Tenim problemes col·lectius de tota mena cada cop més enrevessats, amb temes que se solapen i es barregen. Acostuma a passar que les administracions públiques que han de donar-hi resposta tenen una divisió de competències i de nivells de govern que, molts cops, fa difícil saber qui s’ha d’ocupar de què. Però si, a més a més, l’administració més rellevant a Catalunya fa servir diferents mapes i divisions territorials a cada conselleria, el tema és molt preocupant. En efecte, les diferents conselleries de la Generalitat de Catalunya operen amb divisions territorials que no coincideixen entre si. És cert que aquesta manca d'homogeneïtat respon a les necessitats històriques i logístiques específiques de cada àmbit de govern (sanitat, educació, etc.), però també és cert que, a mesura que els efectes del canvi d’època van fent, com dèiem, més complicades les coses, podria començar a passar allò de “la gent té problemes, la Generalitat conselleries”.

El subscriptor Josep Roca m’envia una queixa sobre dos temes relatius al disseny gràfic. En primer lloc, assenyala: “Una cosa que agraeixo de la premsa més referenciada dels països anglosaxons o francesos és el costum d’acompanyar les notícies amb bons mapes, quan es considera que aquestes es donen en llocs pocs coneguts pel lector mitjà. I aquesta és una gran deficiència que, per mi, té l’ARA: manca de mapes i, a més a més, de bons mapes”. En acabat ho precisa amb un exemple: “En la pàgina 20 de l'edició del diumenge 26 d’octubre, en el text se citen diversos topònims d'Ucraïna com, per exemple, Pokrovsk, Kúpiansk, el riu Oskil, Vovtxansk, Kramatorsk o Sloviansk. Incomprensiblement, cap d’aquests apareix en el mapa adjunt. Quin sentit té acompanyar la crònica d’un mapa on no hi són els topònims que apareixen en el text? Tampoc apareixen en el mapa els límits de Donetsk ni Luhansk, malgrat que apareixen en totes les converses de “pau” de Trump”.

Les eleccions d'aquest diumenge dibuixen un mapa d'Alemanya polític molt diferent del de fa quatre anys. La davallada dels socialdemòcrates d'Olaf Scholz (SPD) i l'ascens de la ultradreta d'Alternativa per a Alemanya (AfD) són dos fets comuns a tot el territori alemany, però hi ha alguns indrets on la força populista i xenòfoba d'Alice Weidel s'ha imposat amb més del 30% dels vots, fins al 38,76% que ha obtingut al land de Turíngia.

Les eleccions als Estats Units sempre s'acaben decidint en uns pocs estats. I això és per culpa del sistema electoral: per guanyar cal aconseguir almenys 270 dels 538 electors o vots electorals en joc.

Quan nosaltres estudiàvem a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, un dels llocs més emblemàtics, després de la biblioteca, era la copisteria. En aquella petita copisteria del soterrani s’hi feien llargues cues perquè s’hi podien adquirir fotocòpies de plànols i articles i també llençols de paper de formats grans. Els més cars eren els ortofotomapes, és a dir, les fotografies fetes des d’un vol amb avioneta a una distància suficient per distingir cobertes, arbres i carrers. Ser estudiant d’arquitectura requeria l’hàbit de saber gestionar el temps, perquè quan t’encarregaven un projecte havies de planificar quan acabaries la maqueta, quan en podries fer fotografies, dur-les a revelar i enganxar-les als panells corresponents. Érem lectors, dibuixants, dissenyadors, editors, ajudants de producció i qualsevol altra cosa que fes falta.

No són pocs els observadors que aquests dies han notat un patró repetit als mapes electorals de les ciutats mitjanes de Catalunya. Una mena de cercles concèntrics de tres colors: al centre hi ha un predomini del turquesa de Junts, en una primera anella hi domina el groc d’Esquerra Republicana i més cap enfora hi ha les zones que els mapes pinten de vermell, on hi ha guanyat el PSC. És un patró que s’observa a ciutats com Terrassa, Sabadell, Mataró o Badalona, però també a ciutats més allunyades de Barcelona com Reus, Tarragona o Lleida.

La manera més fàcil de representar el nostre planeta és tal com és: amb un globus –una esfera–. Però la cosa es complica quan l’hem de representar en un suport pla –un full o una pantalla– per poder tenir el que coneixem com a mapa. La resposta a “Quin és el plànol del món més correcte?” o “Quin mapamundi és més similar a la realitat?” és confusa: tots o cap. Qualsevol projecció cartogràfica del nostre planeta és una simulació, una eina per a una funció concreta.

A Moby Dick, Herman Melville ens presenta l’arponer Queequeg, amic i còmplice del protagonista, com un nadiu de les illes del sud del Pacífic, “un lloc que no figura en cap mapa, és el que sempre passa amb els llocs de veritat”, diu. Aquesta afirmació la podria haver dit, perfectament, Alastair Bonnett, professor de geografia de la Universitat de Newcastle i autor de Fuera del mapa (Blackie Books), un llibre que proposa un viatge per 48 llocs del món que no surten als mapes, un viatge a la peculiaritat, a la diferència, a l’excepcionalitat.

Si s'analitzen els resultats electorals de Barcelona el 26-J amb el màxim detall possible es pot comprovar com el lila d'En Comú Podem continua sent el color majoritari. Al mapa que teniu al capdamunt hi ha els resultats electorals de la ciutat gairebé carrer per carrer, segons cada una de les 1.069 seccions censals de la ciutat. El color indica la llista guanyadora a cada zona.

Pugem en un vol de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya per prendre les dades del territori que després serviran per fer els mapes.

Els mapes interactius ofereixen una nova forma d'observar el territori. La unió de la tecnologia i les dades ens permet conèixer els nostres pobles i ciutats a través de l'anàlisi de diferents conceptes i activitats aplicats al terreny, que alhora serveixen per millorar l'entorn i optimitzar recursos. Aquí en tenim un petit recull, que mostra des de l'edat dels edificis de Barcelona fins al rastre dels turistes mitjançant les seves transaccions amb targeta de crèdit.