A Cerrar los ojos, l'última pel·lícula de Víctor Erice, es diu que envelleix bé qui ho fa “sense temor ni esperança”. Robert Plant, l'excantant de Led Zeppelin i motlle original de l'arquetip de déu del rock dels anys 70, ha sabut envellir bé. Segurament perquè ho ha fet sense por d'allunyar-se del cànon estètic i musical del rock dur –que ell mateix va contribuir a crear– però també sense esperança de retrobar un èxit massiu que, en realitat, ja va avorrir durant els anys de glòria de Led Zeppelin. En la seva nova aventura musical, el projecte Saving Grace, que dimarts va passar per Barcelona, Plant no intenta reproduir la fórmula màgica d'aquella època sinó ser coherent amb la persona que és avui; és a dir, amb totes les parts del seu passat que encara reverberen en ell. I el resultat d'aquest esforç honest va ser un concert majestuós de folk-rock que va recórrer pacientment les arrels musicals de Plant a través de versions de temes que s'estima i d'un grapat de cançons pròpies que defensa des de la convicció total, sense apel·lar a la nostàlgia i amb una veu que ja no espetega com abans en els tons alts i que ha perdut la insolència de la joventut, però que conserva la potència i ha guanyat en saviesa.

Fa temps que les coses no estan tranquil·les per Holland Park. Aquest luxós districte de Londres és conegut perquè té alguns dels habitants més coneguts del Regne Unit, i fins i tot del món. Alguns d’ells són veïns porta per porta, i com a qualsevol altre barri la seva convivència sovint no és fàcil. En aquest cas el conflicte és entre Robbie Williams i Jimmy Page.

Robert Plant va tornar a baixar dissabte de l’Olimp del rock per saludar Barcelona, però aquesta vegada sense Jimmy Page. El mític cantant de Led Zeppelin, que es van reunir per última vegada el 2007 en un concert únic a Londres, havia actuat al Palau d’Esports l’any 1995 amb el seu antic company de fatigues, un altre mite del rock. I la guitarra de Page es va trobar a faltar en les inicialsThe lemon song i Black dog, dues descàrregues de hard rock brut i greixós que havien d’haver explotat a la cara dels assistents però que es van quedar curtes de volum i distorsió. L’apoteosi d’Alabama Shakes, esdevinguda moments abans, havia posat un llistó altíssim, fins i tot per a una vaca sagrada com Plant.