Després de l'esfondrament del seu “califat” emplaçat entre Síria i l'Iraq, l'angoixant amenaça que representava l'autoanomenat Estat Islàmic (EI) sembla haver-se esvaït. Almenys així és a Europa i al món àrab, on els seus atemptats han estat més aviat rars els últims tres anys. Tanmateix, no es pot dir el mateix de l'Àfrica subsahariana, on els seus grups afiliats, així com altres moviments jihadistes locals, semblen cada cop més forts. Els tentacles i la violència de l'EI ja arriba fins a Moçambic, convertit en la frontera sud del moviment jihadista.

A les terres banyades per l’oceà Índic les noves generacions es mostren no només com el grup poblacional majoritari, sinó també com el més descontent, o el més disposat a contestar davant un present i un futur difusos. Encara són una minoria, però això no és condició suficient per perdre legitimitat i força. Som a Moçambic, país que va conquerir la seva independència el 1975, després de més d’onze anys de lluita contra la irreverent dominació colonial portuguesa. La declaració de la República Popular de Moçambic com a país independent i sobirà va anar acompanyada de l’establiment d’un sistema monopartidista amb ideals comunistes i socialistes, fet que va enquadrar aquesta regió dins del grup de països que van exemplificar el “comunisme africà”, com és el cas d’altres excolònies portugueses com Angola.

Feia temps que tenia ganes de tornar a Moçambic. Diguem que hi tenia un assumpte pendent. Havia anat a Ilha de Moçambique el maig del 2003, ara fa prop de vint anys. Em va encantar, aquella població situada en una petita illa enganxada a la costa de l’Índic en què conviuen esglésies, temples hindús i mesquites, a més de les cases de pedra del període colonial, uns carrers envaïts de sorra i decadència i un poblat de pescadors amb casetes fosques amb la teulada de palla. Em va agradar molt, però quan ja n’havia marxat em vaig adonar que havia perdut una bossa amb totes les fotos del viatge. Em va envair una gran frustració, esclar, però quan me’n vaig lamentar a un amic moçambiquès em va donar una resposta típicament africana: “Millor. Així hi hauràs de tornar”.

Mentre el món centrava la seva atenció en el vaixell encallat al canal de Suez, Ever Giver, centenars de mercants es desviaven cap a la ruta comercial que ressegueix la costa africana oriental vorejant el continent, desconeixedors que a uns quilòmetres del seu recorregut es lliurava una batalla per la vida. Almenys 100 jihadistes van irrompre dimecres passat a la ciutat de Palma (a la província de Cabo Delgado, al nord de Moçambic) matant civils indiscriminadament: especialment els cristians. Després d'assassinar i decapitar diverses persones, els terroristes van fer un pas més i es van dirigir a l'hotel Amarula Lodge. Allí s'allotjaven 170 estrangers, en la seva gran majoria relacionats amb el negoci del gas natural a la regió. Els atacants van envoltar l'hotel dijous i van tallar la sortida per mar. L'endemà els civils van intentar fugir en un comboi de 17 vehicles, però tan sols 7 ho van aconseguir. Milers de persones de les 75.000 que habiten la ciutat han fugit com han pogut, amb fins a 1.300 persones evacuades per mar per ONGs cap a Pemba, la capital regional.

L'Elsa té 28 anys i quatre fills amb els quals vivia a la província de Cabo Delgado, al nord de Moçambic. Fa uns mesos, un grup d'homes armats van entrar al seu poble i van començar a cremar les cases. L'Elsa va intentar fugir amb els nens, però els assaltants van aconseguir atrapar el Filipe, el seu fill gran, de 12 anys. El van decapitar. “No vam poder fer-hi res, ens haurien matat també”, relata, tal com recull Save the Children en un informe demolidor sobre l'emergència sanitària a la regió.

"Aquella nit van atacar el nostre poble i van cremar totes les cases. Quan va començar, jo era a casa meva amb els meus quatre fills. Vam intentar escapar-nos però van agafar el meu fill gran i el van decapitar. No vam poder fer res perquè ens haurien matat a nosaltres també". Així explicava l'Elsa (nom fals per protegir la seva identitat), una moçambiquesa de 28 anys, com van matar el seu fill de 12 anys, el Filipe, als treballadors de l'organització Save the Children en el camp de desplaçats on està ara amb els seus altres fills. No és un cas aïllat. Una altra dona del camp explicava també que havien decapitat el seu fill d'11 anys.

L'erradicació de la malària, un dels objectius que s'ha fixat l'Organització Mundial de la Salut (OMS), continua sent per ara un misteri a resoldre per als investigadors. L'ús intensiu de les eines actualment disponibles per combatre la malaltia s'ha demostrat eficaç per reduir el nombre d'infectats, però no n'hi ha prou per aturar-ne la transmissió. Aquesta és la principal conclusió d'un projecte de cinc anys dut a terme al districte de Magude de Moçambic –un dels deu països més afectats per la malària– i els resultats del qual s'han publicat a la revista PLOS Medicine.

Josina Machel (Maputo, 1976) és filla de Samora Machel, el primer president del Moçambic independent, i de Graça Machel, la vídua de Nelson Mandela. Però ni aquest parentiu ni ser una dona amb formació, carrera i diners propis la va salvar de la violència masclista. Una nit de l’octubre del 2015, la família Machel es va ajuntar en una celebració a la casa de Maputo però la festa es va tornar drama quan la parella de Josina la va colpejar tan fort que li va buidar un ull. “La meva mare ara és el meu ull dret”, diu mirant a una orgullosa Graça, que ha volgut acompanyar la seva filla en la presentació a Barcelona de Woman, el documental sobre violència que ha produït Medicus Mundi.

Per què dues advocades han acabat sent les reines del hip-hop de Moçambic? Iveth Mafundza i Dama do Bling parlen sobre la situació de les dones al seu Moçambic natal i gairebé sembla que rapegin. “Som de la generació d’artistes que van voler donar suport a la llei contra la violència domèstica” que el Parlament de Maputo va debatre i aprovar el 2004, respon Mafundza, el nom artístic d’Ivete Marlene Rosária Mafundza, que després de més d’una dècada d’exitosa carrera musical encara s’ha de sentir dir com gosa pujar dalt d’un escenari, vestida i pintada per a l’ocasió, per cantar contra el masclisme imperant al país africà. A totes dues la inquietud de la música els va néixer en la postadolescència, gairebé al mateix temps que decidien estudiar dret.

Moçambic comença a fer balanç dels danys causats per l'impacte del cicló 'Kenneth' dijous passat, el més fort que ha assotat mai el país, que va arribar poques setmanes després del pas de l''Idai'. El balanç provisional estima que han mort 38 persones i 39 han quedat ferides, lluny del miler que es calcula que va deixar la tempesta anterior a Moçambic, Malawi i Zimbàbue.

La reina Letícia ha visitat aquest dilluns a la localitat moçambiquesa de Manhiça el centre de referència internacional contra malalties transmissibles, entre elles la malària, impulsat per cooperants espanyols. Aquest ha sigut el primer acte de l'agenda de la visita de la reina a Moçambic, on ha conegut sobre el terreny els efectes dels dos ciclons que han assotat el país en menys de mes i mig.

Amb els efectes encara presents del cicló 'Idai' que el mes de març va deixar més d'un miler de morts a Moçambic, Malawi i Zimbàbue, la regió té ara a sobre la tempesta 'Kenneth', que els meteoròlegs alerten que pot ser igual o encara més letal que l''Idai'. A Moçambic, les autoritats han desallotjat preventivament 30.000 persones davant del risc d'inundacions.

"Els mapes són una eina vital per poder arribar a les poblacions més vulnerables, per avaluar les seves necessitats o per rastrejar la propagació d'epidèmies", diu Juan José Arévalo, coordinador de sistemes d'informació geogràfica de Metges Sense Fronteres (MSF). Moltes zones del món, especialment a l'Àfrica, segueixen sense cartografiar-se, i sempre sol coincidir que les àrees no identificades als mapes són les menys desenvolupades, on resideix la població més vulnerable, més apartada. Aquesta falta de mapes dificulta el seu progrés.

"Estava amb el meu fill petit de dos anys, quan de sobte, sense avís previ, l'aigua va començar a entrar a casa i no vaig tenir més remei que pujar a un arbre". Així comença el relat de l'Amélia, una dona moçambiquesa que va haver de donar a llum a dalt d'un arbre durant les inundacions provocades pel pas del cicló Idai per aquest país africà el 14 de març.

Després del cicló, les infeccions i la fam. Dues setmanes després que l''Idai' escombrés una enorme faixa de terra a Zimbàbue, Malawi i Moçambic, els supervivents batallen ara amb el risc de la fam i de la propagació del còlera enmig d'un panorama desolador amb hectàrees i hectàrees de terreny productiu sota les aigües, i s'han deixat de buscar víctimes. Les xifres oficials de morts superen els 700 entre els tres països.

Les autoritats de Moçambic posaran fi a les operacions de recerca i rescat de les víctimes pel pas del devastador cicló 'Idai' per aquest país africà, a més de Zimbàbue i Malawi. "Comença a ser bastant difícil creure que encara hi ha supervivents", ha admès el governador de la província de Manica, una de les afectades pel desastre natural.

La nova tongada de fortes pluges complica la tasca dels equips de rescat i l'arribada d'aliments per als milers de damnificats del devastador cicló 'Idai', que ha escombrat cases, carreteres i camps de conreu. Moçambic, Malawi i Zimbàbue treballen contrarellotge per socórrer els vius i localitzar els desapareguts per fer recompte del balanç de la tragèdia una setmana després de la pitjor catàstrofe natural de l'hemisferi sud en els últims anys. De moment, les autoritats han confirmat la mort de més de 500 persones en aquests tres països, però malauradament la xifra serà més alta a mesura que s'accedeixi a zones afectades. El president moçambiquès apuntava dilluns a mil morts només al seu país.

Unes 15.000 persones continuen atrapades enmig de la devastació que ha deixat el pas del destructiu cicló 'Idai' i esperen l'arribada dels equips de rescat. El temporal ha destruït poblacions senceres i grans territoris al seu pas per Moçambic, Malawi i Zimbàbue, en una de les pitjors catàstrofes naturals de l'hemisferi sud en els últims anys. Les autoritats encara no han completat el balanç final de víctimes però oficialment es xifra en uns 400 morts, tot i que el president moçambiquès va alertar dilluns que temia que s'elevés només al seu país fins al miler. Encara hi ha zones on no s'ha pogut accedir i es desconeix la situació en què es troben els veïns.

Després del pas del cicló Idai, tot un país està mobilitzat davant de la que es considera la pitjor catàstrofe natural en molt de temps, amb conseqüències tan devastadores com inquantificables. I això tot just acaba de començar. Les informacions avançades pels governs afectats parlen de 300 morts -98 a Moçambic, 89 a Zimbàbue i 113 a Malawi-. No obstant, aquestes xifres són irrisòries i aniran creixent. A Moçambic, el president Filipe Nyussi ja va parlar de 1.000 morts i, segons l’ONU, hi ha més de 100.000 persones amb greus problemes de supervivència.