El compositor Hèctor Parra i la soprano Diana Damrau van ser els protagonistes d'una jornada intensa a Peralada. A la tarda, al claustre de Sant Domènec, el compositor català i la pianista Imma Santacreu ens oferien una aproximació a l'obra de Parra que el mateix compositor anava introduint, des de peces curtes inspirades en les Constel·lacions de Joan Miró a la seva celebrada òpera Les Bienveillantes o a la recent Orgia, que s'estrenarà l'abril vinent al Liceu.

Freddie de Tommaso va inaugurar ahir la 37a edició del Festival de Peralada, una edició que enguany no compta amb grans espectacles, ja que l’escenari principal està de reformes. Així, el concert del jove tenor anglo-italià va tenir lloc a l’església del Carme, indret que durant vuit dies acollirà les actuacions líriques d’aquest estiu.

Si la cantant colombiana Shakira troba que Clara és nom de bona noia, no ho és pas menys el de Rosó (o Rosor), que a més comporta un plus de catalanitat indiscutible. Quan es compleixen 100 anys de l’estrena al Teatre Tívoli de Barcelona del sainet líric Pel teu amor, que incloïa la famosa cançó amb el vers “Rosó, Rosó, llum de la meva vida…” a Girona s’ha organitzat una exitosa trobada de les poques dones catalanes que porten aquest nom. Unes 60 Rosós o Rosors de les 103 que segons Idescat hi ha censades a Catalunya van acudir a la cita de l’auditori Josep Irla de Girona. Entre elles, la psicòloga Rosor Riera, que resumeix irònicament els suposats atributs del seu nom: “Seria com de bona minyona, però amb personalitat. Crec que moltes hem tingut una etapa inicial d’amor-odi amb el nostre nom, però al final et fa gràcia tenir un nom tan poc corrent però amb molta història al darrere”. 

El públic fidel de l'Agrupación Señor Serrano sap que als seus espectacles sovint hi apareixen maquetes i objectes que ells mateixos manipulen en directe a l'escenari. La companyia, una de les més internacionals de Catalunya, es va fer un lloc a l'escena europea amb aquest particular llenguatge fet de cinema en viu, narració amb miniatures i performance. La seva última creació, però, queda lluny de tot això. "Necessitàvem provar una forma escènica i de creació totalment diferent. Volíem deixar de banda un llenguatge que ja dominem i que no ens pot aportar més, i per fer-ho vam decidir fer un salt al buit. Hem abandonat les maquetes i els objectes per treballar a escala humana", explica Àlex Serrano, fundador i una de les ànimes de la companyia.

'Aida'

Teatre La Faràndula. Sabadell. 30 d'abril del 2021

Amb mascareta però amb tota la faramalla de l’Egipte faraònic, el muntatge d’Aida que després de les funcions de Sabadell ocuparà diversos escenaris del país ha triomfat a La Faràndula gràcies a una bona direcció musical i a una de les seves intèrprets. Ho han fet possible, un cop més, Amics de l’Òpera de Sabadell i la Fundació Òpera Catalunya. Davant d’una inspirada Simfònica del Vallès, Daniel Gil de Tejada va saber imprimir el caràcter adient a totes i cadascuna de les escenes de l’òpera de Verdi: majestuositat, intimisme i psicologisme, amb un bon treball de conjunt complementat amb la solvència del cor de la casa.

]]>

Per fi un llibre on la pruïja per la forma ens reconcilia amb la convicció primera que la poesia no és un art que va néixer abans-d’ahir, i que abans de posar-s’hi val la pena inspeccionar què s’ha fet, i què s’ha fet bé. I amb una mica de competència i de talent, confegir poemes que, pel que fa a la formalització de les experiències que s’hi consignen, no facin patir. El resultat fa revigoritzar, atesa la laxitud i manca de tremp que presenten massa mostres de llibres de versos en l’actualitat. Això ho aconsegueix Josep Domènech Ponsatí, conscient de l’ofici artesanal que toca, amb escreix, i no és la primera vegada. Ja li coneixíem Apropiacions degudes & cia (Edicions 62, 2007)i El càcol (Edicions 62, 2015), que va merèixer justament el premi Vila de Sant Cugat a Gabriel Ferrater. És bo de trobar poesia on comparteixen taula parada amb l’autor Carner i Góngora, Auden i Guerau, Mallarmé i els germans Joan Ferraté i Gabriel Ferrater. El que succeeix amb Domènech Ponsatí, poeta barroc però també molt modern, és el que deia Ferrater de Carner, que són poetes intraduïbles, perquè l’essència del seu joc es basa en la llengua. En el pitjor dels casos, i trobant un traductor hàbil, es pot intentar una transcreació, cosa sovint possible però no sempre desitjable. Tanmateix, la gràcia de les rimes consonants a partir de mots partits sil·làbicament és quelcom irreproduïble.

]]>

Explica Carles Camps Mundó, en la Nota de l’autor que prologa el conjunt d’aforismes i sentències que és Memòria de la inquietud, que aquests textos s’han infantat, entre els anys 2010 i 2016, en paral·lel a la seua activitat poètica. “Naixien -explicita- d’idees en principi poètiques que no trobaven l’adequada formalització poemàtica, però que per a mi tenien prou entitat reflexiva per conservar-les”. Ens trobem, doncs, amb el quadern de notes escadusseres d’un poeta. Escadusser, ja ho podeu comprendre, no pretén tindre un sentit despectiu: és als marges, en la lateralitat, on sovint es troba el bon pensament, el pensament fructífer.

]]>

L’anomenat modernisme d’avantguarda portuguès, contemporani de les tendències afins als països europeus de cultura, té com a figura carismàtica -i complexa- Fernando Pessoa. I el seu company de ploma Mário de Sá-Carneiro vindria a ser l’emblema del poeta genial i turmentat, excèntric, suïcidat als 26 anys. Pertanyent a l’anomenada Generació d’Orpheu, la mítica revista, la seva fama i “canonització” és posterior a la seva mort. Per primer cop tenim en català, en gustosa variant valenciana, gràcies a Vicent Berenguer, la poesia completa (bilingüe) i un complement d’alt interès, una selecció de la correspondència entre els dos poetes, a més d’uns retrats i facsímils.

]]>

Amb aquest vers-oxímoron, que clou un dels poemes de la segona part del llibre, Cendres a Estós (títol també de tot el recull), Andreu Subirats sintetitza què significa el dol per una pèrdua. La llum diürna no és prou per il·luminar la foscor del cor. Des del Cançoner de Feliu Formosa i el poema a la memòria del pare, de Pere Rovira, que no llegíem un clam elegíac tan potent en la nostra poesia contemporània. Abans, hem d’anar a raure a Joan Alcover i Ausiàs March. L’autor, dotat d’un verb amarat de la llengua vernacla del Delta i alhora de la saviesa de l’home de lletres amb ofici (traductor de Villon i Baudelaire), autor d’una obra poètica singular i consolidada, ha assolit aquí el més difícil: despullar-se de retòriques i parlar del més íntim des del més íntim, trobar -amb un talent extraordinari- la forma de dir l’esqueix de l’ànima, formular líricament el plany; allò que els poetes necessiten fer dotant-se d’instrument hondo en viure el dolor de la mort propera. El que en diem elegia, des dels grecs almenys.

]]>

El mal del crític no vol soroll i, tanmateix, és inevitable recordar-se constantment que hom no tracta d’avaluar la poesia com si es tractés de corregir un exercici sinó d’acompanyar, si és possible amb mirada còmplice, allà on ens vol dur la poeta, i esguardar com “plora el seu secret”, per dir-ho amb la bella formulació de María Zambrano que reporta com a epígraf.

]]>

Lluís Calvo, que és un poeta-filòsof (per entendre’ns), és capaç de sorprendre el lector avesat al seu univers amb passatges sentenciosos d’un lirisme extrem, ja en el poema que fa d’íncipit: “De l’abellot al rusc, / de l’alè a la ventada: / escolta el so, / la pau que et crida / amb veu de mare”. En una obra tan profusa no és, potser, estrany que el poeta, rigorós com és, jugui amb una panòplia a la qual no li manca res. Endemés, a cada pas podem topar amb la tradició: “Perquè en un roc / i en un grapat de molsa / hi ha l’univers sencer”. Això és Verdaguer. Però també, naturalment, la saviesa grega arcaica, i, fent marxa enrere, la dels alts coneixements i sabers de l’Orient, que és el tema que ens ocupa en aquest Talismà. Un viatge físic que val com a pretext al poeta per mostrar un viatge espiritual, de l’Índia a Occitània, dels Upanixad als trobadors. Calvo sap que l’essència és una, que no hi ha res de nou sota el sol, i que tot forma part d’un cicle de repeticions, iteracions i reencarnacions (això darrer ja és qüestió de fe), tot allò que Mircea Eliade va exposar magistralment al seu El mite de l’etern retorn. Com ja ens indiquen els epígrafs al recull, Calvo també planteja la qüestió d’Orient en els termes que han elaborat ja des del segle XVIII, i abans, els nostres escriptors, i intel·lectuals en general. Que som fills de constructes culturals que carreguem com una creu.

]]>

Josep Carner, a qui va atorgar-se-li -no sense un grau evident de gasiveria, aquesta tara tan nostrada− el títol de príncep dels poetes, puix que el de rei li esqueia amb molta més justícia, va regnar sens dubte en el domini de l’anomenada fal·làcia patètica, la famosa figura literària. El fet és que el poeta de Costitx, Sebastià Perelló, usa aquesta eina en la qual Carner -el rei− excel·lí, i ho fa amb la mateixa naturalitat, infonent en el lector la mateixa sensació que infon Carner: la de trobar-se davant d’un posseït pel llenguatge, que encarna les coses i les fa anar al seu ritme de dansa i giragonsa sense cap fals moviment. Que no vol dir que no hi hagi artifici -en el sentit noble de la paraula-, feina fosca (o clara) a l’obrador. En aquesta “fal·làcia”, el costitxer és tan lapidari i oracular com el que més: “Quan els noms ronsegen / i els pins donen la paraula / de no desdir-se de l’ombra que alcen, / cau el dia”. És clar que els pins no poden desdir-se de res, però què seria la poesia si no pogués posar en moviment especular la realitat bategant que l’envolta?

]]>

El Festival Poesia i+ -dirigit per Pere Almeda, Mireia Calafell i Martí Sales-, que se celebra al Maresme i a l’epicentre de la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac, dedica aquest any del centenari del naixement de Josep Palau i Fabre a destacar el seu esperit transgressor, innovador i líric. Coincidint amb els dies més intensos del festival volem convidar-vos a rellegir i repensar la seva poesia de la mà d’alguns dels poetes actuals més renovadors.

]]>

Edna St. Vincent Millay, nascuda a Rockland, Maine, el 1892, és una de les grans poetes desconegudes del modernisme americà, tant en català com en castellà. I si el seu desconeixement en català queda superat ara per la magnífica selecció i traducció que ens ofereix Marcel Riera -a punt de convertir-se ja en un dels principals ambaixadors de la poesia anglosaxona en català-, en el cas del castellà esperem veure també aviat una antologia de Millay preparada per la traductora Ana Mata, de qui vaig tenir l’honor de ser professor.

]]>

Amb aquest vers del mordaç haiku del berguedà infatigable Toni Gol i Roca, que figura al colofó del llibre (“Beneïts siguin/els esforços inútils/i els sacrificis”), queda clara l’advocació que fa Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) de la inutilitat de l’art i la seva rabiosa i necessària utilitat, com ha repetit per enèsima vegada en un brillant assaig recent Nuccio Ordine, i com bé sap el poeta sabadellenc des de fa dècades, si no des de la naixença.

]]>

Pitàgores i l’harmonia de les esferes (que no sentim perquè la duem interioritzada de naixement) hi deuen tenir alguna cosa a veure, en aquest Concert d’esferes. Però les figures d’aquest calidoscopi, “de simetria radiada de múltiples colors”, com diu el diccionari, no varien de forma il·limitada. El poeta intervé per modular els seus artefactes verbals; són “esferes” concertades per l’artífex. Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) s’ha imposat un exercici rigorós i difícil, que és el que afronta un poeta en la maduresa a l’hora d’autoantologar-se, i se n’ha sortit amb escreix. Només cal que repassem, al final del llibre, la secció sobre la procedència dels poemes per adonar-nos de la feinada que deu haver suposat l’espigolament. En l’encert hi deu haver ajudat sens dubte el fet que Sala-Valldaura és un crític de consideració en la nostra literatura, i les seves darreres publicacions l’avalen com un dels mestres pensadors en matèria poètica, cosa que no abunda al país, i que bona falta ens fa.

]]>

Davant de determinats poemes, un lector avisat (sovint doblat d’aprenent de poeta) sempre malda per respondre’s la pregunta: “Quin és el secret per compondre això, per compondre així?”, “Quin beuratge cal enviar-se?”. I la resposta és que no hi ha filtres fàcils ni a l’abast de qualsevol passavolant. El poeta en embrió pot aplicar-se aquella dita: “Quan sigui gran jo vull escriure com l’autor de Vinces ”. Si és certa la distinció que diu que hi ha escriptors que representen i n’hi ha que expressen, Vicent Alonso pertany a aquest darrer grup. I l’expressió, si pesa i és veritable, és una cosa molt seriosa, que no arriba per ciència infusa.

]]>

Amb contundència lúcida, Antònia Vicens defineix en l’epíleg el que mou el recull d’ Ouse : “la força d’atracció que tenen els negats”. Ho comprenem de seguida, en obrir el llibre i trobar l’epígraf que expressa la tremenda càrrega simbòlica que conté el títol: “(El cos de Virginia Woolf va flotar 21 dies en les aigües del riu Ouse, abans de ser trobat)”. I la poeta comença a dibuixar, en esbós nerviós i gràvid, puntillista i alhora abstracta, sintètica i alhora expansiva, elements biogràfics de presagi: “alabatres anunciadors... de la teva insanitat”, i ja hi veiem la identificació: “jo sé / sensacions woolfianes ser / ella i mudar”. I passem a la segona secció, on hi ha els Altres rius. Vicens, en el seu epíleg, replica: Ouse (i altres amors), perquè, de fet, aquests són els temes de l’obra: amor, amors, identitat, límits i expansió de l’expressió poètica, memòria i passat. Tot amarat d’aquesta fluvialitat : “fangonosos fons... peixos estordits... aiguapous...”

]]> El jutge que investiga la soprano Montserrat Caballé per frau fiscal ha acordat avui desplaçar-se al seu domicili per prendre-li declaració com a imputada per un delicte contra la Hisenda pública, després de comprovar que els seus problemes de salut i mobilitat li impedeixen acudir al jutjat.

]]>