts cops es produeix un desajust entre el que ens passa a cadascú i com valorem el que ens rodeja. La típica pregunta que fem quan trobem algú que no veiem sovint és “com estàs?”. I cada cop hi ha més gent que diu “bé, si no entrem en detalls”. Tot va molt de pressa i tot es va complicant. Mai tantes coses i instruments a disposició, mai tanta sensació que no arribes a res, que tot és fugisser i insospitadament fràgil. En moments com aquests les emocions són a flor de pell. Si et sents comprès i estàs en un entorn de confiança, pots fer aflorar aquelles expressions emocionals més empàtiques. I l’emoció d’estar amb gent que t’entén i amb qui comparteixes et fa sentir bé. Però aquests espais i aquests moments són complicats de trobar en l’acceleració i el neguit quotidià que ho trasbalsa tot.

Un dia, en els temps que ara semblen tan llunyans del Procés, vaig retrobar un antic col·lega, i inevitablement vam acabar comentant l’actualitat política. Recordo que, amb un somrís condescendent, em va dir: "Ja se sap, quan la gent vota amb els sentiments..." Era la seva manera d’explicar uns resultats electorals que a ell, que forma part del que caldria dir-ne l’esquerra benpensant, no li agradaven. Encara que no puc dir que em vingués de nou, la frase em va colpir, i em va portar a pensar si podíem establir de debò una separació neta entre la racionalitat i els sentiments a l’hora de triar el nostre vot (o a l’hora de decidir si anem a votar). I encara més: ¿com decidim quins vots són resultat de l’aplicació de l’estricta racionalitat i quins de la caiguda en la temptació dels sentiments? Qui ho judica, i sobre quina base? (El criteri no pot ser, esclar, que si votes els “nostres” aleshores t’estàs comportant racionalment.) 

Reconèixer les nostres emocions fosques és molt valuós, per nosaltres i pels fills. Durant la pandèmia, quan m'enfadava amb ells, em sentia un monstre. De fet, ja des dels filòsofs grecs, que considerem que les passions són una mostra de feblesa. Plató va deixar escrit que les emocions fortes són com un cavall negre i boig. Però malgrat tot allò negatiu que sentia, vaig entendre que tot aquell emprenyament només intentava dir-me alguna cosa. Em deia que estava fent massa feina jo sola, que necessitava ajuda. Jo no era un monstre, només era algú que té límits.

La timidesa ens ha acompanyat des dels inicis dels temps. Tan sols cal fer una ullada a la història de la literatura i veure que escriptors com Shakespeare, Stendhal o Proust l’han immortalitzat acuradament en els seus escrits, amb personatges que intenten evitar activitats socials, es bloquegen quan han de parlar en públic o no saben dir no ni dur la contrària als altres. Són situacions que encara avui pateixen moltes persones, més enllà dels seus països de procedència o la cultura en què han crescut. La timidesa és un sentiment universal i, encara que molts la consideren com una dificultat anecdòtica i benigna de la vida, quan és molt acusada pot dificultar en gran manera la vida del qui la pateix.

Plorar és una experiència humana per excel·lència. Altres espècies produeixen llàgrimes, però les nostres són les úniques que, segons els científics, emergeixen sistemàticament no només per lubricar i protegir els globus oculars, sinó també per expressar emocions, com després de patir una ruptura sentimental, a les cerimònies o mentre veiem un drama al cine o a la televisió. Tot i que són de les poques coses que ens fan distintivament humans, en molts sentits, les llàgrimes emocionals continuen sent un enigma. Una investigació ha revelat que les nostres emocions són encara més complicades del que els neurocientífics creien: no existeix una zona al cervell responsable dels sentiments de tristesa o ira, per exemple. I els científics encara no han escanejat el cervell de les persones per veure què passa quan ploren.

Ja tinc una edat, i he assistit, per tant, a l’auge i caiguda (i sovint també a la corrupció) d’unes quantes modes en psicologia. Quan era petit, la gran qüestió era diferenciar els introvertits dels extravertits. Com es parlava del tema cada dia i quantes dècades he passat, després, sense sentir aquestes dues paraules! El que podria haver estat, simplement, una descripció molt reduccionista de dos trets de personalitat va degenerar ràpidament en un judici: “extravertit” és bo, “introvertit” és dolent.

Manual para la serenidad (Plataforma Editorial) es presenta com un manual d’"estoïcisme pràctic per ajudar-nos a gestionar emocions difícils". L'autor, Pepe García, el va escriure “per necessitat personal": "Perquè buscava eines que m’ajudessin i les vaig trobar en els estoics. I ho vaig voler compartir amb els lectors amb un llibre que toca un aspecte del qual ningú no parla quan expliquen els estoics: les emocions”.

Segueixo la meva sèrie d'articles estivals sobre emocions donant pas avui a alguna cosa que no està en l'agenda de les xarxes socials, com ara Instagram, o que cada vegada més ens costa compartir: el fet d'estar trist.

El 1815, Europa estava devastada. Les guerres napoleòniques havien consumit recursos i ànims. La desfeta final del general cors que es va coronar emperador semblava dissipar qualsevol esperança de canvi: el poder seguiria eternament en mans d'absolutistes hereditaris. La revolució de 1789 havia quedat (aparentment) en no res.

Amb esgarrifança, si no amb crides apocalíptiques, hom es demana d’on neix aquesta mena de cultura política que creix arreu del món i que sovint porta partits i líders descaradament autoritaris fins a la victòria. És a dir, què alimenta les organitzacions que burxen en els sentiments que ens fan més vulnerables –la por, la frustració, el ressentiment, l’odi...– i en les emocions que apel·len a la intimitat més irreflexiva i obvien l’individu complet amb la seva raó crítica, la força de voluntat i la responsabilitat col·lectiva.

Després de publicar més de 200.000 exemplars del conegut conte El fil invisible, del qual al novembre s'estrenarà la versió musical al Teatre Goya, la consultora de criança conscient i autora Míriam Tirado torna amb un nou conte il·lustrat per Núria Aparicio, Els mil colors del fil invisible. També acaba de publicar amb Joan Turu Jo primer!, que ha sigut un dels llibres més venuts aquest Sant Jordi, i al mes de maig publica el quart número de la col·lecció Goa. L’entrevistem per parlar del repte de la criança conscient en la nostra societat, del valor que tenen els contes infantils en el creixement personal dels adults i de la importància de generar espais per verbalitzar i acompanyar les emocions dels nostres infants.

L’any 1872 el naturalista anglès Charles Darwin, pare de la teoria de l’evolució per selecció natural, va publicar el llibre L’expressió de les emocions en l’home i els animals. Tracta de com els éssers humans i altres animals, principalment mamífers i ocells, mostrem el nostre estat emocional amb el cos i mitjançant expressions facials.

Sorprendre's pot tenir molts significats. Ens podem sorprendre presenciant un eclipsi solar total. O veient com els fills fan els primers passos. O quan sents un artista actuar en directe. Però, tot i que molts de nosaltres ho notem quan ho sentim, quedar-se embadalit per alguna cosa no és fàcil de definir ni de preveure.

En el restaurant Kamogawa Shokudo, un pare i una filla es dediquen a una missió molt especial: recreen els plats i les aromes del passat que demanen els seus comensals. Com dos detectius culinaris, investiguen les receptes que evoquen els records més emotius dels que els han demanat el plat. El ramen de l’àvia, els fideus de la dona morta, el sashimi fet en un local que ja no existeix... Res és impossible en aquest restaurant. Llàstima que en realitat no existeix, sinó que forma part del llibre Els misteris de la cuina dels Komagawa (La Magrana, 2023), d’Hisashi Kashiwai. A través de les seves pàgines, el lector pot resseguir diferents històries de persones que anhelen tornar a olorar i assaborir els plats del seu passat.

¿L'alegria es mostra amb el color groc? ¿I la tristesa amb el blau o la calma amb el verd? I què passa amb les diferents tonalitats que pot tenir un color com el verd clar o fosc o el blau marí o cian?

Ai, les criatures, amb aquestes emocions intenses, inesperades i, en ocasions, explosives! Enrabiades i frustracions que ens fan aflorar a pares i mares les nostres pròpies frustracions que deriven de situacions desesperants: perquè els mitjons verds de ratlles no estan nets, perquè de les cinc galetes que li has donat n’hi ha una que està partida per la meitat i ella les volia totes senceres, perquè primer no volia dutxar-se i ara no vol sortir de la banyera... Petites situacions que poden encendre la metxa de l’enrabiada a l’estil revetlla de Sant Joan.

Abans de continuar contextualitzo. Fa dos anys i dos mesos exactes que no escric cap article al blog. Acabo de ser conscient d’aquesta magnitud temporal quan he mirat la data de publicació de l’últim post. Resumint molt: en els darrers 5 anys he tingut dues criatures, la meva percepció del temps ha canviat i les hores de dedicació a l’àrea professional també. Ara que la petita finalitza l’escola bressol i el curs vinent començarà a la mateixa escola que el seu germà, sento que vull recuperar espais per donar continuïtat a aspectes de la meva vida que m’agradaven i he deixat de cultivar, un d’ells el meu blog al Criatures. Dit això, començo amb el primer post després de la parada. Respiro fondo... penso que em sortirà fluid. És tan vivencial que només cal deixar que les mans es moguin pel teclat.