Elsa Cabanas (Barcelona, 1961) fa 25 anys, des que va morir el seu marit de càncer, que cuida tota sola els seus dos fills amb discapacitat intel·lectual, el Dani (Barcelona, 1980) i l'Ángel Naranjo (Barcelona, 1988). Tots tres van arribar al barri de Sant Andreu fa quatre anys procedents de les Roquetes. Malgrat els obstacles que la vida els ha posat al davant, els somriures i la positivitat els acompanyen durant la conversa amb l'ARA, que té lloc a casa seva. També hi és present la Luna, una gosseta que farà quatre anys al juliol. El dia de l'entrevista ha estat especialment alegre per a l'Ángel, que per primera vegada ha conduït un carretó.

Aquest serà el segon curs escolar en què l’alumnat amb discapacitat intel·lectual tindrà un títol d’ESO que els reconeixerà haver assolit el nivell fixat segons les seves capacitats. Fins ara, han estat pocs els que han acabat amb una titulació tant de la secundària obligatòria com del nivell C de català, i tenir-lo gairebé depenia “del centre, direcció o professor” que tocava en sort, apunta Montse Tarridas, membre de la junta de LADD (L’Associació en Defensa dels Drets de les persones amb discapacitat intel·lectual). Però després d’anys de presentar batalla, l’entitat pot apuntar-se un triomf, tot i que encara els resulta “insuficient”: fins al divendres 14 de febrer està oberta la inscripció perquè l’alumnat que va acabar l’ESO després del 2017 obtingui la titulació superant un examen que faran els centres el mes de març.

Destinat exclusivament a persones amb discapacitat intel·lectual, Dinder Club compleix el primer aniversari amb 700 usuaris donats d'alta. Aquesta aplicació ofereix als socis una agenda de plans per socialitzar i, alhora, un lloc per poder lligar. Un any després d'haver-se donat d'alta a l'aplicació, l'Àlex explica que li ha servit per ampliar el seu cercle d'amistats d'una manera més "segura": "M'ha ajudat a l'hora de sentir-me més confiat".

El col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual ha crescut en els darrers cinc anys un 28% a Catalunya. Amb tot, continuen tenint els mateixos problemes per accedir a recursos i serveis públics, fet que vulnera els seus drets i oportunitats. En l'àmbit educatiu, un estudi de la patronal del sector, Dincat, denuncia que aquests infants només representen el 0,8% del total de matriculats d'infantil a secundària, malgrat el decret de l'escola inclusiva, que potencia la matriculació als centres ordinaris. En canvi, les inscripcions als centres especials va créixer el curs passat gairebé un 2% seguint la tendència a l'alça. La realitat que viu el col·lectiu "continua sent preocupant" pel que fa a drets i oportunitats, avisa l'entitat.

L'actor irlandès Colin Farrell ha trencat els anys d'hermetisme respecte a la seva vida paternal, que va començar quan tenia 28 anys, ara en fa vint. Fins ara, la informació que havia transcendit de James Padraig Farrell, el primer fill que el de Hollywood va tenir amb Kim Bordenave, girava al voltant d'especulacions que apuntaven que Padraig havia nascut amb una malaltia neurogenètica. Aquest dimecres, People ha publicat una entrevista a Farrell, que no només ha obert les portes de casa seva, sinó que també ha anunciat la creació d'una associació per donar suport a les persones que pateixen la mateixa afectació que el seu primogènit.

Pantalles tàctils de 23 polzades, d’alta definició, amb càmera incorporada i proveïdes d’un software extremadament intuïtiu i gràfic. S’engeguen de forma tàctil i només cal un clic per poder establir una videotrucada.

La Casa de Carlota és el primer estudi de disseny del món que inclou en el seu equip creatius amb discapacitat intel·lectual. La seva fórmula innovadora –amb José María Batalla i Marian Marco, la directora, al capdavant– ha trencat barreres en tots els àmbits i en els últims 10 anys ha rebut més d'una vintena de distincions. L'última, el World Down Syndrome Awards 2023.

Takefusa Kubo, el futbolista de la Reial Societat, és una estrella al Japó. "És boníssim, és boníssim", pronuncia Kohei Kobayashi, nascut a Osaka fa trenta anys i futbolista de l'equip Genuine del Girona. Els seus companys, mig en broma, mig seriosament, per les seves qualitats tècniques i per la seva nacionalitat, li diuen el Take Kubo del Girona. "També jugo al mig del camp i m'agrada donar passades de gol", confessa. Però aquest dissabte Kobayashi, que tan sols fa cinc mesos que va deixar el Japó per jugar al Girona, no podrà veure Kubo en directe a Montilivi (21 hores, Movistar LaLiga), perquè és a la Copa Àsia i l'equip gironí disputa la segona fase de la competició a Cadis.

La Constitució ja no farà servir el terme disminuïts sinó persones amb discapacitats, i aquesta és una bona notícia per raons que resulten òbvies, entre les quals que el nom fa la cosa, que es parla com es pensa, i que ja era hora que les paraules i, per tant, els pensaments designessin aquestes persones d’acord amb la consideració que tenen en els temps presents.

Carol Mir és funcionària pública i autora de dos llibres que s'ha autoeditat. Diu que la seva és una vida plena i feliç. I té una discapacitat intel·lectual que en alguna ocasió li ha valgut algun insult. "De petita els nens em deien subnormal o disminuïda", explica aquesta dona de 43 anys, casada amb un "home sense discapacitat". En aquella època la societat tenia molt assumides paraules com subnormal o mongòlic, que en molts casos ni tan sols es rebien com a mostres de menyspreu. "Era normal que fins i tot la família parlés de tu com a pobreta, invàlida o paralítica", afirma Maria Zurita, de 63 anys i nascuda amb l'espina bífida.

Aquest diumenge, el Telenotícies cap de setmana duia a terme una bona iniciativa amb voluntat de sensibilització i denúncia. Els presentadors habituals, Ramon Pellicer, Cristina Riba i Artur Peguera, compartien la seva feina amb tres professionals amb discapacitat intel·lectual. L’informatiu posava èmfasi en notícies vinculades a la inclusió, a les reivindicacions i les necessitats d’aquest col·lectiu: la reclamació de cursos adaptats per continuar estudiant, la inserció laboral en empreses, la seva participació en l’àmbit polític, les llistes d’espera per viure en un pis o una residència, l’atenció psicològica o notícies esportives o culturals en què els protagonistes eren altres persones amb una discapacitat. També informaven l’audiència sobre l’adaptació a la lectura fàcil, un recurs de redacció per ajudar en la comprensió dels textos. El Telenotícies també s’havia adaptat a aquest sistema. 

De la suma de les males experiències que persones amb discapacitat intel·lectual han tingut a Tinder i la por de les seves famílies resulta Dinder Club, segons els seus creadors, la primera aplicació de cites i d’activitats al món creada per donar “un lloc segur” al col·lectiu, especialment vulnerable i víctimes dels abusos i assetjaments. Montse Lamarca, de 28 anys, i Héctor Roura, de 33, havien tingut un perfil obert a Tinder i coincideixen que sovint no s’havien sentit còmodes per la reacció dels seus matchs en assabentar-se de la seva discapacitat. “Et rebutgen, et deixen plantada”, lamenta Lamarca, auxiliar administrativa i futbolista del CE Europa, a qui fa un any li van proposar entrar a testar l’aplicació i a participar en el disseny per millorar-lo. “És el Tinder per a les persones amb discapacitat”, ha il·lustrat el director de Dinder, Max Roures, a la presentació aquest divendres de la iniciativa empresarial, apadrinada pel conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, que s'ha felicitat que s’ajudi a “trencar amb el tabú de la vida sexoafectiva” del col·lectiu. També la patronal Dincat i entitats com acidH (intel·ligència límit i discapacitat intel·lectual lleu), Aura (promou la inclusió laboral) i FCSD (síndrome de Down) hi estan involucrades.

José Carlos Eiriz és des d'aquest estiu el nou president de Dincat, la federació d'entitats per a la defensa dels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual, que aquests dies està de celebració perquè ha fet 50 anys. Eiriz, economista de formació, fa 32 anys que treballa en entitats del sector, en el que defineix com l'aplicació de la teoria econòmica "al servei de les persones i no del capital".

En aquest reportage, a l'ARA hem volgut publicar la versió que segueix les normes de la Lectura Fàcil i la del periodisme convencional. Per això, primer trobareu el text validat per l'associació Fàcilment, especialment pensat per a les persones amb dificultats de comprensió lectora i, a continuació trobareu la informació original.

Al novembre l’Esperança va fer un canvi brusc de caràcter. De ser una noia riallera i simpàtica de 24 anys a convertir-se en una figura sorruda que es tancava sobtadament al bany o es feia les necessitats a sobre. Va passar a defugir el contacte amb els homes, ja no hi havia ni abraçades ni petons quan saludava algun familiar. L’Esperança té un 83% de discapacitat intel·lectual. Té síndrome de Down. Un dia va arribar molt nerviosa a casa repetint sense parar el nom d’un dels treballadors del centre de dia de Cornellà on anava. I afegia mentre s’assenyalava els seus òrgans sexuals: "Pupa, cul. Pupa, cul". Després d’un periple perquè l’atenguessin va acabar a l’Hospital Clínic de Barcelona. La família de l’Esperança va denunciar per agressió sexual el monitor del centre. Des de llavors s’han trobat soles. I qüestionades.

Andrea Navarro somia amb el dia en què li adjudiquin una plaça en un habitatge de protecció. Té una discapacitat intel·lectual i als 31 anys ja creu que li ha arribat l’hora de deixar el niu familiar d’una mare “sobreprotectora” i iniciar una vida independent, però amb “suport” que l’ajudi en el dia a dia i amb companys que no la facin sentir sola. Fa dos anys que està en una llista d’espera, un temps que a ella se li fa “etern”, però que per al col·lectiu és un sospir, tenint en compte que, segons la patronal del sector Dincat, per a una residència es pot estar fins a 10 anys esperant. El problema és que l'alternativa de pisos protegits i amb una ajuda per a la promoció de l'autonomia personal són gairebé anecdòtics.

"Sempre m'he sentit que no tinc una discapacitat i quan em diuen que no puc fer alguna cosa, responc: «Que no? Aguanta'm el cubata»". Amb aquesta actitud, Carol Mir, de 42 anys i amb discapacitat intel·lectual, va decidir que seria funcionària. És un belluguet que no para de saludar, de preguntar i de felicitar tothom que surt per la porta. Està exultant. És el dia de l'adjudicació de les places de la primera oposició de la Generalitat específica per a discapacitats intel·lectuals i tot són alegries per a un col·lectiu amb un alt índex d'atur: quatre de cada cinc persones en actiu no tenen feina. Per això, la convocatòria 240 era una bona oportunitat tant per a les persones amb discapacitat com per als seus familiars. "Imagina: una feina per a tota la vida, després de tant esforç, és un descans", encerta Mercè Fernández Martínez, de 28 anys i amb la plaça al departament de Justícia.

Cada etapa té les seves coses, però la que va ser molt feliç va ser tota la infantil, mentre estava en edat escolar, fins als catorze o quinze anys. Llavors jo tenia tota la seguretat del món en el que havíem de fer i com la podia ajudar en qualsevol tema.

Quan Roger Vilaseca va entrar a la llista d’espera per accedir a una plaça residencial tenia 23 anys. Era el 2009, i en aquests 13 anys que han passat no ha rebut ni una sola resposta de l’administració. Silenci. Lògicament, la vida ha continuat per a aquest barceloní de 36 anys, amb una discapacitat intel·lectual i valorat amb el grau 2 de dependència (la meitat dels tres establerts), que mentre cauen els fulls del calendari conviu en el domicili familiar i manté una vida prou autònoma. "Al Roger no l’hem pogut congelar aquests anys i amb ell hem forçat la màquina perquè tingui habilitats per poder viure sol", explica Ramon Vilaseca, el seu pare, que ja fa anys que està preocupat pel que passarà quan ells no hi siguin o no el puguin cuidar. És la mateixa "angoixa" del fill, que confia que el seu expedient es resolgui com més aviat millor per donar "tranquil·litat als pares".

Una de cada 100 persones a Catalunya té discapacitat intel·lectual. Una xifra que ha crescut els últims anys i que, segons les previsions, continuarà augmentant en els següents. Tot i això, l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) mai ha recollit dades sobre els afectats i, per això, Granés Fundació i Dincat –la federació que agrupa 300 entitats d'aquest sector– han presentat el primer informe de la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya. L'estudi destaca diferents situacions crítiques que viuen aquestes persones, com la baixa presència al món laboral, les dificultats per independitzar-se o la sobremedicació. "Sembla que s'hagin invisibilitzat expressament", ha dit l'autora de l'informe, Adriana Fitó.