"Amb els meus diners puc fer el que em doni la gana, són meus". Doncs no és exactament així. Són teus, sí. Però no pots fer el que et doni la gana. Com més en tinguis, més clar resulta que els hauràs fet gràcies al treball col·lectiu de molta altra gent, gràcies a l’existència d’infraestructures i serveis públics, gràcies a un sistema jurídic que garanteix el bon funcionament de l’economia. Per tant, has de pagar impostos, tens l’obligació de contribuir que tot es mantingui. No pots anar a la teva. L’economista Thomas Piketty sentencia: "No estàs sol al món i no pots dir senzillament: «Aquests diners són meus»".

L’apagada ens ha tornat a posar cara a cara amb la fragilitat de tot el que tenim i donem per descomptat. El nivell de vida assolit a Occident (Orient s’està posant les piles) és, en termes històrics, espectacular. Per descomptat, això no treu l’evidència de les desigualtats i la vulnerabilitat de tanta gent, ni el fet que aquesta riquesa hagi estat fruit de processos brutals de colonització o d’explotació. Dit això, i que no se m’entengui malament, un pobre d’avui en un país democràtic occidental no és el mateix que el de fa un segle. Només cal parar atenció en l’esperança de vida general o en els serveis públics de sanitat, educació i benestar social, tot i que segueixin sent limitats.

1. Inquietud. Diu Thomas Piketty, davant la crisi francesa, que “la democràcia electoral necessita majories clares i assumides per funcionar correctament” i que “ajuntar tots els partits anomenats raonables, de centreesquerra a centredreta, amb l’exclusió dels “extrems” –la França Insubmisa (LFI) i Reagrupament Nacional (RN)– és una idea perillosa que no farà més que genera noves decepcions i reforçar els extrems”.

La icònica imatge de l'Espanya del Seat 600 que prosperava i constituïa una nova classe social amb capacitat de consumir i l'ambició i possibilitat de pujar en l'ascensor social ha anat quedant antiga. I no tant per la llunyania històrica –ha passat ja mig segle des d'aquell boom– ni tampoc pel model automobilístic que caracteritzava l'època: és, sobretot, perquè la puixança i optimisme del moment han quedat superats per un temps econòmic molt menys vibrant pel que fa a la classe mitjana.

Corren temps d’astorament i sorpreses creixents. Cal constatar, una vegada més, que la racionalitat no és el vent de la història, un vent que a vegades arrossega en direccions diabòliques. I, amb tot, perfectament comprensibles, si ens fixem en un conjunt de fets que s’han anat gestant al llarg de molts anys, sense que els donéssim gaire importància. 

"La solució més senzilla per repartir la riquesa és l'herència per a tothom". Així s'expressava fa un parell d'anys l'economista francès Thomas Piketty en una entrevista a Le Monde. Piketty, que ha estat i és un referent per a una bona part de l'esquerra –en el cas espanyol destaquen els vincles amb Podem i, després, Sumar–, defensava així la seva proposta d'herència universal.

“Tots dos porten el mateix temps lluitant per la igualtat, però des de llocs diferents”. Així han presentat des de l’Institut d’Estudis Culturals de Madrid els dos protagonistes d’un acte que aquest divendres al vespre s'ha volgut erigir en la gènesi d’una aliança politicoeconòmica per acabar amb les desigualtats. Es tracta de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, que va néixer un 6 de maig del 1971 a Galícia, i l’economista i professor Thomas Piketty, nascut hores més tard a França. Transformar el present, imaginar el futur: més enllà de les desigualtats i la precarietat era el paraigües sota el qual s'ha emmarcat un debat que no ha passat desapercebut entre aquells que caminaven per l’artèria principal de Madrid, la Gran Via. Un centenar de persones feia cua per poder entrar per la porta d’un dels edificis culturals més emblemàtics de la ciutat, el Cercle de Belles Arts, en concret a la Sala de Columnes, i assistir a l'acte. Molts, però, no ho han aconseguit.

Ha escrit un volum molt extens, de 1.200 pàgines.

Thomas Pikkety ha tornat a escriure un gran llibre, i ho ha fet de tres maneres.

Thomas Piketty, probablement l'economista més famós que ha donat el que portem de segle XXI, té una pregunta per a l'independentisme: "Dins de l'independentisme, ¿hi ha gent que cregui en el federalisme europeu, o l'objectiu és crear un altre Luxemburg dins d'Europa?" Aquesta és la qüestió que ha llançat a l’aire durant la seva visita a Barcelona, molt esperada després que aquest francès –autor de veritables totxos que, contra tota intuïció, s’han convertit en èxits de vendes– hagi abordat la qüestió catalana al seu últim volum.

Si només voleu llegir un dels llibres de Thomas Piketty, que sigui Capital et ideologie (Capital i ideologia). És l’hàbil recomanació que el mateix economista francès feia en una entrevista a l’emissora France Inter per posar la mel als llavis dels lectors abans que sortís el seu nou llibre a França aquest dijous passat. L’exitós El capital al segle XXI (La Magrana), la seva publicació precedent, va deixar el llistó molt alt, només tenint en compte el nombre d’exemplars venuts: més de dos milions i mig de llibres arreu del món. La publicació es va traduir a una quarantena de llengües, inclòs el català. Un èxit fulgurant per a un assaig d’economia sobre la distribució de la riquesa i l’evolució de les desigualtats. A primer cop d’ull, doncs, un tema que només podria interessar a una veta de mercat.

Fa poc més d'un any, la Universitat Pompeu Fabra va convidar Thomas Piketty, l'economista francès que va posar el problema de la desigualtat al centre del debat mundial. Durant la conferència, Piketty va desgranar les tesis recollides al seu 'bestseller' 'El capital al segle XXI' i que es poden resumir en aquesta frase: el capitalisme és intrínsecament generador de desigualtats. El boom econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial semblava que beneficiava tothom igual però, segons Piketty, allò va ser l'excepció. La norma és cap on estem anant ara: un creixement de les desigualtats. En acabar la conferència, un reputat economista liberal present a l'auditori confessava que "les conclusions són innegables", és a dir, que la desigualtat s'està disparant, tot i que no compartia del tot les solucions, la més destacada de les quals consistia a apujar els impostos als rics.