Ja fa molt de temps que els anomenats boomers hem constatat que les noves tecnologies, a les quals anem arribant tard i malament, ens van separant sense remei de les noves generacions. El mòbil, les xarxes socials, la intel·ligència artificial i tota la pesca han canviat els costums, la manera de relacionar-se, en definitiva, la manera de viure.

La plataforma Movistar+ acaba d’estrenar la primera meitat de Los años nuevos, una sèrie de deu capítols que observa la intimitat d’una parella al llarg d’una dècada, dels trenta als quaranta anys dels seus protagonistes. Són l’Ana (Iria del Río) i l’Óscar (Francesco Carril), que es coneixen una nit de Cap d'Any. Ella fa l’aniversari l’1 de gener i ell el 31 de desembre. La sèrie aprofundeix en la quotidianitat d’aquesta parella d’una manera singular: només a partir del que passa en aquest traspàs d’any. L’estructura s’assembla a la de Siempre el mismo día, la sèrie de Netflix basada en la novel·la Un dia de David Nicholls, que segueix la relació al llarg dels anys de l’Emma i el Dexter. Cada capítol, el mateix dia d’anys consecutius. En el tràiler de Los años nuevos sembla haver-hi fins i tot alguna aclucada d’ull a l’argument de Nicholls, com si juguessin a crear un cert suspens als espectadors que hi puguin intuir algun paral·lelisme.

Llegeixo una entrevista a l'ARA a la Lola Clavo, que fa una professió que no sabia que existia: coordinadora d’intimitat. Ella i els seus companys de feina s’encarreguen –explica– de garantir “la seguretat i el benestar” d’actors i actrius que han de fer escenes íntimes. “Intentem introduir la cultura del consentiment a la indústria audiovisual perquè tothom se senti respectat i pugui decidir amb llibertat què vol fer i què no”. I afegeix: “també participem en la part més creativa i col·laborem perquè una escena íntima sigui com més creïble millor. Igual que els especialistes de lluita, que treballen perquè no et facis mal i tot sigui realista”.

Fiesta és un dels programes més vils i cínics de Telecinco. Aquest dissabte feien servir com a esquer per a l’audiència unes imatges d’una actriu que ara viu al carrer. Mónica Cervera, que l’any 2004 va estar nominada als premis Goya per la seva actuació a Crimen ferpecto, ara dorm en un banc del carrer, al centre de Marbella. “Descubrimos la vida en la calle de una actriz”, anunciaven sobre les imatges de la dona en un petit requadre a la pantalla. “Algo cambió bruscamente en su vida y ahora vive en la calle”, deia la locució per anunciar el tema que tractarien més endavant. “Estas son las dolorosas imágenes de la vida de la actriz”, sentenciaven. I posaven imatges de Cervera rentant-se les dents en un banc o caminant amb totes les seves pertinences pel carrer. A sobre hi impressionaven el grafisme de l’objectiu d’una càmera amb un zoom, com si l’estiguessin espiant. “Hasta se la ha llegado a ver pidiendo en los semáforos”, anunciaven. Finalment van contactar amb el redactor que havien enviat a Marbella. El periodista estava sol, al costat d’un banc buit i l’assenyalava: “Este sería el banco en el que Mónica Cervera estaría comiendo, estaría durmiendo. Vamos, donde estaría viviendo”. Explicava que havia pogut parlar amb ella sense càmeres: “La hemos visto bastante entera y estaba aseada”. Aclaria que l’actriu no volia tenir res a veure amb la televisió. “Se ponía un poco nerviosa cuando le preguntábamos si le gustaría estar en algún proyecto”. I el reporter també es mostrava estranyat perquè Cervera no volgués viure amb els seus pares: “Ha dicho que era un tema personal del que no quería hablar”. Un fet habitual en aquest tipus de programes és que jutgen la vida de les persones en funció d’uns estereotips familiars que no tenen per què ajustar-se a la realitat de la gent. Definien les circumstàncies de Mónica Cervera com “en situación de calle” i insistien que només havia accedit a tenir una conversa si era sense la càmera. I aquí va venir el més greu. L’havien gravat d’amagat parlant amb aquell redactor. Ens van ensenyar unes imatges de Cervera dient-li educadament al periodista: “No quiero que sepáis a qué me dedico, ni a dónde voy ni de dónde vengo. Nada”. Mentrestant la càmera ho gravava des de darrere d’uns arbusts, desobeint la petició de l’actriu. Un cop van retornar la connexió al plató, Emma García, màster en cinisme, concloïa: “Hay que dejarla en paz con su vida y respetar su decisión”. Els tertulians van tenir la barra d’afirmar que gràcies a aquelles imatges potser l’administració li accelerava els tràmits del subsidi que havia demanat, com si li haguessin fet un favor.

Durant la mateixa setmana que veig la sèrie Intimidad, salta a la llum pública la filtració d'un vídeo privat i íntim de Santi Millán. La parella de l'actor, Rosa Olucha, surt a explicar quelcom que hauria de ser evident: els acords que tenen com a parella són personals i no són discutibles; la fidelitat i la lleialtat no haurien de ser motiu d'escrutini públic, i la filtració d'aquesta mena de material és un delicte contra Millán.

La viralització d’un vídeo sexual de l’actor Santi Millán sense el seu consentiment ha catapultat al número 1 de Netflix una sèrie que parla de les conseqüències de veure exposada públicament la intimitat d’una manera forçada i indesitjada. A Intimidad s’entrecreuen dues històries que tenen en comú aquesta situació amb dues víctimes molt diferents. Per una banda, l’alcaldessa de Bilbao, que ha estat gravada sense el seu coneixement mentre mantenia relacions sexuals en una platja amb el seu amant. El vídeo s’escampa per les xarxes socials i salta als mitjans convertit en un escàndol polític. I, per l'altra, la treballadora d’una fàbrica víctima d’una pornovenjança que és humiliada pels companys de feina quan les imatges circulen pels mòbils de la gent de l’empresa.

George i Amal Clooney sempre han protegit amb molt de recel la seva vida privada i la dels seus fills, Alexander i Ella, una bessonada que van tenir fa quatre anys. Tot i això, en els últims temps han intensificat esforços perquè la seva intimitat sigui encara més preservada pels mitjans de comunicació. Ha sigut després que el matrimoni Clooney hagi vist com el Daily Mail ha publicat la cara del fill de l'actriu Billie Lourd sense el consentiment de la mare.

Des que la pandèmia del covid-19 va saturar els hospitals cada dia veiem, en totes les cadenes, públiques i privades, i en tot tipus de programes, imatges dels malalts ingressats. En la immensa majoria dels casos són vídeos que han gravat amb telèfon mòbil el mateix personal sanitari per explicar les seves condicions de treball o per mostrar les atencions que donen als pacients. Per exemple, fa una setmana, el Telenotícies cap de setmana s’acomiadava amb el que Pellicer anomenava “un breu recull d’imatges per a l’esperança”, en què se succeïen diversos vídeos de diferents hospitals de Catalunya on el personal sanitari aplaudia als passadissos els pacients que sortien de l'UCI perquè havien experimentat una millora. Hi vèiem malalts transportats en cadires de rodes o en llits mentre, al seu voltant, els professionals celebraven la seva bona evolució i els encoratjaven a tirar endavant. La cançó Don’t give up convertia el muntatge en èpic i emotiu, i el convertia en una mena de videoclip hospitalari que, amb tota la bona intenció del món, intentava transmetre cert optimisme al voltant d’aquesta malaltia. En molts altres programes hem vist vídeos de l’hospital d’Ifema, on el personal sanitari s’ha gravat organitzant un bingo per als pacients o animant el panorama amb un infermer tocant la guitarra. També hem pogut veure escenes a l’interior de residències, on els professionals que tenen cura dels avis ensenyen com faciliten el contacte virtual dels residents amb les seves famílies a través de videotrucades. Són imatges positives, d’una gran humanitat, que en molts casos el personal sanitari penja a les xarxes socials i que els mitjans de comunicació difonen.

L'home a qui volem imaginar llegint a la llum d'una espelma, en una torre circular que sembla sorgida d'un quadre oníric de Giorgio de Chirico, prop de l'ensopit riu Dordonya, al Perigord, només té 38 anys, tot i que potser n'aparenta més. Es diu Michel de Montaigne (1533-1592) i ha decidit retirar-se del món, tancar-se a casa. No sap que ja és el primer modern. Més ben dit: que està començant a ser-ho. La perífrasi verbal resulta aquí necessària per comprendre l'abast històric d'aquest confinament voluntari, que no és altra cosa que un procés que el portarà a canviar les regles de joc expressives del pensament occidental. Com succeeix amb els arbres borrosos que veiem des d'un tren en marxa, el moviment –un procés sempre és una modalitat de moviment– dificulta i alhora amplia la nostra percepció de la realitat. El moviment de les coses, el seu vertiginós i alhora previsible transcórrer, acabarà sent, de fet, la matèria primera dels Assaigs, com va intuir molt bé Jean Starobinski. Tot i que reclosos a les nostres respectives cases, aquests dies de març estem presenciant –i, d'alguna manera, també protagonitzant– un canvi que podria arribar a ser molt profund.

Per vuit vots a un, San Francisco ha prohibit l'ús de tècniques de reconeixement facial a les agències locals i es converteix, així, en la primera ciutat nord-americana que legisla en contra d'un mètode que la policia utilitza per identificar sospitosos de delictes. No obstant això, aquestes tècniques reben crítiques de les organitzacions en defensa dels drets civils, perquè consideren que atempten contra la intimitat de la ciutadania.

L'Agència Espanyola de Protecció de Dades ha anunciat avui que ha obert "actuacions prèvies d'investigació per la comunicació de dades entre WhatsApp i Facebook". En concret, investigarà quina informació envia l'aplicació de missatgeria a la xarxa social, com es tracta, per a què es fa servir, quant de temps es guarda, quines opcions es donen als usuaris, i si es vulnera la llei, en determinarà "les responsabilitats corresponents".

Edward Snowden ens va fer caure la bena dels ulls fent públic fins a quin punt l'Agència Nacional de Seguretat dels EUA, en connivència amb les principals empreses d'internet, poden espiar-nos de manera massiva i indiscriminada. I això sense comptar les altres agències d'espionatge de qualsevol estat. Per millorar la seguretat de les vostres comunicacions la millor opció és xifrar-les. Pot semblar complicat, i en alguns casos ho és, però serveis de correu web com Tutanota i ProtonMail ho fan molt senzill i l'extensió per al navegador web Mailvelope us permet, fins i tot, continuar fent servir el vostre correu web habitual. Totes tres eines són gratuïtes, com a mínim d'entrada.

El documental interactiu 'Do not track' comença dient-te que sap des de quina ciutat et connectes, quin temps hi fa i quin sistema operatiu fas servir, i a cada un dels set episodis et demostra fins a quin punt, a través d'internet, les empreses poden esbrinar tota mena d'aspectes de la teva vida. És el resultat d'una coproducció en què han col·laborat la cadena Arte, Al-Jazeera, Bayerischer Rundfunk, Radio-Canada i Radio Télévision Suisse i es pot veure en anglès, francès o alemany. De moment s'han publicat els dos primers capítols –per veure'ls clica aquí, el vídeo de dalt tan sols és un tràiler–, i el proper episodi ha de sortir el dia 28.

Si tens previst viatjar a l'estranger o venir des de fora d'Espanya, a partir del 10 desembre has de saber que l'Estat analitzarà les teves dades. Com a mínim, enregistrarà qui ets, la teva edat, el número de la targeta de crèdit, quin trajecte fas i quan, ho relacionarà amb altres viatges que hagis fet i fins i tot podrà encreuar les dades amb més informació que tingui sobre tu, com ara el que diguis a les xarxes socials i dades mèdiques. Tot plegat ha de servir per detectar "patrons de comportament anòmals" i "perfils de risc" que delatin possibles terroristes i membres del crim organitzat.

"No es tracta de controlar, sinó d'entendre quin ús es fa d'internet", expliquen a l'expositor de Qustodio, una empresa de Barcelona que va començar el 2012 i que ja té treballadors de vuit països i ha desembarcat a llocs com Mèxic o els Estats Units. Sona millor així perquè la plataforma que ofereixen a empreses, escoles i pares de família té una capacitat impressionant per saber què fan els treballadors, fills o estudiants en qualsevol moment. Les possibilitats de control i espionatge a través del mòbil es multipliquen cada vegada més, per això al Mobile World Congress no és estrany veure-hi telèfons a prova d'espies com el Blackphone 2 o plataformes segures pensades per a governs i multinacionals com la israeliana Kaymera.

Fas servir aplicacions per a mòbils com Tinder i Grindr per lligar i conèixer gent? Doncs tingues en compte que, segons un estudi d'IBM, el 63% d'aplicacions per lligar de telèfons amb Android tenen vulnerabilitats entre mitjanes i greus que poden aprofitar pirates informàtics per robar-te informació personal. Els investigadors han analitzat 41 de les aplicacions per lligar més populars i han descobert, a més, que la meitat de les empreses nord-americanes que també han estudiat tenen algun treballador que té aplicacions per lligar en un telèfon amb informació de la feina.

"Cada un dels teus moviments pot ser seguit a tot arreu del món només sabent el teu número de telèfon", va explicar ahir, dilluns, Tobias Engel al Chaos Communication Congress (31c3) que es fa aquests dies a Hamburg, Alemanya, en una conferència sobre el conjunt de protocols SS7 (sistema de senyalització número 7) que fan servir els operadors de telefonia mòbil. Es tracta del sistema que fan servir els operadors de la majoria de xarxes mundials per establir trucades, acabar-les, enviar missatges de text i connectar les seves xarxes entre si.

Els usuaris de telèfons amb Android ja poden desactivar fàcilment el doble 'check' blau que delata els seus interlocutors quan han llegit un missatge. Ja ho podien fer des de feia unes setmanes si es descarregaven una actualització directament del web de WhatsApp, però ara tan sols cal que actualitzin l'aplicació directament de la Google Play Store o clicant aquí. S'espera que l'opció aviat també estigui disponible per als iPhones.