Gaudir d'una panoràmica excepcional i poder albirar, en un gir de 360 graus, el pla de Girona, les illes Medes, el massís del Montgrí, el Pirineu, el Montseny, la serra de Rocacorba i les Guilleries bé val l'esforç que requereix la ja mítica Pujada als Àngels, un ascens molt exigent, amb trams fins i tot agònics com el corriol anomenat Matahomes i amb un recorregut d'acusat desnivell positiu, de 425 metres en poc més de 9 km. Duresa i bellesa paisatgística (no només la que es gaudeix una vegada s'arriba al cim, sinó també la que regala tot el recorregut, en ple massís de les Gavarres, amb punts tan atractius com la font del Bisbe i l’Olivet d’en Sauleda) conflueixen en aquesta cursa, que diumenge celebra la 62a edició. Instaurada el 1964 pel Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG), és la cursa de muntanya més antiga de l'Estat i, malgrat la seva duresa, cada any congrega més de mig miler de participants en les tres modalitats: competitiva, popular i inclusiva, aquesta darrera per a les persones que van en cadira de rodes. 

La tramuntana, extremadament freda aquest dilluns de mitjans novembre, es cola amb fúria pels estrets i costeruts carrers de Cadaqués, avui deserts, amb les portes i finestres de les cases tancades i amb les persianes de bars i restaurants abaixades, totes amb un cartell on s’anuncia un llarg període de vacances. Quietud, tranquil·litat i, com a únic soroll, els embats de la tramuntana. Aquest és el Cadaqués que estima el pintor japonès Shigeyoshi Koyama, el Cadaqués que tant enyora durant l’estiu, quan la disbauxa i el brogit s’ensenyoreixen del poble dia i nit, i l’obliguen a exiliar-se al tranquil poblet de Vilanova de la Muga fins al setembre, quan els estiuejants marxen i Cadaqués recupera de nou la calma.

La revolta de la pagesia, expressada amb sorolloses manifestacions, però també amb accions provocadores com la col·locació de cap per avall dels rètols d'entrada als pobles, ha inspirat el nou festival Brots, que se celebrarà del 30 d'octubre al 2 de novembre a diversos pobles del Baix Empordà i que uneix música, dansa, arts visuals i gastronomia, amb l'oli empordanès com a fil conductor, com a homenatge a una terra on "fa mil·lennis la gent del rodal s'eslloma per treure or verd de les oliveres". Organitzat per Joventuts Musicals de Torroella de Montgrí, Brots és un antifestival que s'allunya de manera volguda, pel que fa a la concepció i a les dates, dels grans festivals d'estiu que atrauen multituds i se celebren majoritàriament arran de mar. "És una iniciativa pensada per a tothom, però especialment per a la gent del país i els pagesos, i per fer valdre aquest rerepaís que es descobreix quan es mira en terra i no cap al mar", indica Martí Sabrià, assessor del festival.

Viatge en el tren de mitjana distància de Barcelona cap a Girona. Em conformo amb el retard, ja hi estem acostumats. Abans de posar-me a llegir, miro per la finestra i quedo hipnotitzat per l’espectacle. Desolador. A títol d’inventari, tot això que llegireu és el que veig la primera hora de viatge.

El doctor en arquitectura Carles Llop (Lleida, 1958) és la representació humana de la reivindicada fusió entre camp i ciutat. És membre del departament d’Urbanisme de la Universitat Politècnica de Barcelona (que va dirigir durant set anys) i, juntament amb els arquitectes Sebastià Jornet i Joan Enric Pastor, ha estat multipremiat per nombrosos plans de transformació urbana (com la del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs). Però alhora, també ha estat responsable de treballs d’ordenació territorial i d’un gran nombre de projectes d’intervenció en el paisatge. La seva darrera acció ha estat l’edició d’un llibre col·lectiu de la Fundació Privada Horitzons 2050 sota el títol Mobilitzem-nos! Món rural! Noves ruralitats per als territoris històrics (Editorial Fonoll).

Diumenge de bon matí, TV3 ens oferia l’Epic Trail Sky de la Vall de Boí, la cursa esportiva de vint-i-quatre quilòmetres que transcorre per paisatges espectaculars, per camins d’alta muntanya, amb pujades i baixades molt pronunciades que suposen un repte molt exigent per als participants. Per als espectadors, en canvi, la retransmissió resulta relaxant, gairebé hipnòtica. Quedes embadalit per la competició i pels entorns naturals. La Vall de Boí en la seva màxima esplendor, amb un verd intens que, en un context de calor asfixiant com el que estem passant aquests dies, era un bàlsam, si més no visualment. L’equip de TV3, amb Maria Fernández, Josep Maria Puig, Jordi Grau i l’anàlisi tècnica d’Anna Comet i Marc Pinsach, va oferir una cobertura interessant i amena. Però és una retransmissió en què la realització és clau. Les imatges a vista d’ocell amb els drons i l’helicòpter permeten tenir una visió privilegiada d’aquesta zona dels Pirineus que es converteix en la millor promoció turística. També és impressionant descobrir el seguiment que fan dels participants més ben posicionats els càmeres que els van al darrere. És tan encomiable l’èpica dels corredors i corredores com la de l’equip tècnic que els persegueix perquè ho vegem bé des de casa. Els analistes van facilitar, als espectadors més neòfits, entendre els reptes i les dificultats. L'emissió va permetre un seguiment molt acurat de l’evolució dels protagonistes. L’Epic Trail és emocionant per l’esforç físic que suposa als corredors i pels paisatges fascinants, pels cims i senders que potser no recorrerem mai, però que la finestra televisiva ens acosta fins al sofà de casa.

Des del balcó de casa veig els badius d’algunes cases baixes del centre de Badalona i això em fa sentir afortunada. En un dels badius hi ha un ametller –que ara mateix està florit, com correspon– i una magnòlia enorme que al mes de juny ens farà arribar la flaire intensa i dolça de les seves flors. Es tracta d’un petit oasi de silenci i de calma al bell mig d’una ciutat sorollosa i sovint atabaladora. Darrere els vidres, contemplo el núvol blanc de les flors d’ametller en silenci i deixo enrere les riuades de gent que va cap al metro, el transitar feixuc dels autobusos i la remor llunyana de l’autopista.

Una bona planificació pot ser la solució per impulsar les renovables a Catalunya. Aquesta és una de les principals conclusions de la jornada sobre com poden conviure les renovables i el paisatge, organitzada per l'ARA i Endesa amb la col·laboració del Clúster de l'Energia Eficient de Catalunya (CEEC) i l'Observatori del Paisatge. Entre les principals reclamacions sobre la taula, el PLATER, el Pla Territorial de les Renovables.

En un text memorable, George Steiner es va preguntar per la idea d’Europa. I va concloure que un dels trets definitoris d’Europa eren els seus cafès –els cafès de Baudelaire, Pessoa o Kierkegaard–. No sé què diria Steiner si veiés que vint anys després del seu assaig cada vegada hi ha menys cafès com els seus i més franquícies de multinacionals. Els cafès europeus han patit la revolució industrial, que ha arribat als serveis, com abans a la manufactura. Molts cafès tradicionals han tancat o s’han reconvertit, estandarditzats en cadenes globals d’establiments, cadascun igual als altres en decoració i amb la mateixa carta. Han canviat els cafès i han canviat els clients i on Steiner parlava de locals amb diaris enfilats en una costella de fusta a disposició dels clients que hi anaven a badar o a fer tertúlia, ara hi ha un nou públic que busca wifi i endolls pels portàtils. 

No cal saber de números per entendre que consumir sense aturador un recurs limitat acaba en col·lapse per esgotament del recurs. Si afegim que aquest recurs, les fonts energètiques fòssils, altera l’equilibri climàtic fins a portar-nos a l’actual emergència, molt abans fins i tot d’esgotar-se, queda clar que hem de sortir d’aquest cercle viciós i acabar en un model energètic sostenible. El camí de l’un a l’altre és la transició energètica.

Catalunya és una nació cívica i política, compartida en diferents graus de desenvolupament i maduresa amb la resta de Països Catalans. I com a tal nació, aspira a ser sobirana i té dret a l’autodeterminació del seu futur, a acordar la forma de relacionar-se amb els països veïns i a participar com a subjecte polític amb veu pròpia amb la resta del món en els diversos espais de col·laboració internacional.

El foc de Santa Coloma de Queralt, el pitjor però no l'únic aquest estiu, cremava amb fúria ara fa una setmana més de 1.600 hectàrees. Mentre les flames es cruspien arbres de més de 10 metres a la serra de Queralt, ressorgien també les preguntes de si, més enllà de l'origen –sembla que el va iniciar una guspira mecànica d'un vehicle– s'hauria pogut actuar preventivament per contenir-lo. El debat del paisatge desatès i la seva gestió torna a posar-se damunt la taula: "És una mostra més de l'escenari que s'haurà d'afrontar més sovint si no hi ha un canvi profund en les polítiques", alerta Marc Talavera, doctor en biologia per la UB i president del Col·lectiu Eixarcolant. "Aquest no ha sigut res comparat amb el que hauria pogut ser, tenia potencial per cremar desenes de milers d'hectàrees si les condicions meteorològiques haguessin sigut més adverses", afegeix.

Saps quins són els millors llocs de Catalunya per observar ocells? Probablement saps que n’hi ha força al delta de l'Ebre, als aiguamolls de l’Empordà, a l’estany de Banyoles... Però coneixes la muntanya d’Alinyà o l’estany d’Ivars i Vila-sana, dos paratges naturals on hi ha aus abundants i ben singulars? El llibre Anem a veure ocells! ofereix un recorregut per 30 d’aquests espais- amb textos i fotografies de les aus i dels paisatges-. Per saber-los identificar, va molt bé endur-se aquesta guia (i uns binocles!). L’autor d’Anem a veure ocells! és Jordi Longás Mayayo, fotògraf, alpinista i pedagog. Diu que no és ornitòleg però és com si ho fos, perquè d’ocells en sap un niu.