<![CDATA[Ara.cat - Màrius Sampere]]> 10 <![CDATA[El fons del poeta Màrius Sampere entra a la Biblioteca de Catalunya]]>

La Biblioteca de Catalunya ha presentat aquest dimarts la donació del fons del poeta Màrius Sampere (1928-2018), que abasta el segle XX i principalment els últims vint o trenta anys de la seva vida. La presentació ha tingut lloc quan fa un any que Maria del Carme Tarrés, viuda del poeta, va signar amb la directora de la Biblioteca de Catalunya, Eugènia Serra, l’acord de donació del fons.

]]> <![CDATA[Anar al moll de l’os de la poesia de Màrius Sampere]]>

El primer personatge de la poesia de Màrius Sampere (1928-2018) és un home “prim i líric” i “amb els dos braços penjants i el front irreversible”, potser una presentació d’ell mateix davant el lector. Aquest home va aparèixer al primer recull del poeta, L’home i el límit, guanyador del premi Carles Riba el 1963 i publicat cinc anys més tard, i ara torna a veure la llum dins Descodificacions, el volum amb què l’editorial Proa ha reunit l’ Obra nuclear de l’autor. “Molts dels llibres clau de Sampere eren introbables”, diu l’editor de Proa Josep Lluch.

]]> <![CDATA[Jo estic viu, i tu?]]>

“Espereu, tot allò que no parla de mi / no existeix”

]]> <![CDATA[Ens trobarem a fora, Màrius Sampere]]> Era un home amb una aparença petita i fràgil que escrivia una poesia forta i enorme. De vegades terrible, com els àngels de Rilke, per la veritat encarnada que assaltava el lector des del darrere d’una imatge enlluernadora o d’un vers inoblidable. Sovint irònica o burlesca, amb l’humor aspre i tanmateix tendre de qui s’ha decidit a comprendre la condició humana i no s’avergonyeix ni s’exalta de proclamar que hi pertany. Amb una escriptura que es resisteix a ser comparada amb la de ningú, i encara més a ser encabida dins de cap tendència, i amb una manera de dir que s’assembla només a ella mateixa però que l’autor va vigilar molt de no convertir en una fórmula, Màrius Sampere és sens dubte un dels grans de la poesia catalana i europea del nostre temps.

]]> <![CDATA[Un ciri ben alt per a la llum metafísica d’en Màrius]]> “Em moro a sobre”, va confessar en un vers recent. La mort era una de les seves obsessions, d’ençà de L’home i el límit, el llibre amb què va guanyar el Carles Riba l’any 1963. I també ho era Déu, a qui interpel·lava d’una manera descarnada (“Déu no existeix, només les molles”). El sexe i els altres -amb els quals, sexe i altres, el personatge de tants poemes seus manté una relació controvertida- eren alguns assumptes més de la seva predilecció. I l’amor, afecció fonamental i precària (“Sempre estimem contra algú”). O la mare, aquella presència tan recordada, la mort prematura de la qual el converteix en un orfe irredempt (“Mare, vas deixar-me / no per morir tu, per néixer jo”). Veia l’home, en general, com un “àngel abatut, ocell que udola”. El nen infeliç que du un globus a la mà: “Li esclatarà als dits. No sap / que la llum són agulles”. Sampere escrivia de tot això (i més) amb una dicció molt original, en què la crua fisiologia conviu amb els conceptes intangibles de l’esperit. Home d’ulls blaus, uns ulls fondos com el no-res a què també es referia sovint, es deia Passarell de segon cognom i havia nascut el dia dels Sants Innocents, dues circumstàncies sobre les quals feia molta conya. Perquè, en realitat, era un irònic de primera, un fet que trobo que els seus exegetes no destaquen mai prou. Embolicava el seu escepticisme més radical -o combatia el nihilisme- amb una lúcida ironia. I així, tot i l’aparença de gravetat de la seva lírica, impressionant com el toc de morts -una obra que diríeu escrita per un expressionista germànic-, en Màrius es mostrava afablement irònic en el tracte personal. També en l’intemporal d’una obra que quedarà per algunes fites ben remarcables.

]]> <![CDATA[Deu fragments imprescindibles de l'obra de Màrius Sampere]]>

Màrius Sampere ha deixat una trentena de llibres de poesia i prosa des que va publicar 'L'home i el límit' l'any 1968. En triem deu fragments:

]]> <![CDATA[Màrius Sampere, al camí de les estrelles]]>

Des de Verdaguer la poesia catalana ha aconseguit situar-se de nou, com en temps d'Ausiàs March, entre les més respectades de l'Europa Occidental. Hi han contribuït autors d’arreu del domini lingüístic, com Joan Vinyoli, Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet, Jordi Pere Cerdà o Rafael Caria. Ara ha emmudit una de les nostres veus més originals i universals, la de Màrius Sampere. Em ve a la memòria la impressió que va deixar entre el públic que assistia a la seva lectura el 10 d’octubre del 2007 a la Literaturhaus de Frankfurt durant la Fira del Llibre. Eren davant d’una obra enigmàtica i sorprenent, que els atreia perquè la percebien unida a aspectes essencials de l'esperit humà i s'expressava amb un llenguatge exuberant d'imatges imprevistes i brillants.

]]> <![CDATA[La poesia catalana perd la poderosa veu de Màrius Sampere]]>

“Escric, escric i escric, i no sé d’on em surt tot això: més aviat em sorprèn”, deia Màrius Sampere aquest mes de març a la llibreria La Inexplicable amb motiu de la presentació de la seva última novel·la, 'Àlien i la terra promesa' (LaBreu, 2018). Després d’un petit silenci elèctric va afegir: “La vida és això, anar discorrent. Tot passa i el que ara és aquí demà ha desaparegut”. La veu potent i alhora tremolosa del poeta barceloní s’ha apagat definitivament als 89 anys a conseqüència d’un càncer.

]]> <![CDATA[El nou i divertit experiment novel·lístic de Màrius Sampere]]>

L’Àlien del nou llibre de Màrius Sampere és un escriptor que arriba de lluny i es passeja per una realitat atemporal, topant amb tota mena de personatges i situacions filosòfiques i extravagants. “El verb és caos dirigit al caos”, es pot llegir en un dels capítols d’una de les obres en prosa més inclassificables de la temporada. Sampere, que als 89 anys té la salut força delicada, ha pogut fer l’esforç de sortir de casa i assistir a la presentació del llibre. “Escric, escric i escric, i no sé d’on em surt tot això: més aviat em sorprèn -admet l’autor, amb la veu tremolosa i alhora ferma-. La vida és això, anar discorrent. Tot passa i el que ara és aquí demà ha desaparegut”.

]]> <![CDATA[El poeta Màrius Sampere guanya el Premi Lletra d'Or 2016]]>

El poeta Màrius Sampere (Barcelona, 1928) ha guanyat el Premi Lletra d'Or 2016 amb el poemari 'L'esfera insomne', publicat per LaBreu edicions el setembre del 2015, llibre que ja havia rebut anteriorment el Cavall Verd. Sampere és un dels poetes més ben considerats de la generació nascuda abans de la Guerra Civil. Autor d’una obra singular i ambiciosa, ha rebut reconeixements importants a la trajectòria –la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Cultura (2003), el Jaume Fuster (2010)–, però es resisteix a deixar d'ampli el seu univers líric, conceptualment dens però expressat amb una lleugeresa i un sentit de l’humor gens freqüents. 'L'esfera insomne' serà publicat properament en anglès. «Em pensava que ja havia rebut tots els premis -ha dit l'autor-. Que si en quedava algun seria pòstum". Des de l'editorial han valorat amb ironia que era un premi per a un "poeta jove". El ritme creatiu de Sampere ha crescut durant els darrers anys: entre els seus últims títols hi ha 'Ningú més i l'ombra' (Proa, 2014), 'Ignosi' (Edicions Poncianes, 2015) i '123' (Edicions del Buc, 2015).

]]> <![CDATA[Més de 250 poetes catalans signen un manifest a favor de la independència]]>

Un total de 252 poetes catalans han signat un manifest a favor de la independència en què carreguen contra "els atacs constants a la llengua catalana" i els "intents d'acabar amb la immersió lingüística". El text es presentarà aquest dimecres a les vuit del vespre a l'Institut d'Estudis Catalans i recull l'aspiració "d'una nació que vol viure de forma plena i sobirana".

]]>