Explica Marina Garcés (Barcelona, 1973) que el primer impacte d'una amistat estranya és la pel·lícula E.T., que va veure quan tenia nou anys. "Planteja d'una manera molt radical on està la incondicionalitat amb un ésser diferent, en aquest cas tan estrambòtic que és literalment extraterrestre". Una amistat entre un nen i el bitxo d'un altre planeta que t'enfronta a una pregunta: què vol dir estimar incondicionalment? Aquesta és una de les qüestions que la filòsofa catalana planteja en el seu últim llibre, La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg).

Quants amics de debò teniu? Heu sentit la por de no tenir amics? En teniu del sexe oposat? Teniu mala consciència de no tenir prou cura dels amics? Quanta veritat, quanta mentida i quant secret pot suportar una relació d’amistat? Són preguntes recurrents, mil·lenàries. Preguntes tan importants com incòmodes. Per això les defugim. L’amistat és un misteri. És, com diu Marina Garcés a l’assaig La passió dels estranys (Galaxia Gutenberg), l’única forma d’interacció social estable que no està institucionalitzada, regulada: és lliure, sense normes, sense papers, entre iguals. Només depèn de la voluntat dels qui la sostenen, dels ritus i hàbits que creïn. Neix i mor per generació espontània. No hi ha dues amistats iguals. Per això de vegades costa saber qui és i qui no t’és amic o amiga. L’amistat té un meravellós punt d’inquietant, de desig i promesa.

Fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Poca gent s’hipoteca la vida per una idea, per un amor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius: al capdavall la majoria pensa que el món és una catàstrofe irreformable, un malestar continu. Vivim instal·lats en el descontentament, fills de les promeses que no hem fet. No ens en fem ni a nosaltres mateixos. Queda antiquat. Sona a jurament de sang, a remor atàvica. La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba. Si no t’agraden els meus principis, en tinc uns altres, deia Groucho Marx. Hem anat d’un extrem a l’altre: dels idealismes del segle XX al relativisme frívol del XXI. ¿L’alternativa és tornar als fanatismes ideològics, religiosos, nacionals, al ressentiment i la revenja?

¿Recordeu l'última promesa important que heu fet o que us han fet? Aquesta és la pregunta que Marina Garcés (Barcelona, 1973) va demanar al públic d'un acte en què participava. Si era que sí, havien d'aixecar la mà, però la gran majoria no ho van fer. Aquesta reacció va estimular la filòsofa i assagista a escriure sobre les arrels, particularitats i vincles que posa en marxa l'acció de prometre. El resultat ha estat un llibre concís, intens i revelador que Anagrama acaba de publicar, El temps de la promesa.

Ja fa anys els Antònia Font cantaven que havien “resolt tots els problemes dient tanmateix”. Lluny de ser una expressió de derrotisme, el polisèmic adverbi oferia una paradoxal sortida davant de l’atzucac de circumstàncies donades i no controlades: acceptar-ho i, alhora, seguir fent, sense rendir-se, perquè es pot perdre, però no fracassar. En certa mesura, Marina Garcés (Barcelona, 1973) subscriu aquesta actitud vital i la converteix en un dels dos trets més distintius del seu recent Males companyies: “Com es fan les coses?, ens preguntàvem. Fent-les, responíem”.

Aquest diumenge a l'ARA, el director adjunt Ignasi Aragay entrevista a la filòsofa i professora de la UOC, Marina Garcés. Acaba de publicar el seu últim llibre titulat 'Escola d'aprenents'.

Marina Garcés (Barcelona, 1973), filòsofa i professora de la UOC, és una de les pensadores catalanes joves més escoltades. Acaba de publicar l’assaig Escola d’aprenents (Galaxia Gutenberg), on combina reflexió teòrica i experiència pràctica com a docent i també com a alumna. Al llibre fa un elogi no idealista de l’escola i, de fet, comença dient que se li ha de treure pressió. Reflexiona, a més, sobre molts altres conceptes que travessen el món educatiu i la mateixa idea de societat: la memòria, la vergonya, la bondat, la intel·ligència, l’èxit, l’acollida, la gestió del temps, el plor...

L’educació és la pràctica (política) més antiga de la humanitat. El que ens fa humans és que ho hem d’aprendre tot i que mai no deixem d’aprendre. El que educa també aprèn: tots som aprenents. Educar és aprendre a viure junts i aprendre junts a viure. Educar és tractar com a iguals els desiguals, acollir la diferència, no anul·lar-la. L’educador és qui convida a pensar i qui interromp la temptació de la vergonya. Qui dona temps i el comparteix. Educar és voler la llibertat de l’altre, és fer que perdi la mandra i la covardia de ser, d’aprendre. Educar és fer memòria -trencar l’estigmatització de la memòria- i és convidar a imaginar. És l’art de l’existència i l’obrador de la consciència. És entendre la intel·ligència no com una facultat, sinó com un equilibri. No és buscar rendiment, sinó donar acompanyament.

“Hi ha dècades en què no passa res, mentre que hi ha setmanes que semblen dècades”. La frase, atribuïda al pensador i revolucionari rus Vladímir Lenin, ha sonat aquesta setmana, més pertinent que mai, a Barcelona, en un dels actes inclosos dins la Biennal de Pensament Ciutat Oberta, pronunciada per l’escriptor i activista nord-americà Peter Frase. “Aquest any les setmanes són eternes”, afegia. I tot això ho deia justament quan la ciutat encarava una altra onada de restriccions causades pel covid-19 que la convertiria de nou en una urbs mig fantasmal.

Només ha faltat que arribés una pandèmia per haver d’admetre que, ara sí, estem al llindar del col·lapse. L’escriptor i professor de ciència política Carlos Taibo ja ho havia escrit en un llibre el 2017, que una epidèmia podria ser un accelerador de la crisi, causada essencialment pel canvi climàtic i l’esgotament de les matèries primeres. Així que porta la lliçó apresa, i a la Biennal de Pensament de Barcelona hi exposa amb ordre i contundència què en pot sortir d’aquest xoc, que tindrà efectes com la reducció de la població planetària, l’erosió de les ciutats, la destrucció de les instàncies centralitzades (estat, exèrcit, empresa) i una crisi econòmica transversal.

Durant l’última dècada han estat molts els assagistes i professors que han reivindicat la necessitat de les humanitats en un món marcat per l’utilitarisme, els algoritmes i l’auge dels totalitarismes. George Steiner, Martha C. Nussbaum, Marc Fumaroli, Jordi Llovet i Nuccio Ordine són alguns dels exemples destacats, als quals cal sumar-hi Marina Garcés amb Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017) i la direcció del projecte Humanitats en acció, que Raig Verd acaba de publicar.

El 2018 ha sigut un any molt bo per a la literatura catalana. A més de les incorporacions de Natàlia Cerezo i Irene Solà, ha debutat en la narrativa -amb una gran repercussió- Eva Baltasar i han publicat novetat veus joves avalades per premis com Víctor García Tur i Jaume Coll Mariné. També ha sigut l'any en què han tornat a publicar Sergi Pàmies, Perejaume, Josep Maria Esquirol i Josep Pedrals -i l'any de l'inici del rellançament de tots els contes de Víctor Català-. En castellà destaca la repercussió dels últims llibres de Sara Mesa, Manuel Vilas i Eduardo Mendoza.

Com més coses sabem, més coses sabem que no sabem

Ho va dir Marina Garcés a la lliçó inaugural del curs acadèmic de la Universitat Politècnica de Catalunya: hauríem d’aprendre a relacionar-nos amb el que no sabem i amb el que no entenem (i potser no entendrem mai). La universitat, segons la filòsofa, hauria de ser abans que res la casa del no-saber, el lloc on tot allò que no sabem i que no comprenem troba un espai. Perquè sí, d’acord, som el que sabem, però el coneixement i la ignorància no són una dicotomia, sinó “una polaritat en tensió”. Admetem-ho en veu alta: som el que sabem i el que no.

]]>

El 2017, Gonçal López-Pampló, editor de Bromera i professor de la Universitat de València, donava a conèixer una versió reduïda de la seva tesi doctoral, centrada a explorar la història de l’assaig en llengua catalana durant l’últim mig segle. D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània (PUV) constituïa una aportació interessant per observar que el pensament havia passat per tres grans etapes: a la dècada dels 60 s’havia fet assaig amb el país com a tema principal; entre la dècada dels 70 i dels 2000 el dietarisme havia viscut una de les seves millors èpoques i, fins al 2012, l’assaig havia perdut pes, per donar pas a noves textualitats.

]]>

“No diu aquesta frase ningú / que no signa”, conclou Ingeborg Bachmann en un poema. Aquest vers és el nucli més intern entorn del qual gira la reflexió de Ciutat Princesa. Garcés escriu sobre els esdeveniments als carrers de Barcelona entre l’octubre del 1996 i l’octubre del 2017. Qui parla aquí és un subjecte conscient de ser-ho. És a dir, que estem davant d’un jo que sosté tot el que diu sense cap més necessitat que articular-se en una veu conscient, capaç d’observar críticament el seu voltant.

]]> Es fàcil caure en la temptació de sentir-nos una societat dividida en uns moments tan durs i tan fràgils per a la democràcia a Catalunya i Espanya. Però les emocions també es transformen a força de nous fets i noves paraules. Aquesta hauria de ser la clau política per al present i el futur, i tota la ciutadania hauria d'exigir-ho als que ens representen: tenim canals i capacitat d’influència. Prou confrontació excloent. Diguem d'entrada que cap discurs interessat, cap gestualitat política d’hostilitat i menyspreu, podrà triomfar i partir un poble català plural, unit, divers i respectuós. Per a tothom. La decadència en què estem situant el debat polític, acusant frívolament l’altre de xenofòbia i actituds excloents, és un camí de deteriorament col·lectiu que demana ser superat per actituds personals i posicions polítiques responsables. Per davant de partits i eleccions. Els propers mesos, i esperem que no siguin anys, haurem de conviure amb una realitat de repressió i exigència de submissió ideològica en l’àmbit social i parlamentari, pel que fa a les aspiracions de canvis territorials a Catalunya, que no hauria de ser ignorada. Per ningú. L’amenaça judicial contra el president del Parlament i el president Torra ja s’ha expressat, i més enllà del símptoma de fracàs de la política que l'amenaça suposa per als que la fan, és evident que pot empènyer l'actual acció-reacció cap a una escalada de crispació.

]]>

[Si veus aquest contingut amb una aplicació mòbil, clica aquí per veure el vídeo en directe]

]]>

Si tenim en compte la importància actual d’un projecte online com és la Wikipedia -disponible, amb un nombre molt desigual d’accepcions, en gairebé 300 llengües-, pot semblar que l’enciclopedisme segueix ben viu. “És una enorme bossa de coneixement estructurat, un cervell de dades auxiliar que poca cosa té a veure amb l’Enciclopèdia que va aparèixer a França durant la segona meitat del segle XVIII -explica l’escriptor Gonzalo Torné, que acaba de publicar Breve antología de las entradas más significativas del magno proyecto de la Enciclopedia (Debate, 2017)-. La manera de consultar la Wikipedia és vertical: busques una entrada per omplir un buit concret. La manera de llegir l’ Enciclopèdia francesa, en canvi, és horitzontal. El que hi trobes és tan personal que et convida a seguir descobrint les opinions raonades dels enciclopedistes”.

]]>