Sobre el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet s’han escrit rius de tinta. Tot i això, encara ara, hi ha coses noves a dir. A banda de l’escriptura, el cenobi de la Conca de Barberà també ha atret, des de la creació de la fotografia, tota mena de personatges que han retratat –o ho han intentat– les seves pedres.

Gràcies al Dart Festival, un festival de documentals sobre art contemporani, he pogut veure recentment Beyond the visible - Hilma af Klint, un documental que repassa l’obra d’una altra artista desconeguda per al gran públic, del qual, naturalment, jo formo part. La sueca Hilma af Klint té una obra monumental i una història fascinant que es coneix per alguns testimonis i per la quantitat de llibretes i pintures que va deixar durant els seus 82 anys de vida. Però és que, a més a més, és l’artista que fa la primera obra abstracta de la història de l’art occidental, encara que la medalla l’ha portada durant molt de temps (i en l’imaginari persisteix) Vassili Kandinski, que és de qui ens parlaven quan estudiàvem història de l’art. Res en contra de Kandinski.

A través de l’anàlisi de les imatges que ens ha deixat l’art des de la Il·lustració fins a l’actualitat, Aurora Fernández Polanco traça una història crítica per preguntar-se: “Què puc salvar i què necessito condemnar radicalment del món que ha guiat els meus coneixements?” Ha publicat recentment Crítica visual del saber solitario (Consonni), presentat al museu Es Baluard. Ella el defineix com “un llibre eco-socialista-feminista”, amb una marcada intenció política. “No hi ha coneixement que no sigui polític. Si és crític, ja és polític”, afirma.

A partir d’una obra artística (no sempre una obra mestra), aquests onze assajos que Fèlix Fanés va escriure entre l’any 2000 i el 2018 serveixen per analitzar les relacions que s’estableixen entre l’obra i el seu entorn artístic i alhora cultural i visual. Parlem d’obres del segle XX. La introducció, inclosa en l’edició de Càtedra d’ Arte y cultura visual, ens permet veure com eren de diferents les visions de grans estudiosos del segle passat -com ara Theodor W. Adorno i Walter Benjamin- pel que fa a la seva consideració sobre l’art “elevat” i la cultura de masses. Tots dos, però, consideren que cada època històrica té un sistema de percepció (de visió) de l’art del tot específic. Hi participen els crítics, els artistes i la societat en general. El que pretén l’estudiós Fanés en aquest itinerari fascinant per algunes obres i autors del segle XX és fer-nos ben conscients que qualsevol teoria de la cultura (de la qual forma part la teoria de la recepció de l’obra d’art) ha d’incloure tant la cultura de masses com l’art més excels.

En general, se sol considerar que les matemàtiques i l’art són disciplines molt diferents: l’una es dedica al pensament abstracte i l’altra al sentiment. Però de vegades presenten paral·lelismes molt sorprenents. Des dels enrajolats islàmics fins a les caòtiques pinzellades de Jackson Pollock, hi ha un munt d’obres que mostren similituds notables entre l’art i la recerca matemàtica. Aquestes dues maneres de pensar no són exactament iguals, però la cosa interessant és que hi ha vegades que l’una sembla que sigui precursora de l’altra. ¿L’art esperona de vegades els descobriments matemàtics? No es pot donar una resposta senzilla a aquesta pregunta, però en alguns casos sembla molt probable.

"Tornar a la universitat franquista va ser una aventura arriscada. Tenia por dels companys. Et podien delatar i denunciar", explicava Frederic-Pau Verrié i Faget a l'ARA l'any 2014. "No vam trigar gaire a descobrir-nos: com que els catedràtics havien exclòs el món català de la universitat, ens vam organitzar. Qui sabia una mica més de poesia medieval l'explicava als altres. Si algú havia aprofundit en art gòtic, també l'explicava. I d'aquesta manera lluitàvem. En qualsevol cas, per a mi el pitjor de la guerra no van ser ni les bombes ni les privacions. Quan penso en la guerra penso sobretot en els amics de l'escola, els nens amb qui jugava, els companys de la universitat que van morir. En tots els amics que tenia i en els que hauria pogut tenir si no els haguessin matat a la guerra".

L'historiador de l'art Joaquín Yarza Luaces –medievalista eminent– ha mort als 79 anys d'edat. Format a la Universidad Complutense de Madrid, va ser professor de la Universitat de Barcelona, i després catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, on va desenvolupar una llarga tasca docent i va codirigir la revista 'D'Art'.