A banda de compartir aquesta pàgina de l'ARA, vaig tenir la satisfacció de coincidir molts cops amb l'admirat Joan B. Culla i Clarà a la ràdio o a la tele. Molt a començaments de la dècada del 1990, també vam compartir escala (al número 4 de l'exigu carrer dels Segadors, a Sant Andreu, a tocar de la plaça d'Orfila; a l'ascensor sempre ens vam parlar de vostè). Com bé deia l'altre dia Toni Güell, Culla ja és un clàssic, i com a clàssic cal tractar-lo. A banda d'historiador i professor universitari, ha deixat una empremta decisiva en l'articulisme català, tant quan va escriure al llarg de molts anys a El País com a l'ARA. Avui parlarem d'articulisme, doncs, i provarem de resumir la nostra manera d'entendre el gènere en cinc punts. 

El 21 de setembre, minuts després que s’acabés l’acte d'homenatge a Joan B. Culla al CCCB, vaig comentar a l'historiador Josep M. Muñoz que portava tot el dia recordant l'homenatge a l’historiador i jesuïta Miquel Batllori, que més que celebrar-se es va oficiar a la basílica de Santa Maria del Mar fa una colla d’anys, quan jo era adolescent. En un gest espontani Muñoz em va picar el braç: "He pensat exactament el mateix". En aquell altre homenatge, tan bon punt van acabar els elogis inicials i se li va donar la paraula, el pare Batllori va voler frapar els presents. "Voldria agrair aquest funeral de corpore vivente et insepulto", va dir d’entrada, amb una pausa dramàtica just abans de la llatinada. El públic que atapeïa la basílica, que coneixia la mordacitat proverbial del jesuïta, va riure; no sé si en Culla hi era; jo seia a la nau central al costat del meu pare. I molts anys després, el vívid record d'aquell sintagma antic va sobrevolar-me tot el dia de l'homenatge al Joan. Ho he d’admetre, al CCCB vaig passar-me l'acte esperant el moment que l’historiador, citant evidentment la font original, ens engaltaria la mateixa frase. Perquè, podem dir-ho, tant en Batllori com en Culla eren prou saludablement animals per exigir a l'audiència la cintura emocional i irònica que cal per encaixar-la. No la va dir. Potser no va voler, potser no li va venir a la memòria o no li semblava escaient, potser l'emoció l'estovava i va tenir pietat de nosaltres.

No és un concepte nou, el d’egohistòria. El va formular Pierre Nora el 1987, anticipant-se als temps. Però és al segle XXI quan ha agafat embranzida. Si des de Tucídides el mètode clàssic es fonamentava en la tercera persona, l’aproximació asèptica, la recerca de l’objectivitat i el fet de guardar les distàncies narratives, ara està deixant pas a relats en primera persona, subjectius i emocionals: els historiadors passen a ser protagonistes, expliquen anècdotes i dubtes sobre la seva investigació com si fossin detectius, mostren les implicacions personals i quasi simbiòtiques amb l’objecte d’estudi, anoten els lligams familiars, mesclen memòria (records) amb història (basada en fonts factuals) i busquen la connexió d’estil, literària, amb el lector. Abans l’historiador s’esborrava (per esdevenir un narrador-déu); ara s’exhibeix (i esdevé un juganer déu terrenal). En paral·lel, des de la literatura, els novel·listes cada cop més fan no-ficció literària a partir de fets reals, històrics: només cal pensar, en el nostre entorn, en Javier Cercas. De cop, doncs, tenim el Narcís historiador i el Narcís novel·lista. I després hi ha el periodisme, que s’emmiralla i alhora influeix tant en la història com en la literatura: també el periodisme és cada cop més emocional, més en primera persona, més subjectiu. Menys objectiu?

“El Valle de los Caídos només podrà ser bonic quan estigui en ruïnes”, deia l’historiador gallec Santos Juliá, mort ahir a Madrid als 79 anys a conseqüència d’un càncer. Doctor en Sociologia i catedràtic emèrit d’història social i del pensament polític a la UNED, Juliá es va dedicar a estudiar a consciència en més d’una dotzena d’assajos l’Espanya del segle XX. Entre els seus títols més destacats hi ha Política en la Segunda República (1995), Un siglo de España: política y sociedad (1999) i Historias de las dos Españas (2004), amb el qual va rebre el Premio Nacional d’història. Posteriorment va dedicar un llibre a l’etapa franquista, coescrit amb Giuliana de Febo ( El franquismo, 2005) i un altre a les víctimes del conflicte que acabaria amb la llarga dictadura (Víctimas de la Guerra Civil, 2005). Juliá hi escrivia: “Cal insistir que la del 1936 no va ser una guerra com les altres sinó una guerra de vencedors i vençuts, d’aniquilació dels derrotats”. I afegia: “Quan va ser l’hora de la revolució, els rebels van saber què calia destruir i a qui calia aniquilar, però molt pocs sabien què s’havia de construir i quins recursos i amb quins objectius calia utilitzar la força desfermada per la Guerra Civil”.

Antoni Bassas entrevista a Joan B. Culla, professor d'història contemporània de la Universitat Autònoma de Catalunya.

Antoni Bassas conversa amb Joan B. Culla, professor d’història contemporània de la UAB, sobre les crisis de CiU i PSC. Segons Culla, "el declivi de CiU és el declivi de l’autonomisme. Té una expressió extrema i caricaturesca en el peix al cove". L’historiador reflexiona sobre la pèrdua de vots de CiU: "Hi ha una nova clientela política. La formula que als pares els havia entusiasmat i anat tan bé ja no és d’aplicació en el moment present". Culla analitza, també, la crisi del PSC. "El que comença a fer aigües no és tan el registre electoral sinó alguna cosa interna, la formula que havia permès els èxits dels anys 70. La segona meitat de la legislatura 2008-2010 va fer aigües per tot arreu. La crisi del PSC ja no és només orgànica i interna, sinó que es converteix en una crisi electoral flagrant, més ràpida que la de CiU", conclou Culla.

El president d'ERC, Oriol Junqueras, ha canviat temporalment de professió aquest dilluns a RAC1. El president d'ERC ha participat a la tertúlia esportiva de l'emissora, on ha fet servir els seus coneixements com a historiador per explicar els motius pels quals el Barça va de blaugrana i el Madrid juga de color blanc. "L'origen de la samarreta blaugrana no està clar", ha explicat Junqueras, que ha posat damunt la taula com a teoria l'origen suís de Hans Gamper i la seva hipotètica vinculació amb el Basilea. Sobre el Madrid, la qüestió ha estat més clara: tots els equips que estan vinculats a la casa reial espanyola acostumen a vestir amb els seus colors, que són el blanc i el blau. Una explicació que també serveix per a l'Espanyol.

L'historiador Ramon Gubern i Domènech ha mort aquest divendres als 88 anys a Barcelona. Gubern, deixeble i col·laborador de Jaume Vicens Vives a través de l''Índice Histórico Español' (1954-56), va ser professor a la Universitat Laboral de Tarragona entre 1956 i 1962. Catedràtic d'història, Gubern i Domènech es va especialitzar en història medieval.

Aquest diumenge, a l'ARA, entrevista d'Antoni Bassas a Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador. Podreu veure l'entrevista sencera dissabte a partir de les 23 h a l'Ara TV.

Aquest diumenge, a l'ARA, entrevista d'Antoni Bassas a Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador. Podreu veure l'entrevista sencera dissabte a partir de les 23 h a l'Ara TV.

"L'historiador és el mecanisme íntim de desenvolupament humà d'un país", va escriure Jaume Vicens Vives (Girona, 1910 - Lió, 1960) a Notícia de Catalunya , assaig publicat l'any 1954 a Destino. Dos anys després de celebrar la doble efemèride dels cent anys del naixement i els cinquanta de la mort a partir d'exposicions, conferències i reedicions, Quaderns Crema ha fet un pas important en la reconfiguració del llegat de l'historiador català: en primer lloc, ha publicat l'inèdit Espanya contemporània (1814-1953), un brillant exercici d'europeisme escrit l'any 1953 per encàrrec de l'editor italià Marzorati; la segona aportació és Amb el corrent de proa , un assaig escrit a quatre mans per Cristina Gatell i Glòria Soler que vol mostrar el compromís de Vicens Vives a partir d'una biografia que explora les seves diverses vides polítiques.