La cugula és, segons el diccionari, una planta de la família de les gramínies, semblant a la civada, que apareix sovint a la vora dels cultius. Genèricament es considera una mala herba. I, segurament per això, el món rural ha utilitzat el terme cugula per referir-se tradicionalment al que una embarassada portava dins del ventre quan era una nena.

De vegades dibuixem per inèrcia, per avorriment o per evadir-nos i no som conscients que aquells traços poden dir més coses de nosaltres de les que ens podem imaginar. Per això, fixar-se en els dibuixos o guixots que fan els més petits de casa pot ajudar a saber com se senten. “El dibuix és un mitjà de comunicació visual que té l’origen en la ment inconscient i que s’expressa a través de símbols i a partir d’idees, somnis, records, etc. Independentment de l’edat, el dibuix és una eina creativa i terapèutica d’autoconeixement i d’alliberació d’emocions que permet dir coses que de manera verbal no es podrien dir”, afirma Brenda Caballero, artista i coach holística de l’associació Punt d’Equilibri de Lloret de Mar, que ofereix sessions de dibuix i artteràpia. Així, l’aforisme que assegura que una imatge val més que mil paraules, en segons quins contextos i aplicat al dibuix, podria considerar-se com a vàlid.

Hèlios (Jordi Soler). Contra la dictadura amb humor (Fundació Atrium Artis), escrit pel periodista Pius Pujades, recopila una part de la collita perduda dels dibuixos més crítics i irreverents que Jordi Soler (les Fonts de Terrassa, 1938 - Girona 2022) va fer durant el franquisme al Cafè l’Arc de Girona, un refugi d’inconformistes i veus dissidents, i al mateix temps traça una biografia personalíssima, crua i emotiva de l’irrepetible “periodista orquestra”, en paraules de Narcís-Jordi Aragó. Va ser un artista polifacètic que va conrear, a banda del dibuix còmic, la fotografia, l’entrevista, l’articulisme, el publicisme, el cartellisme o el fotogravat. Va excel·lir sobretot com a ninotaire, una forma d’expressió que li permetia explotar el seu caràcter rebel, irònic, sarcàstic, surrealista, crític, indignat, absurd, irreverent, càustic, enjogassat i sovint estrambòtic, segons la tirallonga d’adjectivació de Pius Pujades.

La dibuixant i escultora Aurora Altisent (Barcelona, 1928) ha mort als 93 anys. Malgrat que no ha rebut el protagonisme que probablement es mereixia, ha estat un dels noms fonamentals del dibuix català de l'últim segle. Va ser una cronista de Barcelona a través dels llibres que va il·lustrar amb Alexandre Cirici i Pellicer (Botigues de Barcelona i Barcelona tendra) i Josep Maria Carandell (Salons de Barcelona). Va pintar al natural, a mà alçada, patrimoni arquitectònic com la Pedrera, el Liceu, el Palau de la Música i també la pols de la Fàbrica Asland, les places, els carrers, les botigues i els monuments. Els seus dibuixos són detallistes, pulcres, on en destaca la línia i el traç. El volum Barcelona íntima és el resum de cinquanta anys de feina mirant Barcelona, amb encant i serenor.

Carlota Juncosa va causar un gran terrabastall l'any 2017 i després va desaparèixer. Aquesta seria la sentència sensacionalista, però anem per parts: tot comença amb la publicació de Carmen de Mairena. Un intento de biografía (Blackie Books), l'extraordinari apropament, mig còmic mig text, que Juncosa va fer a la vida i figura d'aquesta diva televisiva. El llibre, que resolia amb brillantor les contradiccions que provocava la popular trans del Raval, va venir acompanyat de cert rebombori mediàtic. D'un dia per l'altre, l'autora va tenir una exposició pública inèdita fins llavors. "Va ser un xoc, perquè jo venia de fer fanzins que llegien quatre gats i de sobte tothom opinava de la meva feina, fos bé o malament", recorda la il·lustradora. Però com sempre que hi ha una explosió, després ve una nova fase, i la seva va estar marcada per l'embaràs del seu primer fill i un preocupant bloqueig en l'àmbit artístic. Així és com Juncosa va començar a vincular la meditació –que ja practicava anteriorment– amb el dibuix. Entremig passaran moltes coses, però el resultat final d'aquell maridatge és Atenció plena i dibuix, l'exposició que l'artista de Barcelona acaba d'inaugurar al Centre Cívic Urgell.

El dimecres 12 de febrer de 2020, un mateix nom es reproduïa en mitjans de comunicació d’arreu del món. S’acabava d’anunciar que Javi Aznarez, il·lustrador català que viu i treballa a Cadaqués, era el responsable del cartell de la nova pel·lícula de Wes Anderson, un dels directors de cinema més populars i icònics del segle XXI. La seva obra va ser el primer que vam descobrir de The French Dispatch, estrenada a Catalunya com a La Crónica Francesa, film que arriba aquest divendres a la cartellera i que interconnecta tres històries que giren al voltant de la redacció d’un diari nord-americà en una ciutat francesa fictícia. Però la petjada d’Aznarez va molt més enllà d’un cartell: els seus dibuixos, alimentats pel tradicional còmic franco-belga, són a tota la pel·lícula. A punt per començar a recollir els fruits de tres anys de feina intensa, aquesta és la història d’un il·lustrador de Cadaqués a la cort de Wes Anderson, el cineasta amb qui tothom voldria treballar.

Haddock Napoleón. Amb aquest nom, el company pelut de la il·lustradora Flavita Banana només podria ser un gat. Entre amics és Haddock, un nom que Flavia Álvarez -Flavita Banana és el seu nom artístic- li va posar perquè sempre li ha agradat el capità alcohòlic de les aventures de Tintín, i perquè, a més, quan el gat era petit sempre caminava com si anés una mica begut.

Fa pocs anys que visc a Catalunya, i una manera de descobrir els seus racons més especials és a través del dibuix. A Santa Coloma de Farners hi tinc bons amics. Els dissabtes al matí, dia de mercat, s’hi respira vida. Asseguda en un banc, davant la Casa Bofill, escolte la gent que se saluda mentre dibuixe aquest edifici historicista de finals del XIX i inicis del XX.

Els carrers de Barcelona es transformaran en un gran llenç on tant els més petits com els més grans podran posar-se en la pell d'un artista i expressar la seva creativitat. La festa del dibuix torna aquest diumenge a Barcelona amb una 9a edició que s'expandeix a cinc zones de Barcelona vinculades a cinc museus: el Poble-sec (MNAC i Fundació Miró), el Raval (Macba), Glòries (Museu del Disseny) i el Fòrum (Museu de Ciències Naturals), a més del Born, on hi ha el Museu Picasso, que és el que va portar a Barcelona la iniciativa, que ja se celebra a altres ciutats. 'Big Draw. Barcelona dibuixa', un projecte iniciat pel Picasso des del 2010, creix per aquests barris amb 40 tallers gratuïts (de les 11 h a les 19 h) dirigits tant per 50 artistes amb una trajectòria professional consolidada com per artistes emergents, que hi aporten el seu segell personal.

El Museu Picasso de Barcelona celebrarà la 6a edició del Big Draw aquest diumenge, 25 d'octubre, coincidint amb el 134è aniversari del naixement del pintor malagueny.

Bill Watterson, l'autor de 'Calvin i Hobbes', va deixar de dibuixar el 1995 després d'una dècada en què va aconseguir una gran popularitat amb els seus personatges i complexes vinyetes, i va tenir una gran influència en altres autors. Mai més s'ha deixat veure ni fotografiar. És una de les persones més desconegudes i inaccessibles dels Estats Units. Fins i tot s'ha dubtat que existeixi.