El migcampista Mesut Özil ha anunciat aquest diumenge que deixa la selecció d'Alemanya, un mes i mig després d'obrir-se un debat per haver-se fet una foto al costat del president turc, Recep Tayyip Erdogan, i després d'acusar la federació de no acceptar-lo com a alemany, malgrat haver guanyat un Mundial per al país on va néixer.

El Mundial de Rússia ha tingut una mitjana de 3.835.000 espectadors i un 29,9% de quota de pantalla a Espanya, unes xifres que augmenten lleugerament, fins als 4.270.000 seguidors i el 33,3% de share, si es descompten els partits poc rellevants que es disputaven a la mateixa hora que altres i que Mediaset va relegar a canals secundaris com ara BeMad o Energy. Són xifres molt elevades, però que no han satisfet les expectatives que s’havia marcat el grup audiovisual abans de l’inici del torneig. De fet, el nombre d’espectadors no arriba ni a la meitat del previst i la quota de pantalla ha quedat 21 punts per sota del que havia estimat l’empresa televisiva.

"Del Mundial m'ha impressionat la pressió a alta intensitat i el que anomenem 'l'efecte Pep Guardiola': atacar amb la pilota i sense la pilota". La frase és de l'escocès Andy Roxburgh, membre del Grup d'Estudis Tècnics (GET) de la FIFA i un dels portaveus de l'organisme que va fer balanç fa alguns dies de les conclusions futbolístiques que deixa el Mundial de Rússia. Es poden resumir en aquests 5 punts, que inclouen la gran influència del tècnic de Santpedor en molts partits i seleccions.

Potser a Croàcia la va trair la seva autoestima. Se sentia tan poderosa després de tres pròrrogues guanyades que va sortir a menjar-se França, qui, per favoritisme –que no pas per voluntat–, hauria hagut de ser qui portés la iniciativa. Vist amb perspectiva, i malgrat el deliciós primer quart d’hora dels croats, va ser una decisió perjudicial perquè va permetre a l’equip de Deschamps moure’s des de l’escenari que més domina i que més fort el fa: funcionar des de la rèplica.

Només vuit seleccions saben què és alçar una Copa del Món. Entre aquest selecte grup de països hi ha França, que va guanyar el Mundial que va acollir el 1998 i que aquesta tarda, a l’estadi de Lujniki (17 h / Telecinco), contra Croàcia buscarà cosir una segona estrella sobre el gall que hi ha al seu escut. La selecció francesa parteix amb l’etiqueta de favorita i amb un entrenador, Didier Deschamps, que pot fer història i convertir-se en el tercer seleccionador que guanya un Mundial com a jugador i com a tècnic després del brasiler Mario Zagalo i l’alemany Franz Beckenbauer. Per fer-ho, Deschamps haurà d’aconseguir derrotar una Croàcia amb les cames cansades després d’haver superat tres pròrrogues i dues tandes de penals, però amb la il·lusió incalculable de disputar per primer cop en els seus 24 anys de vida una final d’una Copa del Món.

Fa alguns anys, en un esmorzar amb uns càmeres de televisió, m’explicaven que acostumaven a fer apostes abans dels partits de futbol. Com que sovint reben l’encàrrec d’enfocar la graderia per mirar la reacció del públic, sobretot al descans, buscaven qui era capaç de trobar la dona més atractiva. En deien, literalment, fer “primers plans agraïts”. El que guanyava aquesta juguesca tan sexista tenia la cervesa pagada. Doncs bé, sembla que amb el pas del temps la situació no ha millorat gaire perquè la FIFA, tipa que en alguns moments es prestés més atenció als escots que al futbol durant el Mundial de Rússia, ha arribat a ordenar als operadors internacionals de televisió que deixessin d’enfocar només les dones atractives i fessin una imatge més plural de la graderia.

El 15 de setembre del 1993 centenars de russos van passar nits dormint sota una estàtua de Lenin. Durant més de tres nits es van esperar per ser els primers a entrar a l’estadi on es jugarà la final del Mundial i trobar lloc al davant de tot per al primer concert a Rússia de Michael Jackson. Els temps estaven canviant i aquell estadi, que llavors s’anomenava encara Estadi Lenin, va anar veient les actuacions dels grans ídols de la música occidental, com Bon Jovi, Scorpions, Ozzy Osbourne, Skid Row i els Rolling Stones.

França

Els Camps Elisis estan preparats per celebrar la victòria de la França més multiracial que s’ha vist. Tothom espera que es brodi la segona estrella a la samarreta gal·la. Després de guanyar el Mundial del 98, I will survive es va convertir en l’himne d’aquella fita. Veurem què trien aquest cop si guanyen. Segons sembla, els criteris musicals francòfons són més que dubtosos. La França campiona del món va establir un rècord -guanyar encaixant només dos gols-, però va ser molt menys defensiva que l’actual. Si l’equip hagués mirat més a porta, potser Mbappé hauria pogut igualar Just Fontaine com a màxim golejador de les cites mundialistes.

]]> Crec que esperava unes altres conclusions de l'exercici de rebobinar 20 anys enrere i ara no sé si les que he trobat m'agraden o em preocupen. He entès, per exemple, que hem eixamplat la mirada a 16:9 i que abans la vida es comprimia en un 4:3 extremament quadriculat, però, més enllà de formats audiovisuals, equipacions menys arrapades, recursos mèdics molt precaris, marcatges més individuals i disposicions tàctiques més flexibles, no he acabat de trobar el contrast futbolístic que 20 anys m'anunciaven. Moltes de les coses que van funcionar en l'última gran generació de França i Croàcia a la Copa del Món del 1998 poden valer avui per als actuals equips per coronar-se campions al Mundial de Rússia.

]]>

A la casa on Didier Deschamps va començar a xutar una pilota els convidats eren rebuts amb un cartell que deia “Elgarrekin”. Una paraula basca que es traduiria com “tots plegats”. Nascut el 1968 a Baoina, el seleccionador francès, quan jugava, va rebre dues vegades ofertes de l’Athletic de Bilbao. “Soc un basc francès. No parlo basc, però tinc familiars que sí”, ha explicat algun cop Deschamps, que després de ser campió del món com a jugador el 1998 va ser rebut a l’ajuntament de la seva població natal per més de 10.000 persones, moltes amb banderes basques.

]]>

“No sé per què insistiu a parlar de miracle. Si som aquí és perquè estem fent les coses bé”, deia Heimir Hallgrímsson abans de començar el Mundial. El seleccionador d’Islàndia reivindicava que un país de només 300.000 habitants també podia competir contra les grans potències futbolístiques. A Rússia, algunes de les seleccions petites s’han encarregat de donar-li la raó. Croàcia, amb 4,2 milions d’habitants, és a la final; Bèlgica (11 milions) va caure a semifinals per la mínima, i Suècia (9 milions) va arribar fins als quarts de final. Fins i tot els islandesos, eliminats a la fase de grups, van marxar amb el cap ben alt després de plantar cara contra l’Argentina.

]]>

Els seleccionadors són uns lladres. Uns lladres d’idees. Agafen el que fan els seus millors jugadors als seus clubs i s’ho apropien per al seu equip. Sembla senzill, perquè que les seleccions siguin una reunió de talent tan potent i tan mediàtica ens fa esperar la millor prestació de tots tota l’estona, i acabem convertint el tècnic en poc més que un espectador. Potser un alineador, o de vegades ni això, quan resulta que la feina que tenen els reclama que facin entendre als millors jugadors d’un país que passin a ser un més. Durant un mes. No cal anar a l’exemple de Zlatko Dalic, que va enviar Kalinic a casa perquè va negar-se a disputar els minuts finals contra Nigèria. No cal, però és un bon recordatori que triar els millors no és triar els més bons, potser és triar els més disposats.

]]>

Des que la selecció francesa va guanyar el seu primer -i per ara únic- Mundial el 1998, els bleus afronten cada Copa del Món amb l’obligació de tornar a casa amb el títol a la butxaca. I això, que també passa en altres seleccions com ara Espanya, l’Argentina o el Brasil, li ha costat més d’un disgust. L’exemple més clar és el del 2002, quan va cometre l’error de viatjar a so de bombo i platerets pensant que anaven a recollir la copa al torneig de Corea i el Japó i va acabar marxant cap a casa a la primera fase sense haver marcat ni un sol gol.

]]>

Aquests dies costa uns 180 euros dormir a l’Hotel Kolovare de Zadar. No seria el millor hotel, però tens vistes sobre el mar Adriàtic i l’illa d’Ugljan. A finals del 1991, però, aquest hotel no rebia turistes. Com altres de la zona, va acollir refugiats. Durant set anys Luka Modric va viure en aquest hotel. El 1991 va esclatar la guerra a Croàcia. En racons on diferents ètnies havien conviscut fins feia poc, de mica en mica tornaven les velles banderes. Els joves nacionalistes croats, que molts cops s’aplegaven als estadis de futbol, van recuperar càntics ústaixes, del partit nacionalista croat feixista que durant els anys 40, aliat amb Hitler, va practicar la neteja ètnica. Els serbis recuperaven banderes tan velles que semblaven medievals, com aquella amb una calavera i tíbies dels txètniks, una guerrilla nacionalista originàriament monàrquica. Quan Croàcia es va declarar independent, als pobles croats on eren majoria els serbis ells mateixos van crear la seva república, la de Krajina, per als serbis de Croàcia. El poblet on vivien els Modric, croats, va quedar dins d’aquesta Krajina de majòria serbia. La família va fugir perquè el pare era un nacionalista croat convençut que va allistar-se a l’exèrcit croat. Modric, amb la mare i altres familiars, va criar-se a l’hotel de Zadar mentre els dos bàndols cometien crims terribles, com l’assassinat, el desembre del 1991, de 7avis croats al poble de Jesenice. Un d’ells, l’avi patern de Modric.

]]>

Petar Skansi, campió del món de bàsquet el 1970 amb Iugoslàvia i antic ministre d’Esports croat, tenia una resposta clara quan li preguntaven pel secret d’un país que, amb tot just 4,17 milions d’habitants, guanya Mundials de waterpolo i handbol, i que va guanyar 10 medalles en els últims Jocs Olímpics d’Estiu: “Tenim talent. Déu ens ha donat nens amb talent”. L’actual seleccionador de futbol croat, Zlatko Dalic, explica: “Tenim el cor gran i un fort sentiment nacional que ens fa lluitar, ja que estimem el nostre país”. El català Xavi Garcia, un jugador de waterpolo que després de marxar a la lliga croata va aconseguir el passaport fins a formar part de la selecció croata, i que va guanyar l’or en l’últim Mundial contra Hongria, a casa seva, a Budapest, apunta cap a una direcció diferent. “De talent en tenen, però sobretot tenen personalitat, caràcter competitiu. Molta gent practica esports i vol guanyar sempre. En escenaris complicats es fan forts”. I així han aconseguit brillar en diferents esports.

]]>

Antoni Bassas i Toni Padilla comenten la classificació de Croàcia davant d'Anglaterra.

]]> Al final va ser el cap de Samuel Umtiti en una acció de córner el que va desencallar el França-Bèlgica. Un cop d'estratègia, un gir del coll, l'única escletxa en una partida d'escacs trepidant pel marcador i perquè tenia una final de Mundial a l'horitzó, però tan respectuosa i estudiada que deixava poc marge a la sorpresa. Poc marge al joc. Bèlgica, potser qui més ho va intentar, va mirar de sacsejar la pissarra, com havia fet dies abans, per fer moure França, però aquesta França és una roca.

]]>

Se la miren i hi parlen. La majoria no mouen ni els llavis però estan en connexió amb la pilota i li diuen alguna cosa com “Has d’entrar”, “Aquesta ha de ser la bona”, “Me la deus”. El que sigui, però s’hi comuniquen, se la fan companya de tràngol. S’inventen un Wilson, un punt de caliu, un lloc estable. No estan sols en una illa deserta com Tom Hanks, a ells els examinen milers d’ulls que hi dipositen totes les seves esperances i els demanen alguna cosa com ara “No pots fallar”, “Tu l’has de ficar dins”, “Ens la deus”. Xutar un penal en una tanda d’un Mundial és una selecció natural d’alt nivell i és absolutament magnètic veure de quina manera cada jugador busca el seu punt òptim per llançar-lo amb més seguretat que nervis.

]]>