L’abril del 2009 la Fundació Vila Casas va inaugurar el Museu de Can Framis, jo era molt jove, i com aquell qui diu la meva mare em va obligar a assistir-hi. Certament em va impressionar; el magnífic edifici que havia rehabilitat BAAS Arquitectes era el continent perfecte d’una àmplia col·lecció pictòrica on estaven representats gran part dels artistes contemporanis catalans, i aquesta col·lecció era presentada sota la mirada del col·leccionista i president de la Fundació, Antoni Vila Casas.

"Apropeu-vos, poseu-vos a la primera fila i mireu-vos als ulls, que no hi ha gaires oportunitats de parlar de tu a tu amb els caps de patrocini i responsables de mecenatge", assegura Maite Esteve, directora de la Fundació Catalunya, en la primera sessió d'Impulsa Cultura. Aquest programa proporciona benzina als projectes culturals: eines per aconseguir ser més sostenibles i, alhora, capacitar-los en la cerca de finançament privat. Aquest dimarts, els mecenes i patrocinadors s'han assegut a la tarima i els qui feien les preguntes des de l'auditori eren els qui representaven alguns dels 39 projectes culturals que busquen aconseguir finançament privat.

La inauguració, el 13 de maig, de la gran exposició que el Macba dedica a la col·lecció d'art conceptual de Rafael Tous es va convertir, igual que el dia anterior amb la presentació, en una celebració de l'art i l'amistat. El museu, a qui el mecenes ha donat 1.110 obres –de les quals se n'exposen 120 de 28 artistes–, presenta peces primerenques i en alguns casos pioneres de creadors que després han tingut una llarga trajectòria. El dia de la presentació una dotzena d’artistes consagrats com Francesc Abad, Carlos Pazos, Eugènia Balcells, Joan Rabascall, Antoni Miralda, Eulàlia Grau, Pere Noguera, Antoni Llena i Jordi Cerdà es van reunir a l’atri del museu per fer-se una foto de família amb el col·leccionista i fundador de la Sala Metrònom, que en molts casos va ser capital perquè poguessin desenvolupar la seva trajectòria. L'exposició En temps real, oberta fins al 9 de gener del 2022, és una oportunitat única per acostar-se a un dels períodes més interessants de l'art català dels últims temps. Vam aprofitar l'ocasió per parlar amb ells i saber quina relació van mantenir amb el mecenes, quin era l'origen de la seva peça exposada i quina creien que era la seva vigència actualment. Aquí en teniu les respostes.

A finals de la dècada de 1960, amb la certificació de la fi de la modernitat, emergeix una altra forma de veure el món. El 1968, a París, Praga o Ciutat de Mèxic, intel·lectuals i obrers tornen a unir-se per ocupar els carrers i reclamar una nova subjectivitat que doni pas a una altres capes d’imaginació política. Si Europa i Amèrica van estar travessades per la presa de l’espai públic, a Espanya la repressió franquista deixava marges més reduïts. La cultura va reclamar el paper que havia tingut al llarg de tot el segle, i es va proposar com un espai de lluita per dret propi. És així com les pràctiques conceptuals al nostre país sorgeixen com una forma de posicionament polític, marcant, com en altres punts de sud global, un territori de gran intensitat ideològica.

La col·lecció de Rafael Tous s’ha fet com les grans col·leccions d’art, amb l’amistat i la complicitat dels artistes. Un exemple d’això seria la primera col·lecció d’art contemporani dels EUA, abans de la creació del MoMA de Nova York, que la rica jueva Katherine S. Dreyer va fer amb Marcel Duchamp i Man Ray amb la Société Anonyme (1920).

Abans d’endinsar-nos en el que va ser l’espai Metrònom, des del 1980 -any de la seva inauguració- fins al 2006 -quan va tancar les portes-, és necessari fer referència al context en el qual va sorgir a Barcelona, perquè ajudarà a entendre com era de necessari un espai d’aquestes característiques a la ciutat. En aquell moment el sistema galerístic era molt actiu i l’eix Consell de Cent/rambla de Catalunya -amb galeries com Joan Prats, Dau al Set, Ciento, Trece...- va aconseguir ser un focus de dinamització artística. Al mateix temps, algunes institucions com la Fundació Miró, amb l’Espai 10 i després l’Espai 13, i la Sala Montcada iniciaven activitats expositives amb un enfocament diferent del que oferien les galeries, mentre que certs espais “alternatius”, com l’Espai B5-125 de la UAB, creat el 1977, donaven visibilitat als artistes conceptuals, com ho feia la Galeria G i la Sala Vinçon.

Hi va haver un temps en què Barcelona era l’epicentre de l’art contemporani a l’Estat, de la creació més experimental, de les propostes més arriscades. Això passava perquè hi havia espais, alguns d’alternatius i d’altres no tant, que hi van apostar sense por. I, d’aquells, sens dubte, destaca per la seva qualitat i rigor Metrònom, la sala que al llarg de més de vint anys va sufragar Rafael Tous, un regal que ens va fer a tots els que ens estimàvem l’art en un sentit tan ampli i obert que a vegades fins i tot no sabíem com qualificar-lo. Ara que ha començat la revisió de la fi del segle XX, dels bullents noranta, tan cabdals a l’hora de crear activitats, entitats i esdeveniments que encara duren, és interessant remirar la col·lecció d’art conceptual de Rafael Tous, i especialment la feina que va fer a Metrònom, com una llavor que va anar germinant per crear les condicions que afavorien aquella activitat i la seva multiplicació en diferents àmbits.

La cultura, per a mi, es pot il·lustrar a través de la història d’un personatge que agafa el mateix camí cada dia per anar a treballar. Un dia li sobra temps i veu la porta d’un museu oberta i hi entra sense esperar gaire més. Passejant pels seus espais, mentre observa les obres exposades, s’atura davant d’una d’elles. Acaba passant-hi molta estona aturat, observant-la, intentant comprendre el seu missatge: què és el que representa?, què vol dir?, en quin context?, i per a qui? Se li fa tard i acaba sortint del museu per anar cap al seu lloc de treball. Després, sistemàticament, cada dia surt abans de casa i entra al mateix museu. Sempre acaba assegut davant de la mateixa obra per contemplar-la. Ho fa molts i molts dies, i la seva ment es va il·luminant amb aquesta imatge. Li fa canviar la vida. Li fa comprendre la vida.

Rapers, cantautors compromesos, trompetistes de jazz, compositors de simfonies clàssiques. Tots comparteixen dos sentiments: l’amor per la música i l’odi per les plataformes de reproducció en línia. Més que les empreses i els seus milions d’usuaris, odien l’abusiu repartiment econòmic que promouen i que fa que els creadors s’enduguin una quantitat irrisòria per cada escolta de les seves cançons. Les crítiques són especialment ferotges quan es dirigeixen a Spotify, dominador del sector i un líder tan poderós que avui sembla impossible de destronar. I no és que no se n’hagin provat alternatives. Una de les més ambicioses va arribar el 2015 quan el raper Jay Z va comprar Tidal per 56 milions de dòlars per competir-hi amb la complicitat d’artistes com Beyoncé, Rihanna, Coldplay, Daft Punk i Madonna. Però crear un nou servei d’escolta en línia que repartís més equitativament els beneficis no era l’única via possible perquè un músic visqués de la seva obra. Això és el que va pensar Jack Conte, cantant pop de San Francisco que, cansat de veure el poc rendiment que obtenia pel seu art a través de les plataformes de streaming, va voler canviar les regles del joc.

A ntoni Vila Casas és un personatge difícil de definir amb una sola paraula. És polifacètic, multidimensional, però sempre congruent. Sobre la base de ser farmacèutic i creador de molts medicaments i laboratoris, des de petit l’ha apassionat sempre l’art i el col·leccionisme. Ha reunit segells, balances de pesar cartes, estris de laboratori i, evidentment, obres d’art. Ja a casa dels seus pares, a l’Eixample, admirava els quadres que guarnien el pis, i durant la seva vida professional sempre va mantenir una vida vocacional: la de l’art. El seu entorn vital (habitatge, despatxos, oficines, laboratoris, etc.) sempre ha estat presidit per l’art. No ho ha fet fredament sinó molt a prop dels artistes i els seus estudis, dels galeristes, dels marxants, dels crítics, i el més important és que ho ha fet sense apriorismes estilístics ni endut per les tendències en voga. AVC no és un col·leccionista acrític o compulsiu. Té molt de nas, ull crític i molta cultura visual no solament per a les arts plàstiques sinó també per al cinema. Per això gairebé sempre l’encerta.

Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930) arriba cada dia a dos quarts d’onze a la fundació, que té la seu a la Casa Felip, un edifici modernista esplendorós als baixos del qual hi ha una de les sales d’exposició que té a la ciutat, l’espai Volart. També ha fet construir un museu al Poblenou, Can Framis, on hi té la col·lecció de pintura, i en té dos més, un a Torroella de Montgrí dedicat a la fotografia i un altre a Palafrugell dedicat a l’escultura. I ha arribat a acords per fer exposicions itinerants de la col·lecció a Tarragona i aviat a Olot. Però resseguir tot el que fa la Fundació Vila Casas o ell mateix personalment per la cultura i la recerca és complicat. Els últims anys, per exemple, ha donat dos milions d’euros a l’Hospital de la Vall d’Hebron per adequar espais dedicats als malalts de leucèmia, malaltia que ell va patir fa 17 anys. I col·labora amb mitjans de comunicació - La maleta de Portbou, Catorze, l’ARA -, festivals -Ibercàmera, Temporada Alta-, entitats -Fundació Miró, Elisava- i universitats -Pompeu Fabra, UB-. I hi deu haver més coses encara perquè no és d’explicar-ho gaire i mira de centrar la conversa en la seva pròpia fundació, que té una branca artística i una altra dedicada a la divulgació de la ciència i la salut. Parlar amb ell és un plaer per la quantitat d’històries que va enllaçant del món de l’empresa, la farmàcia, l’art, la política, la família... Els 90 anys l’agafen preocupat per la situació pandèmica, per l’economia i pel país, però el temps no li ha fet perdre intel·ligència ni una mirada múrria. Fill d’una família d’empresaris del tèxtil, va escollir estudiar farmàcia una mica per casualitat, però inventant i copiant medicaments va arribar a tenir, amb els seus socis, un imperi amb els laboratoris Prodesfarma. Quan es va vendre la seva part de la fusió amb Almirall, a prop dels 70 anys, va dedicar la seva energia al mecenatge, i la seva preocupació ara és assegurar que la Fundació Vila Casas sobrevisqui quan ell no hi sigui.

V ist des de fora, l’Antoni Vila Casas representa el que en diem societat civil com poques persones, però així com la gran majoria es perden en proclames i prou, la seva visió i tenacitat l’han dut a impulsar una fundació compromesa amb l’art contemporani català com segurament no ho està cap museu públic del nostre país. Una fundació amb una col·lecció de pintura, escultura i fotografia de prop de 4.500 obres i quatre seus expositives: el Museu Can Framis i els Espais Volart a Barcelona, el Museu Palau Solterra de fotografia a Torroella de Montgrí i el Museu Can Mario d’escultura a Palafrugell, tots ells situats en immobles d’un alt valor patrimonial que han estat degudament restaurats o rehabilitats.

E l 22 de gener del 1997 va saltar a les primeres planes de la premsa una notícia sorprenent i alhora molt celebrada pel món econòmic català. S’havia produït un fet insòlit en l’àmbit de l’empresa familiar catalana, com era la fusió de dues firmes de gran rellevància, Almirall i el grup Prodesfarma. L’aversió secular de l’empresari familiar català a les fusions entre iguals, que impliquen certa pèrdua de poder per als propietaris, ha perjudicat sovint el creixement de les firmes locals i ha condemnat moltes companyies a navegar eternament en el món de les empreses mitjanes sense arribar a fer mai el salt a les grans lligues, un trànsit gairebé obligat en el món anglosaxó. Els protagonistes d’un fet realment inhabitual van ser les famílies Gallardo, propietaris d’Almirall, i Vila Casas, que capitanejava Prodes. Així doncs, Antoni Vila Casas renunciava a regnar en solitari al seu més que rendible laboratori a canvi de participar en la construcció d’una empresa de dimensió internacional de la qual ell havia sigut el gran impulsor. La facturació del nou grup s’enfilaria fins als 50.000 milions de pessetes (uns 300 milions d’euros), tota una fita en aquells temps. Per cert, el disseny financer de la fusió el va elaborar la firma GBS Finanzas, que encapçalava Joan Antoni Samaranch Jr.

E ls quatre museus de la Fundació Vila Casas tenen el valor afegit d’estar ubicats en edificis històrics, rehabilitats per poder exposar obres d’art en condicions de conservació òptimes. Les obres d’art es poden veure en antigues fàbriques i en un palau icònics, cosa que automàticament fa dialogar els treballs dels artistes d’ara amb segles d’història social, econòmica i política de Catalunya. Precisament, per a Vila Casas “tradició i cultura són els eixos o signes d’identitat del nostre país” i la recuperació d’edificis patrimonials també és una de les missions de la seva fundació. També en el camp de l’arquitectura el mecenes té una idea molt concreta del que vol. “Porta aquests projectes d’una manera molt personal”, afirma Jordi Badia, l’arquitecte que va transformar Can Framis en el museu de pintura de la institució. “Va ser una relació de treball intensa i crec que molt fructífera. Demanava que no fos un museu convencional sinó que fos més aviat un contenidor de la seva col·lecció”. En lloc d’oferir un recorregut al públic com acostuma a passar amb els museus, Vila Casas va voler que a Can Framis els visitants tinguessin sobretot la sensació d’entrar “en el dipòsit d’un col·leccionista”. En aquest sentit crida l’atenció que els espais estiguin dividits amb panells d’on pengen les obres d’art i també que per raons de conservació hi hagi poques entrades de llum natural. “Va fer un treball molt intens de preservació de la seva pròpia col·lecció”, subratlla l’arquitecte. Com en el cas dels guanyadors dels premis de pintura, escultura i fotografia que organitza la fundació, l’obra de Can Framis va ser un moment molt significatiu en la trajectòria de Jordi Badia, que va tenir la primera gran oportunitat d’intervenir en un edifici històric: “Va ser un moment molt important des del punt de vista creatiu. Va ser aquí on vaig agafar plenament consciència que la societat havia canviat una mica i que reclamava una relació molt diferent amb els edificis existents”, conclou Badia.

Sergi Ferrer-Salat (Barcelona, 1968) dirigeix un dels negocis farmacèutics més importants del país i alhora està plenament abocat al món de cultura. La vol alliberar dels interessos comercials i expandir-la. La fundació que presideix té múltiples projectes relacionats, sobretot, amb la música: fa més de vint anys que atorga els premis Reina Sofia de creació musical; col·labora amb el Festival de Jazz de Barcelona, amb un programa de masterclasses dels grans noms del jazz internacional al Conservatori del Liceu; atorga les Beques Ferrer-Salat a joves músics, i amb el Liceu i la Fundació d'Escoles Parroquials de l'Arquebisbat de Barcelona té un programa d'educació musical a Primària per a la integració social en entorns desafavorits. Els projectes musicals de la seva fundació no deixen de créixer. Fa poc, amb el departament de psiquiatria i salut mental de la Vall d'Hebron, ha impulsat el Hip Hop Project In, que intenta ajudar amb la música els refugiats que arriben a Catalunya i que han sigut diagnosticats amb trastorn d'estrès posttraumàtic.

L'empresari i mecenes francès Pierre Bergé, que va ser durant anys la parella del modista Yves Saint Laurent, al qual va ajudar a crear la seva marca, ha mort aquest divendres a la seva casa de la Provença francesa als 86 anys. La seva pròpia fundació ha anunciat en un comunicat la mort, que s'ha produït de matinada a causa d'una "llarga malaltia" i mentre dormia.

Aqualsevol persona que vulgui entendre per què la Catalunya d’avui té una extraordinària pulsió independentista, li convé llegir la biografia que Genís Sinca ha dedicat a Joan B. Cendrós, El cavaller Floïd (Proa), aquell prohom de les finances i la cultura a qui un dia Boadella va voler ridiculitzar sobre els escenaris i sense el qual avui no existiria ni Òmnium ni el Romea ni el premi Sant Jordi de novel·la, Raimon no hauria debutat a París, Terenci Moix potser no hauria fet carrera d’escriptor i l’ Enciclopèdia catalana s’hauria quedat a mitges.

Antoni Bassas conversa amb Pere Balsells, enginyer, empresari i mecenes.

Avançament de l'entrevista d'Antoni Bassas a Pere Balsells, enginyer, empresari i mecenes. Balcells explica com va aconseguir que l’estat de Califòrnia fes una inversió i bequés estudiants catalans. El primer any van aconseguir que un estudiant estigués becat, i el següent, que en fossin 3. Balcells aportava el 50% del cost total, i l’estat de Califòrnia, el 50% restant.

Avançament de l'entrevista d'Antoni Bassas a Pere Balsells, enginyer, empresari i mecenes. Balcells explica com va aconseguir que l’estat de Califòrnia fes una inversió i bequés estudiants catalans. El primer any van aconseguir que un estudiant estigués becat i el següent, que en fossin 3. Balcells aportava el 50% del cost total i l’estat de Califòrnia, el 50% restant.