El 2007 algú ben relacionat amb els mitjans de comunicació, però amb poca vista i escassa sensibilitat per saber què quallarà i què no entre els espectadors, li va augurar al programa del Mic només quatre dies dins de la graella infantil de TV3. Error de càlcul: el 21 de juny d’aquell any havia nascut un personatge destinat a durar diverses temporades i a perdurar a la memòria d’un grapat de generacions de criatures. Quedem amb l’equip d’aquest fenomen televisiu, que ara es jubila de la televisió, per celebrar no només tants anys de triomf del carismàtic titella, sinó també el seu imminent salt al teatre, amb l’espectacle MAC MEC MIC, de la companyia La Perla 29 i l'SX3 a partir del 5 de desembre. “El Mic és un personatge, sobretot, vital, i amb una edat molt pròxima a l’edat dels nens i nenes a qui va dirigit. I té ganes de descobrir el món i el seu entorn de la manera més viva, bonica i interessant”, explica Laia Gimó, directora de l’espai.

Els llibres il·lustrats de Raymond Briggs són una veritable tradició nadalenca al Regne Unit des de fa tres generacions. Per a molts britànics, no arriba Nadal de veritat fins que no tornen a rellegir els seus àlbums il·lustrats o bé tornen a veure a la televisió les seves adaptacions animades, que es programen cada any. Aquesta adherència a unes històries concretes entre les moltes que s’han explicat al voltant d’aquesta festivitat només s’entén per la capacitat que va tenir Raymond Briggs per transmetre les emocions que sentim aquests dies d’una manera que captura la màgia amb què els nens viuen el Nadal i al mateix temps les emocions que pertanyen al món dels adults, i les barreja totes dues.

Només cal passejar una mica per les xarxes socials, llegir els comentaris, records i homenatges de centenars de persones per comprendre la importància del llegat que ha deixat Claudi Biern Boyd, que va morir el 16 d'octubre als 81 anys. D’Artacan y los tres mosqueperros, La vuelta al mundo de Willy Fog, David el Gnomo, Història de Catalunya... A través de la seva empresa BRB, Biern Boyd va imaginar i fer sèries de dibuixos animats tan mítiques com aquestes, que van fonamentar el subconscient de tota una generació. Però l’eficàcia de l’imaginari que esdevindria compartit no es basava tan sols en la deglució dels capítols de les sèries, de les aventures dels personatges d’Alexandre Dumas i Jules Verne convertits en gossos i gats, sinó també en tota la marca de fàbrica associada: el marxandatge, vaja, ja a principis i mitjans dels anys vuitanta, una realitat molt ben falcada en la nostra societat de consum.

Torna Rick y Morty. La cinquena temporada d'una de les sèries d'animació per a adults més seguides d'avui s'estrena als Estats Units aquest diumenge. Les aventures de Rick Sánchez i Morty Smith –creats a imatge i paròdia dels personatges de Doc Brown i Marty McFly de Retorn al futur– completaran una nova ronda de deu episodis que prometen seguir el rastre que els ha portat a jugar a la lliga dels grans títols, com Padre de familia, Futurama, Bojack Horseman o les eternes South Park i The Simpsons. La seva fórmula és la de l'humor ferotge, els universos paral·lels, l'amor a la cultura pop, l'esperit fantàstic i una mala llet que sembla no tenir límit. Aquestes són les raons que la fan tan especial.

Scooby-Doo és el gos poruc que totes les societats porten a dins. Això es veu als dibuixos animats i també a la política. En aquesta por, que sempre resulta ridícula perquè es tracta d'un temor de la realitat (al final de tots els episodis de Scooby-Doo, treuen la careta al fantasma i resulta que era una persona de carn i ossos), en aquest espant davant de tot allò que no és seu, s'assemblen l'Scooby i els polítics. El gos d'aquesta colla d'adolescents una mica beatniks (Shaggy, Velma, Fred i Daphne) veu fantasmes on no n'hi ha i la seva covardia es contagia als amics (principalment a Shaggy). El seu caràcter pusil·lànime afecta tot el grup i els porta per camins extravagants. 

De totes les colles d’arreplegats a les quals he volgut pertànyer a la vida, la primera va ser la de Don Gato, el dels dibuixos animats. Avui ja se n’ha anat tot en orris, massa dir Panofsky a les discoteques, i massa pensar en Aby Warburg quan sentia dir Madonna, així és com s’acaba fent un socialdemòcrata de la cultura; però, des del primer dia que els vaig veure a la tele, aquests dibuixos em parlaven de la meva vocació més abissal. Don Gato i la seva camarilla, això és el que diuen ara els crítics americans, eren la representació d’una gent a la qual s’havia despullat dels drets civils, inclòs el dret a votar (l’anomenada disenfranchisement people ). Esclar que ningú no m’ha tocat mai aquests drets, o potser sí; sospito que estaria d’acord amb els dos parers, la veritat és que sempre estic d’acord amb tot, tinc un Hamlet de bon rotllo. Des del punt de vista de Don Gato, és una barreja de franciscanisme i heretgia el que m’ha fet sempre descreure de la universalitat d’aquests tipus de drets, fins a arribar al punt de dubtar de la seva efectivitat, de tornar-los en contra meva, de fins i tot renunciar a exercir-los, determinat a vexar tanta complaença. Diria que era això el que pressentia jo veient els dibuixos, allò que m’acostava a aquell carreró amb la palissada, el cubell de la brossa i el post del telèfon de l’oficial Matute. Els actors de doblatge que van donar les veus originals als personatges deien que havien pres les seves maneres de parlar dels ambients marginals de Brooklyn, de Manhattan... Aquests gats no eren veritablement uns beatniks, sinó les males companyies que els beatniks freqüentaven. Eren beatniks els amos de l’Scooby Doo (un dia parlarem de la contracultura i la por). La flama que alenava la colla de Don Gato omple avui els prestatges d’autoajuda de les llibreries amb títols del tipus Mil maneres ràpides de guanyar diners, Pensi i faci’s ric, Guanyi calés amb un blog... Don Gato, Benito, Cucho, Demóstenes, Espanto i Panza rumien tot el dia la manera ràpida de guanyar diners, fins que arriba la poli i els aixafa l’invent. Tot el que no és autoajuda és il·legal. Woody Allen ja ens va donar la consigna als seus començaments: agafa els diners i corre.

Amb tant de vent, fa uns dies vaig recordar uns dels meus dibuixos animats favorits. La veritat és que a tots els dibuixos els donava la categoria de favorits. Amb els llibres em passaria el mateix, perquè el que m’agrada és que existeixin. No que n’hi hagi sinó que existeixin. M’estimava els dibuixos per si mateixos, la sola idea d’un dibuix viu (si més no, amb ànima), igual que el que estimo dels llibres és el fet de l’escriptura (l’ànima altre cop), sense més distincions de gènere, d’estil o si són ficció, poesia, assaig, diplomes de natació... A classe de geografia (abans que aquesta matèria es passés a dir socials) ens van parlar de tres coses molt importants a la vida, ja que totes tres ens assaltaven cada hivern pel camí de l’escola. Era un camí recte, de terra, passava per sota d’una autopista i anava paral·lel a un riu brut. Molt aviat hi van posar palmeres al camí, com a les postals d’Elx, però fa poc que les han arrencat per reformes i la gent ha protestat. Entre aquestes palmeres que impregnaven d’exotisme aquell ras, obert, com la crosta d’una caiguda, entre la fàbrica de betum, la fossa roent i els blocs de pisos (anar al col·legi era l’acte d’obrir cada dia aquella crosta), els tres factors geogràfics que deia el mestre cobraven vida al pas de les nostres sabates plenes de fang. Eren el vent, la boira i el gel que es feia damunt els tolls igual que un tel davant els ulls d’un profeta. Quan els tolls no es gelaven trobàvem que a dins hi havia un arc de Sant Martí que es movia, fet de l’oli de les llaunes llançades al carrer, i aquells colors màgics reflectien la lluita de classes. Del gel (al pol Nord o al Sud) i de la boira (a Londres o al bosc) se n’han fet moltes pel·lícules de por, però les pel·lícules de vent són més líriques, i tràgiques, començant per la mítica The wind, amb Lillian Gish. Tot i això, a qui jo recordava quan feia vent era Pepe Pótamo i el seu crit hipohuracanat, i el mico Soso, i el globus amb què anaven pel món, que en comptes de cistella portava una mena d’arca de Noè. Sortien als dibuixos de Hanna-Barbera (el soci Bill Barbera era d’origen valencià, com Rita Barberá). En deien evasió, però jo sabia que era fugir (del llatí fugio, desterrament).

L'escriptor britànic John Cunliffe, creador de la sèrie de dibuixos animats 'Postman Pat', va morir el dia 20 de setembre amb 85 anys, segons va confirmar aquest dijous la seva família. Cunliffe, nascut el 1933 a la ciutat de Colne, al nord d'Anglaterra, havia treballat com a bibliotecari i com a mestre, i el 1981 va crear el seu personatge més emblemàtic, un carter que, acompanyat del seu gat Jess, es dedica a repartir la correspondència entre els veïns de la idíl·lica vall de Greendale i que sovint els ajuda a resoldre els seus problemes. Segons havia explicat alguna vegada, la idea de crear un entorn en què tots els personatges fossin feliços i s'ajudessin mútuament va ser, en part, una resposta al 'bullying' que havia patit a l'escola.

Per què als dibuixos animats sempre cuinen les dones i condueixen els homes? ¿Com s’explica que els personatges masculins siguin sempre els herois, els més aventurers i els que arreglen els ordinadors i, per contra, acostumen a ser els personatges femenins els que fan d’infermeres i mestres d’escola? El masclisme imperant a la societat s’expressa també en traçades i colors. Des de les seves primeres experiències amb les pantalles, els infants estan exposats a uns continguts audiovisuals que els mostren que homes i dones no estan a la mateixa altura.

Qui hagi vist la sèrie infantil Pocoyó es deu haver adonat que el protagonista aprèn mitjançant l’experimentació, l’esforç i la superació. O que a la Patrulla Canina el treball en equip i la companyonia són essencials per dur a terme una missió. ¿Però hem obert prou els ulls per adonar-nos que en un clàssic com Tom i Jerry els conflictes sempre es resolen a través de la violència i la venjança? ¿O que en la majoria dels episodis de Doraemon hi ha assetjament cap a la persona més dèbil, i que a Shin Chan s’hi potencia la falta de respecte cap a la família? Quins valors i contravalors aprenen els més petits mentre veuen les seves sèries preferides?

Ja tenen dos Goyas. El tàndem de directors Pedro Rivero i Alberto Vázquez va aconseguir el premi al millor curtmetratge d’animació el 2012 per Birdboy (de fet, també van arreplegar una trentena de guardons a diferents festivals). I ara, l’adaptació-prolongació en format llargmetratge del mateix còmic de Vázquez Psiconautas, que ja va inspirar aquell curt, torna a col·leccionar trofeus.