El Girona ha fet oficial la marxa de Pere Pons a l’Alabès, que paga els dos milions estipulats a la clàusula de rescissió d’un dels futbolistes més estimats de Montilivi en l'última dècada. L'operació s'ha tancat mitjançant un traspàs i el club blanc-i-vermell es reserva una opció preferent de recompra. Pons, que s'ha compromès per a les pròximes tres temporades, és el segon jugador amb més partits de la història gironina a la LFP i ha vestit la samarreta blanc-i-vermella des que era aleví, amb l’excepció d’una cessió a l’Olot en el segon tram del curs 2013/14. L’Alabès ha aconseguit seduir-lo, i després del descens a Segona i la consegüent rebaixada del seu preu inicial, el migcampista continuarà competint al màxim nivell. “El meu desig era continuar jugant a Primera, i la millor manera de fer-ho era signant per l’Alabès. Vull agrair al club que hagi intentat tot el possible. Ho volia de veritat i m’ha fet sentir important perquè l’oferta era atractiva, però era molt difícil d'igualar”, ha explicat Pons en la roda de premsa del seu comiat.

Jugadors com Pere Pons fan més grans els clubs. És difícil, estimar i ser estimat al mateix temps. Després de tota una vida al Girona, Pons pot presumir d’haver-ho aconseguit. Cap èxit esportiu és tan important com això. Ara marxa de Montilivi, l’estadi que l’ha vist créixer, la gespa que li ha fet viure sensacions inigualables. Res tornarà a ser el mateix, perquè és impossible que ho sigui.

Pere Pons podria deixar el Girona aquest estiu i fitxar per l'Alabès, que està intentant seduir el migcampista blanc-i-vermell per aconseguir els seus serveis. Pons, que va arribar al club gironí en edat aleví, ha ofert un rendiment excepcional a Primera i ha cridat l'atenció de diversos clubs, i no veu amb mals ulls continuar a l'elit. Amb només 26 anys ja ha entrat a la història recent del Girona, al ser el segon futbolista que més partits ha vestit la seva samarreta darrere de Migue, amb 210. Debutant de la mà de Rubi el 2012, és un dels futbolistes més valorats de Montilivi.

El director esportiu blanc-i-vermell, Quique Cárcel, deambulava per la gespa de Montilivi intentant donar suport als futbolistes del Girona, absolutament abatuts amb la sentència, gairebé definitiva, d’un descens que els acompanyarà tota la vida. Cárcel està passant les pitjors hores des que va aterrar a l’entitat, l’estiu del 2014. El dolor és insuportable, perquè sembla impossible creure que el somni de continuar a Primera Divisió ja s’hagi acabat.

La polèmica expulsió de Clément Lenglet contra el Girona ha reobert un nou debat sobre l’ús del VAR. Gil Manzano va fer fora el central francès del Barça després de comprovar a les imatges com el jugador blaugrana deixava anar el colze de manera antinatural en una topada amb Pere Pons. Vermella directa. Una acció que va condicionar el partit i va encendre els ànims de la culerada, ja que inicialment l’àrbitre havia assenyalat falta del migcampista gironí. El mateix Pere Pons, un cop recuperat del xoc amb Lenglet, va disculpar-se amb el defensa del Barça, assumint que la infracció era seva. I, acabat el partit, davant dels micròfons de la premsa, encara anava més lluny: “No he notat el contacte amb el colze”. Un gest d’honradesa. El futbolista català se sincerava després d’haver-se posat les mans a la cara quan va topar amb Lenglet, cobrint-se el rostre per un cop que sobre la gespa va percebre com a natural, fruit del joc. Segurament el de Pons va ser un gest instintiu per protegir-se i evitar que l’àrbitre li mostrés una targeta.

“Hem intentat que sigui una bona persona, amb això en tenim prou. Ens ha vist lluitar per tirar endavant, igual que ho fa qualsevol família, inculcant-li que s’havia d’esforçar per aconseguir el que volia. Si juga al Girona és perquè s’ho ha guanyat i ha sacrificat coses per complir el seu somni”, explica la Consol Riera, la mare de Pere Pons. El migcampista blanc-i-vermell ha viscut una setmana plena d’emocions recordant el sisè aniversari del seu debut amb el Girona, el 12 de setembre del 2012, al minut 59 d’un partit de Copa contra l’Sporting a El Molinón (2-0). “Estava ben nerviós escalfant a la banda. Quan vaig sentir que Rubi em cridava, vaig veure que allò anava de debò. Va ser impactant. Poder debutar amb l’equip que estimes et dona una alegria immensa i va ser la recompensa a molts anys. No parlo només de la meva implicació, l’èxit és de tota la meva gent; els primers, els meus pares”, confessa Pere Pons, parlant d’una data assenyalada en vermell. “Estàvem seguint el partit per la televisió i, quan vam comprovar que estava a punt d’entrar, ens vam aixecar del sofà”, recorda en Pere, el pare de la criatura. “El simple fet d’anar convocat ja ens feia estar contents però veure’l sortir va ser fantàstic. Vam començar a rebre missatges: «El teu fill està jugant amb el Girona», ens deien”, afegeix la mare, emocionada.

Pere Pons no renuncia al somni de portar el Girona per primer cop a la seva història a una competició internacional. Malgrat la derrota de divendres a casa contra el Betis, el migcampista gironí va deixar ben clar que encara són vius. “L’objectiu és molt complicat, cert. I és veritat que portem una mala ratxa, però contra el Betis les sensacions van ser més bones i l’equip va ser més competitiu”, va dir en referència a l’anterior derrota, al camp de la Reial Societat. “Cal superar aquesta sensació de frustració i estar animats com sempre”, va afegir abans del duel de dijous a Vitòria contra l’Alabès i de rebre diumenge l’Espanyol a Montilivi en l’últim derbi català de la temporada.

Lluint galons a l’elit amb el club de la seva vida, Pere Pons (Sant Martí Vell, 1993) va posar-se la samarreta del Girona en edat d'aleví, i va construir una d’aquelles històries d’amor que semblen irrompibles. Acumula 166 partits des del seu debut amb el primer equip el 2012, un registre que a la plantilla només supera Eloi Amagat (191).

El Festival Mas i Mas està a punt de finalitzar la seva 15a edició i només falten els dos concerts de clausura. Segons el director, Pere Pons, el festival es consolida com a "referent dins l'oferta musical de Barcelona" durant el mes d'agost, una afirmació que se sustenta en el balanç provisional d'assistents, de 42.000 espectadors.