Aquí teniu el rostre en gran format d'una dona aparentment jove exposada al món, com acostumen a exposar-se la maduresa i la vellesa: tèrboles i desenfocades. A punt de desaparèixer.

E l pintor Miquel Barceló (Felanitx, 1957) em rep a l’entrada de casa seva amb els pantalons tacats de pintura, els cabells esbullats i un somriure afable. La possessió de Sa Devesa de Farrutx, antic vedat de caça del rei Jaume II, està situada en un lloc impressionant, a mig pendent de la muntanya i per damunt de la Colònia de Sant Pere, amb vistes espectaculars sobre la badia d’Alcúdia i amb les muntanyes del puig des Farrutx (522 metres) i d’en Xoroi (489 metres) cobrint-li les espatlles.

A les Açores, un pescador dorm amb la por que un dia la terra s’obri i s’empassi la seva cabana, coberta encara de cendra d’un volcà llunyà. La seva pell és també un arxipèlag. Com les plaques tectòniques, els seus records es mouen en el subsol de l’inconscient: el pescador, com qualsevol que no ha perdut la connexió amb el lloc on viu, és paisatge. Ser paisatge és patir-ne les conseqüències, gaudir-les, viure a la mercè de la vida, ser-ne conscient. L’artista Patrícia Dauder (Barcelona, 1973) treballa l’observació des d’un temps que no respon a les directrius imperants, per això la seva obra demana temps: temps per fer-se, per veure-la, temps que es copsa en matèria que es descompon, en colors que canvien, en subtileses que a poc a poc agafen protagonisme.

La ciència sempre ha inspirat l’art. A Salvador Dalí li interessava especialment, perquè es tracta d’un procés que fa visible l’invisible, un mecanisme intel·lectual que assoleix algun tipus de revelació. Hi ha una fotografia del 1927 on el pintor, amb només 23 anys, apareix amb la revista Science and Invention a les mans al costat de Federico García Lorca i altres escriptors. Des d’aleshores, l’interès de Dalí per la ciència no només no va disminuir, sinó que va anar creixent amb el temps, tal com demostra la presència de revistes científiques i llibres de física, matemàtiques i biologia a la seva biblioteca. Més endavant, la bomba atòmica el va arribar a obsessionar. I els últims anys de vida, com que li costava molt llegir, feia que li llegissin, entre altres coses, la revista Scientific American. Quan va morir, a la seva tauleta de nit hi havia el meravellós i inspirador What is life?, del físic Erwin Schrödinger, reeditat en castellà per l’editorial Tusquets el 2015 amb el títol ¿Qué es la vida?.

“Només m’interessen les persones que estan al marge de la societat. Sento afinitat per la gent que no ha tingut gaires oportunitats a la vida. Sempre estic de la seva part. Potser és que els trobo més humans. Em preocupo per ells, i el que voldria sobretot és deixar constància de la seva existència”. Mary Ellen Mark (Pennsilvània, 1940 - Nova York, 2015) passava molt temps amb els marginats de la societat, abans que res escoltant-los i mirant-los, guanyant-se la seva confiança i molts cops la seva amistat. Les seves fotos ho reflecteixen. No hi ha cap foto robada: Mark assegurava que mai n’havia fet cap sense autorització. Els personatges gairebé sempre miren a càmera, s’exposen, i el que distingeix la seva mirada d’altres és el punt d’humanitat, de tendresa, de respecte i fins i tot de dolor que traspua. Fotògrafa reconeguda que va treballar per a grans revistes, va formar part de Magnum, va rebre nombrosos premis i va publicar fins a 18 llibres, Mary Ellen Mark tocava de peus a terra. “Qualsevol fotògraf que pensi que canviarà el món té un ego massa inflat”, deia en una entrevista a The New York Times Magazine el 1987. “Però la fotografia obre la perspectiva a algunes persones, les fa més comprensives i tolerants”.

Inaugurada amb motiu de les Fires de Sant Narcís, l’exposició antològica Corominas, 50 anys d’art és tot un reconeixement al mig segle de trajectòria de Quim Corominas (Sarrià de Ter, 1951). La mostra, comissariada per Sebastià Goday, aplega 150 obres inequívocament expressionistes, de color desbordant i gest intuïtiu, que es poden visitar fins al 5 de desembre en tres espais diferents de Girona: la Casa de Cultura, la Fundació Fita i la Casa Masó. Es tracta, en paraules de Corominas, d’una retrospectiva pensada “en clau de present”. Un recorregut, des dels anys setanta fins a l’actualitat, que enllaça tots els registres de l’artista, també col·leccionista i docent: des de teles de gran format, algunes d’abstractes i d’altres amb un deix figuratiu, fins al món dels collages, pop-ups, llibres i escultures de paper vinculats, molt probablement, als jocs de la seva infantesa a Sarrià de Ter, un poble marcat per la indústria del paper.

Q uan arribem al seu taller de Sant Feliu de Llobregat el primer dijous de setembre tothom està en plena activitat, treballant en una nova peça, un encàrrec de gran format, del qual encara no pot dir gaire cosa. Se sent el soroll del bufador i l’aire fa olor de metall. Passem, però, a una altra de les tres grans naus d’aquest estudi, on hi ha algunes de les seves darreres escultures. Jaume Plensa ha fet aquest agost 65 anys però està molt lluny de jubilar-se. Al contrari, el que possiblement és ara l’artista català amb més projecció, amb escultures monumentals a l’espai públic de ciutats de tot el món, de Chicago a Xangai, està sempre pensant en nous projectes. I un d’ells és, precisament, el diari especial de l’ARA.

És una artista gairebé secreta que viu en una caseta de conte de fades perduda enmig de la molsa humida i el silenci pregon de la Fageda d’en Jordà (Olot). S’escalfa i cuina a la llar de foc. Conxita Pladevall i Vila (Vic, 1950) és potser l’artista més desconeguda i sorprenent que ha desenterrat Des del subsol, poètiques visuals de la contracultura, la mostra de la Galeria Richard Vanderaa, al Barri Vell de Girona. El crític d’art Narcís Selles ha seleccionat artistes com Josep Bosch Piculives, Jordi Bronsoms, Damià Escuder, Pep Estivill, Quico Estivill, Lluís Güell, Antoni Huertas Cos Zappa, Eliseu Huertas Cos o Joan Antoni Palacio Palau. Els veu com un exemple de “creativitat, imaginació desbordada i esperit transgressor”.

REW

<<

“De petit volia ser inútil, fer qualsevol cosa que no fes progressar la humanitat sinó capgirar-la. Penso que, en certa mesura, ho he aconseguit: el meu art és inútil com el de tots aquells artistes que per a mi han sigut fonamentals”. Qui se’n vanagloria és l’artista Carlos Pazos (Barcelona, 1949), fill de fills únics que va rebre tres herències vitals: la passió per acumular objectes bells i vells, la depressió i el sentit de l’humor. “Era un nen aïllat, molt malalt, amb un caràcter melancòlic. Tenia col·leccions de tota mena, les ordenava, les mirava i imaginava situacions, però no hi jugava”, recorda. El seu joc preferit és regatejar als mercats de vell per aconseguir objectes “carregats de suggestió, que permetin evocar”. Fa més d’una dècada va rebre el Premio Nacional d’arts plàstiques del ministeri i el d’arts visuals de la Generalitat. La seva vida va pivotar cap a París. “Barcelona és un lloc horrible on la vida cultural no estrictament orientada a l’entreteniment fa pena”.

]]>

Nascuda a Austràlia l’any 1966, Natalie Jeremijenko és llicenciada en bioquímica i física i doctora en informàtica i enginyeria elèctrica. Des de fa anys viu a Nova York, on dirigeix la Clínica de Salut Ambiental, un centre d’investigació i pràctica per millorar la qualitat de vida de les persones a la ciutat mitjançant la col·laboració amb els altres éssers vius. També és professora d’arts visuals i estudis mediambientals a la Universitat de Nova York. Actualment és a Barcelona, on ha instal·lat part de la seva Clínica al CCCB, en el marc de l’exposició Després de la fi del món.

]]> L'artista Domènec Fita celebra 90 anys de vida aquest 10 d'agost. Nascut a Girona el 1927, l'escultor repassa la seva carrera, marcada per la varietat d'estils i la quantitat d'obra que acumula: més de 12.000 peces. Coincidint amb aquesta efemèride, Fita fa bandera de l'estil lliure que ha marcat la seva obra.

]]> Emplena el següent qüestionari per saber si ets un artista de nyigui-nyogui:

]]>

Visitem l'estudi de l'artista Frederic Amat, autor de la proposta de la nova façana del Liceu.

]]>

La Pedrera inaugura aquest dimarts l'exposició 'El Lissitzky. L'experiència de la totalitat', que recupera 138 d'obres de col·leccions públiques i privades de l'artista rus entre fotografies, gravats, pintures, escultures i dissenys. Eliezer Màrkovitz Lissitzky, conegut com a El Lissitzky, és un dels artistes més influents i controvertits del segle XX de l'ambient avantguardista, en concret de l'abstracció i el constructivisme. La Fundació Catalunya - La Pedrera ha destacat que l'artista "era un dels creadors més compromesos en la recerca d'un nou art per a l'home nou sorgit de la Revolució d'Octubre", el 1917.

]]>

El mural que Banksy va pintar a l'abril sobre el món de l'espionatge telefònic es retirarà entre avui i diumenge per ser subhastat. Així ho ha informat la constructora Q Scaffolding aquest divendres, l'encarregada de desmuntar-lo. El portaveu de l'empresa, John Joyce, ha explicat a la BBC que el propietari de la casa que acull el grafit ha rebut diners perquè les peces es retirin de la paret, però no ha especificat la quantitat. El grafit es posarà en venda el proper mes de juliol a Londres.

]]>

Banksy ha admès haver pintat el mural de carrer que representa l'espionatge a través de la línia de telèfon. L'obra, que decora l'entorn d'una cabina telefònica a la ciutat de Chentelham, a l'oest del Regne Unit, es va trobar a l'abril, i des del primer moment els veïns i la premsa local el van atribuir a l'artista.

]]>