A la ciutat d'Esfahan, al centre de l'Iran, a 340 quilòmetres al sud de Teheran, els atacs aeris israelians han danyat algunes de les joies culturals més preuades de l'Iran, segons ha informat el ministeri de Cultura i Patrimoni del país. El palau d'Ali Qapu i el palau i jardí de Chehel Sotoun, que daten de la dinastia safàvida del segle XVII, van patir danys greus, tal com mostren les fotos i els vídeos publicats pel ministeri.

El ministeri de Cultura, la Generalitat i l’Ajuntament de Tarragona invertiran 39,7 milions d'euros en el patrimoni romà de la ciutat a través del Consorci de Gestió del Patrimoni de Tàrraco, constituït aquest dimecres al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. En l'acte hi han participat el president de la Generalitat, Salvador Illa; el ministre de Cultura, Ernest Urtasun; l’alcalde de la ciutat, Rubén Viñuales, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández. Les entitats consorciades són la Generalitat, l’Ajuntament i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, i s’hi podran incorporar el ministeri, la Diputació i l’arquebisbat, que inicialment hi participaran mitjançant convenis. "Aquest consorci és un bon exemple que la col·laboració entre administracions és l'únic camí", ha dit Salvador Illa.

Dos incendis, un a la mesquita de Còrdova (Andalusia) divendres al vespre i un altre diumenge al paratge de Las Médulas (Castella i Lleó), on hi ha les restes d’una explotació d’or dels segles I-III, han posat en alerta els experts i amants del patrimoni. Es tracta de dos dels cinquanta conjunts de l’Estat inscrits a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco, però això no els ha fet immunes a les flames.

Fa anys que a Mollerussa homenatgen amb tots els honors els processos que passaven a l'interior de les cases de les modistes, des dels esbossos fins als embastats. A la capital del Pla d'Urgell saben molt bé que no tot es redueix al resultat final i que part de l'èxit d'una bona muda recau en la perfecció de cada un dels detalls que l'han precedit. Per això el 1964 les modistes i l'Associació Cultural de l'Amistat van treballar plegades per crear el primer concurs de vestits de paper o, dit d'una altra manera, una competició per seleccionar els millors patrons previs als vestits. Des de llavors no han parat de disputar competicions que han aglutinat cada vegada més participants, de llocs més diversos i d'edats més variades. Ara, amb tot el bagatge cultural i identitari, els vestits de paper reclamen ser Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

El Priorat és un microcosmos, un petit univers aturonat i pedregós, fet de valls, bonys i replecs, "una terra arcaica que es resisteix a ser excessivament civilitzada". Però el nom ja li ve dels monjos civilitzadors de la cartoixa d’Escaladei. Roser Vernet (Masroig, 1955) viu al cor del Priorat i duu el Priorat al cor. Va ser la principal impulsora de la candidatura per fer que el seu paisatge fos declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. No es va aconseguir, però la feina, que va unir i cohesionar voluntats populars ben diverses, va valdre la pena.

La Menorca Talaiòtica ha estat declarada aquest dilluns Patrimoni Mundial per la Unesco, en la reunió celebrada a Riad (l'Aràbia Saudita). L’excepcionalitat de la candidatura Menorca Talaiòtica és que representa un llegat de gran riquesa en un territori insular. A Menorca tothom pensa en l’ocasió de preservar els monuments prehistòrics i els paisatges associats per a les generacions futures. Entrar a la llista de Patrimoni Mundial significa posar de manifest aquesta riquesa patrimonial i el compromís de la societat i les administracions illenques per la seva conservació. “És un dia històric per a Menorca, les Illes Balears i Espanya. Vull traslladar el compromís del govern a l’hora de gestionar, explicar i protegir aquest patrimoni, perquè arribi a les noves generacions amb la seva màxima esplendor”, ha dit a Riad la presidenta del govern balear, Marga Prohens.

Qui aquest estiu hagi viscut una festa major a qualsevol poble de les Terres de l’Ebre deu haver constatat que la jota és una dansa i una música viva i arrelada a les comarques del sud del Principat. “La gent balla la jota espontàniament. Passa en pobles com Paüls o Benifallet i en tants llocs més. En alguns casos, fins i tot, es balla durant hores, com un ritual. És una expressió que pot adoptar formes molt diverses: va des d’un toc de dolçaina fins a concerts de banda i xaranga, passant per cants improvisats acompanyats d’una rondalla”, explica Arturo Gaya, professor de l'Aula de Músiques de la Terra de la Casa de la Jota de Tortosa i cara més visible del grup de música tradicional i popular Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

La rumba catalana ha topat amb un escull per ser candidata a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco: ser "catalana". La Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana denuncia que el ministeri de Cultura els ha proposat que intercanviïn el gentilici catalana per espanyola per tal de recollir adhesions d'altres comunitats autònomes, segons ha avançat El Periódico i ha confirmat l'ARA. "Ens diuen que és inviable, que la paraula catalana és inviable", afirma Amadeu Valentí Amaya, president de la plataforma, que parla d"'imposició" del concepte de "rumba espanyola". La proposta del ministeri també passava per ajuntar la rumba catalana amb la flamenca i aixoplugar-les totes dues sota el paraigua "flamenc". "Això encara és més gros", sentencia Valentí. El ministeri ha explicat a l'ARA que va mantenir dues reunions amb els membres de la plataforma a petició seva i que només es va limitar a informar de requisits i procediment, i els va advertir de "la conveniència de sumar suports en l'àmbit autonòmic i internacional per assegurar l'èxit de la proposta". "El ministeri de Cultura només tramita les candidatures, no les decideix", subratllen.

Un ofici dur i exigent, però molt atractiu. Un ofici que va tenir uns anys de glòria, però que camions i carreteres, juntament amb la construcció de preses i pantans, van matar. Un ofici que va desaparèixer com a tal, però que avui es preserva en forma de festa per recordar i homenatjar aquells que van fer del transport fluvial de fusta una manera de viure. Parlem de l’ofici dels raiers, del qual es poden trobar referències arreu del món des de l’antiguitat, i que consistia a transportar la fusta pels cursos fluvials, tot aprofitant el corrent d’aigua. És una tasca que es feia principalment mitjançant els rais, unes embarcacions fetes amb els mateixos troncs de fusta que calia transportar units en paral·lel i guiats per dues persones. L’aventura, però, començava al mateix bosc i implicava diferents oficis: els picadors talaven els boscos seleccionats; els talladors, ajudats de les mules i els matxos, duien els troncs fins a l’aigua, i els raiers s’encarregaven d’empènyer la fusta riu avall i de muntar el rai per portar-lo al seu destí.

Amb més de 600 anys d’història, la festa de la Patum, que se celebra a Berga per Corpus, és una de les expressions de cultura popular més singulars de les que es viuen a Catalunya. Va ser reconeguda com a obra mestra del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco l’any 2005, en reconeixement de la seva riquesa i diversitat, la persistència del teatre de carrer medieval i els seus components rituals. 

Les construccions fetes mitjançant la tècnica de la pedra seca que esquitxen Catalunya tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari a molts territoris on són un patrimoni habitual. Amb el pas dels anys, aquestes construccions han ajudat a configurar uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot pels cultius de l'olivera, la vinya, l'ametller i els cereals, conreus plenament adaptats als sòls i al clima del país.

L’arc mediterrani és una de les zones del món amb una presència més gran d'elements de pedra seca, un tipus d’arquitectura on les peces es van encaixant pel seu propi pes, cosa que permet fer tipologies constructives molt diverses. Una construcció basada en la utilització de materials locals, sovint pedres de rebuig dels mateixos camps de conreu, i que es fa bàsicament a mà, circumstància que ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge. La durabilitat del material usat i l'escassa vegetació espontània de les zones on se’n troben han contribuït a la conservació de moltes d'aquestes construccions, com marges, barraques de vinya, cabanes de volta, basses o resguards, per exemple. 

Els paisatges rurals de Catalunya (i fins i tot alguns entorns més urbans) estan esquitxats de construccions fetes amb pedra seca, un patrimoni que és herència d’una tècnica ancestral que ha tingut en la sostenibilitat i la funcionalitat els seus grans trets característics. Les construccions de pedra en sec es poden englobar en el que es coneix com a arquitectura vernacular, que recull aquelles construccions pròpies d’un indret determinat que aprofiten els materials propers –com la pedra, la fusta, el fang, la palla i/o la combinació d’aquests– per resoldre, normalment amb pocs recursos, diferents necessitats. La tècnica utilitzada és l’heretada de generacions passades, transmesa oralment, sense estar condicionada per unes regles d’estil, proporcions o formes determinades. Parlem, doncs, d’una tècnica que ha permès, al llarg dels segles, elevar construccions a partir únicament de l’apilament de pedres, generalment sense fer servir cap altre material de construcció, més enllà de terra seca en algunes ocasions o d’elements vegetals. Construccions variades, vinculades a les zones rurals, i que, malgrat la seva aparent senzillesa, aconsegueixen una estabilitat estructural única gràcies a una feina artesana que passa per una acurada selecció i col·locació de les pedres. 

No podríem entendre la ciutat de Tàrraco i la seva monumentalitat sense fixar-nos en un indret situat a pocs quilòmetres de la ciutat: el Mèdol, que es trobava al costat a la Via Augusta i que avui tenim a tocar de l’autopista AP-7. Allà hi ha una de les pedreres que va abastir la ciutat. Un monument d'època romana que destaca per la seva espectacularitat, i en el qual una impressionant agulla de pedra que es conserva al centre de l'explotació és testimoni dels treballs d'extraccions que s'hi van fer. A banda de la del Mèdol, hi ha altres pedreres romanes conegudes entre la mateixa ciutat de Tàrraco i Roda de Berà, al llarg de la costa. Algunes van lligades a la construcció d'elements concrets, com la que va servir per a la construcció de l'Arc de Berà, o la que hi ha tocant a la vil·la dels Munts, a Altafulla.

Un dels emblemes constructius de l’època romana són els aqüeductes, uns conductes artificials que permetien transportar l'aigua des de la seva font fins a les ciutats, a través de recs de superfície, galeries subterrànies i ponts d'arcs aeris (d’aquí prenen el nom) quan era necessari superar accidents geogràfics que eren insalvables de forma natural. Són notables obres d'enginyeria que aprofitaven la inclinació del terreny per fer que l’aigua fluís en el sentit desitjat des d’un primer dic que emmagatzemava l'aigua i on se’n regulava el cabal. Aquesta necessitat d’adaptació a les característiques del terreny fa que sovint tinguin un recorregut sinuós, adaptant-se al relleu del terreny. 

Situat al terme municipal de Constantí, el conjunt monumental de Centcelles és una de les joies més desconegudes del patrimoni de la Tàrraco romana que va ser reconegut com a Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2000. L’edifici s’aixeca en un indret que ja havia estat ocupat per una antiga vil·la romana construïda al segle II aC, una casa de camp amb una llarga història i que a finals del segle IV es va remodelar i va configurar el conjunt monumental que podem veure avui. Al llarg de la història ha tingut diversos usos, que li han donat l’aspecte actual. Així, durant l’època medieval, per exemple, la gran sala de planta circular va ser convertida en l'església de Sant Bartomeu i posteriorment en masia. L’any 1959 l’Institut Arqueològic Alemany de Madrid va adquirir l’edifici i hi va fer excavacions arqueològiques, a més d’un important treball de restauració i consolidació dels mosaics de la cúpula. 

Situada en un marc incomparable, propera a la platja d’Altafulla, trobem les restes de la vil·la romana dels Munts, una casa que es va destinar a l’oci i al lleure de les elits de Tàrraco. De fet, en aquest indret s’hi han identificat restes d’una vil·la del segle I dC que es va abandonar i desmuntar a principis del segle II, quan s’hi va construir una gran vil·la aristocràtica. Seria en aquest moment quan va viure el seu màxim esplendor, ja que a finals del segle III hi va haver un incendi que va destruir parcialment l’edifici, iniciant un temps de decadència que es va allargar durant més d’un segle. Ja a principis del segle V, es van fer noves reformes que van acabar conformant una vil·la tardoromana i visigoda que va estar en ús fins al segle VII.

Erigit a finals del segle I aC per homenatjar August i per conservar el record de Luci Licini Sura, que va ordenar construir-lo, el pas per l’antiga Via Augusta ens regala un dels símbols de la Tàrraco romana fora de la mateixa ciutat de Tarragona, l’Arc de Berà. Un arc que, dos mil anys després, continua sent un dels millors símbols d’allò que els romans volien comunicar als seus contemporanis, i que avui encara perdura, tot i que la imatge que en veiem actualment no és exactament la mateixa que van veure els romans.

L’any 1923, durant els treballs de construcció de la fàbrica de tabacs de Tarragona, es van descobrir unes restes arqueològiques d’una importància cabdal per entendre com eren i com van viure els habitants de la Tàrraco romana. S’hi van trobar les restes d’una extensa necròpolis (amb més de 2.000 enterraments documentats) que s’havia format al llarg dels segles III i V dC a la vora del riu Francolí. Com explica Ester Ramon, arqueòloga i conservadora de difusió, educació i exposicions del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), "era només una part de tot un suburbi de la ciutat de Tàrraco, fora muralles, que connectava la ciutat amb el territori que l’envoltava" i que va tenir diferents usos al llarg del temps, com ara zona agrícola o residencial. Gran part de les excavacions arqueològiques van ser dirigides per mossèn Joan Serra i Vilaró, un arqueòleg a qui devem la preservació de tot aquest patrimoni i que va lluitar fins a aconseguir que avui, 100 anys després, encara puguem contemplar una part de la necròpolis i algunes de les seves peces més destacades, com la lauda sepulcral d’Òptim o el sarcòfag dels Lleons. 

Si des de l’espai del Fòrum Provincial es gestionava tot allò que tenia a veure amb la província tarraconense, des del Fòrum de la Colònia (o Fòrum Local) s’administrava tot el que estava relacionat amb l’activitat quotidiana de la ciutat, ja que era punt de trobada i de reunió i l’espai des d’on es gestionava la vida pública des del punt de vista social, polític, religiós, judicial i econòmic. Al Fòrum Local hi conduïen els carrers principals i estava situat a la part baixa de la ciutat romana, dins l'àrea residencial, a mig camí entre l'espai administratiu provincial i el port. Com explica Cristòfor Salom, historiador i director del Museu d’Història de Tarragona, "ja en època republicana, al voltant del segle II aC, va sorgir tota una zona residencial a la part baixa de la ciutat, una zona que posteriorment es va monumentalitzar en època augusta i juli-clàudia, quan es construeix el fòrum de la ciutat. Totes les ciutats tenen el seu fòrum, i aquest seria el fòrum de Tàrraco. Hem de pensar que era el nucli social i polític de la ciutat i que tot l’espai era molt més complex del que ara ens podem imaginar amb el conjunt monumental que s’ha pogut preservar".