Imaginem que una universitat demana als estudiants que lliurin un treball escrit sobre la lectura d’un llibre. Molts el lliuren. Pocs l’han llegit. Tots superen l’assignatura. El sistema funciona, dirien alguns. Jo diria que el sistema fa veure que funciona, que no és el mateix. Alguna cosa similar passa amb els plans d’igualtat de gènere que Horizon Europe (el programa 2021-2027 de finançament de recerca de la Comissió Europea) exigeix als centres de recerca i a les universitats com a condició per accedir al finançament europeu.

M’escriuen, amablement, per convidar-me a un programa especial del dia 8 de març com a dona escriptora. “Compartiràs taula amb tot de dones escriptores potents com tu”, em diuen, perquè això de “potent” és una peça que et combina amb tot. Ser potent? Quina por. Em sento impotent.

Al llarg del dia, les dones catalanes dediquen 1,17 hores més a les tasques domèstiques i de cures que els homes. A banda, però, sobre elles recau la planificació i previsió de tot allò que cal fer per a la casa o la família: què comprar, què fer per sopar, quadrar els horaris de recollida dels fills o dels avis. És cert que la bretxa s'ha reduït en els últims anys, però no es deu al fet que ells s'estiguin implicant més en la gestió de les feines de casa, sinó al fet que elles n'hagin disminuït la dedicació. Segons l'Enquesta de l'Ús del Temps de Catalunya 2024, que ha publicat aquest dijous l'Institut d'Estadística de Catalunya amb estàndards europeus, les dones dediquen 3 hores i 17 minuts diaris a aquest tipus de tasques, davant les 2 hores dels homes, "la qual cosa manté una desigualtat superior al 64%".

Moltes dones estem acostumades a sentir-nos més dolentes que la tinya. I no per matar cadells de gat, ni per estafar robant diners públics. No, no, no. Senzillament per tocar el crostó a qui se’ns cola a la cua del pa (ja s'està emprenyant, què s’ha pensat!), per assenyalar que és absurd que hi hagi biquinis de nena amb la part de dalt (ja està una altra vegada generant mal rotllo, què s’ha pensat!), per plantar-nos i dir que ja n’hi ha prou de dir perdó, deixem-ho estar o oblidem-ho per arreglar les coses i que a partir d’ara ho digui qui l’ha espifiat (antipàtica, cruel, creguda, soberga, insensible, què s'ha pensat!). Per demanar que volem vacances, una excedència o la baixa o que algú altre vagi a comprar al súper o que deixin d’assetjar-nos (egoista, insolidària, exagerada, què s’ha pensat!). O per divorciar-nos o fer qualsevol canvi important de vida (mira-la, què s’ha pensat!).

La igualtat de gènere segueix sent un objectiu lluny d'aconseguir-se. Així ho deixa clar l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE): les dones haurien de treballar 15 mesos i 18 dies per guanyar el mateix que els homes guanyen en un any. És a dir, de mitjana les dones cobren només el 77% del que guanyen els homes. L’Institut Europeu confirma el que ja va dir la Comissió Europea: el 17 de novembre va ser la data simbòlica en què les dones de la Unió Europea van començar a treballar de franc.

Imagineu uns plànols que són perfectament acurats i que dibuixen un edifici que serà sostenible i equitatiu, però que es queda en els fonaments i no s'arriba a alçar. Doncs això ha estat sovint la política d'igualtat: un dibuix magnífic d’un edifici que mai no s'acaba de construir, sobretot en l'àmbit científic i acadèmic. Ara, quan la Comissió Europea inicia la nova Estratègia per a la Igualtat 2026-2030, ens trobem en un moment decisiu.

Un dels reptes del món local –i de la política institucional en general– és aconseguir revertir la històrica presència irrisòria de dones als partits i a les administracions. Malgrat que durant la darrera dècada el nombre de dones a les llistes electorals i a les regidories i alcaldies s’ha multiplicat, encara hi ha diferències importants en el tipus de responsabilitats que assumeixen homes i dones als ajuntaments, i no s’ha aconseguit que la paritat arribi a les alcaldies.

Llegeixo la carta que publica Quim Morales desmentint del tot la humorista Carlota Palà (Charlie Pee) a Crític (que el va acusar d’abusos sexuals i laborals). Ella diu, sobre el tracte laboral, que a l’inici de la temporada es va “adonar” que a un altre col·laborador li pagaven més per la mateixa feina. Morales aclareix que, “els mesos que Joel Díaz va reduir la seva participació en el programa, els 600 € mensuals en què es va reduir la seva remuneració es van repartir igualitàriament entre els tres col·laboradors del programa, a raó de 200 € mensuals. De manera que, encara que la Sra. Palà cobrava més que un d’aquests companys (50.000 € per dues temporades), la seva remuneració es va incrementar en la mateixa quantitat que els altres col·laboradors, el Sr. Xavier Pérez Esquerdo i el Sr. Jordi Ramoneda”.

En un món cada cop més interconnectat, el concepte d’intel·ligència col·lectiva ha guanyat rellevància, ja sigui per la seva creixent necessitat en la presa de decisions complexes o per la seva preocupant absència en alguns àmbits polítics, econòmics i socials. Segons el MIT Center for Collective Intelligence, fa referència a la capacitat d’un grup per resoldre problemes i generar coneixement de manera més eficient que els seus membres per separat, i igual que succeeix amb les intel·ligències individuals, també pot ser objecte de mesura. Els estudis sobre el quocient d’intel·ligència col·lectiva (CIQ) han identificat diverses variables que influeixen en la capacitat d’un grup per resoldre problemes de manera eficient. Entre aquestes variables hi ha el nivell de col·laboració i comunicació entre els membres, la diversitat cognitiva, la sensibilitat social i el grau d’inclusió i igualtat en la participació de les persones dins del grup. Aquests mateixos estudis han demostrat que la presència de dones augmenta significativament el CIQ, ja que afavoreix, entre d’altres, la sensibilitat social i la cooperació, factors clau per a una presa de decisions grupal més eficient.

El nombre de dones als consells d'administració i en els càrrecs d'alta direcció de les empreses catalanes millora, però encara està lluny de la paritat. De fet, tot i que la tendència va a l'alça, "si seguim el ritme dels últims tres anys, encara en trigarem 40 a arribar al 40%" que marca la llei. Aquesta és una de les principals conclusions de l'informe Presència de dones en consells d'administració i càrrecs directius a les empreses de Catalunya, elaborat per l'Observatori Dona Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona.

"Hi ha un negacionisme de la desigualtat molt acusat entre els alumnes", diu Inma Pastor-Gosálbez, professora titular de sociologia de la Universitat Rovira i Virgili i directora de l’Observatori de la Igualtat de la mateixa institució. "S’ho prenen personalment, com si els diguéssim que en són responsables —afegeix—, i fins i tot han arribat a boicotejar algunes sessions".

L’hereva de BASF, Marlene Engelhorn, de 31 anys, considera que ella no ha fet res per tenir els 25 milions d’euros que ha rebut de la seva àvia, i per això els vol repartir. Es queixa que l’estat austríac no li fa pagar impostos. Engelhorn pertany a un moviment que defensa una fiscalitat més justa per combatre la desigualtat i 50 persones empadronades a Àustria decidiran què s'ha de fer amb el 90% d’aquests diners. Les herències, efectivament, sostenen la desigualtat. Posicionen les persones en un lloc més privilegiat d’entrada. No cal que siguin grans fortunes. Les oportunitats varien en funció del país i de la família on has nascut. Això no vol dir que excepcionalment no es pugui trencar aquesta cadena, però la realitat és que la sort econòmica va passant de generació en generació i, com el cas de Marlene Engelhorn, no s’ha fet res per merèixer-la, a part de l’atzar del naixement. Ella i alguns altres milionaris són una minoria de privilegiats incòmodes amb la seva fortuna i conscients del mal repartiment de la riquesa al món. Però no fa la sensació que els seus exemples arribin a estendre’s massa lluny. Encara menys pels governs. Llàstima. 

Llegeixo a l’ARA que el 44,1% d’homes espanyols “consideren que la igualtat entre gèneres «ha anat massa lluny», fins al punt que ara són ells els que estan discriminats”. És una enquesta del CIS que també pregunta sobre les “floretes”, que, com recorda l’ARA, és “una conducta d'assetjament que penalitza expressament la nova llei integral de garantia de llibertat sexual o llei del només sí és sí”. "La meitat dels homes afirmen que rebre comentaris no demanats sobre el físic és agradable, un percentatge que baixa al 35,7% entre les dones consultades”.

Islàndia va ser el primer país del món que va escollir una dona presidenta, Vigdís Finnbogadóttir. Va ser el 1980, cinc anys després de la primera vaga de dones al país. Durant "el dia lliure de les dones", o en islandès, kvennafrí, 25.000 dones de Reykjavík no van anar a treballar i no van fer les tasques de la llar per unir-se a la vaga que reivindicava la igualtat de les dones, posant l'accent en la feina indispensable socialment i econòmicament que exercien i que alhora estava extremadament infravalorada. Aquest dimarts, 48 anys després, dones i persones d'identitat no binària es van unir en una altra vaga històrica per fer evident l'encara existent bretxa salarial i denunciar l'alarmant augment de la violència de gènere.

El 8 de març del 2010 hi va haver una gran nevada a Barcelona, tot va quedar col·lapsat i aquell dia va néixer la meva neta Carlota, sense que poguéssim ni tan sols desplaçar-nos a l'hospital. Des de llavors, cada 8 de març li dedico un article. Avui també m'agradaria fer-ho, i no només a ella, sinó també a les meves altres netes, la Gabriela, la Valentina, la Juli i la Valeria, que d'alguna manera representen les dones del futur.

L'Agència Catalana del Consum començarà a inspeccionar els comerços de moda per garantir que compleixen la normativa europea sobre les talles, que estableixen uns centímetres per a cadascuna per evitar que cada marca fixi el seu propi patronatge. La iniciativa sorgeix arran d'una denúncia contra una cadena multinacional que només ofereix les talles més petites, la X i XS, i contra qui s'ha obert una investigació que, en cas que es tanqués amb una sanció, podria ser considerada una infracció greu, i pot comportar una multa que oscil·la entre 10.001 i 40.000 euros. El Govern no ha concretat quin és l'establiment investigat, però ha explicat que ven roba amb un tallatge per a un cos de nenes tot i adreçar-se a un públic general, a banda que exhibeix peces sexualitzades per a menors.