L'artista Fina Miralles (Sabadell, 1950) és la guanyadora del Premio Nacional d'arts plàstiques d'enguany "pel seu rol pioner des dels anys 70 en el marc del feminisme i les postures ecologistes primerenques, reivindicant la relació de l’ésser humà amb la natura", tal com diu el comunicat fet públic pel ministeri de Cultura, que concedeix el premi, dotat amb 30.000 euros. "Em demanava quan despertarien els de Madrid. Ja tocava", ha dit Miralles aquest dilluns en saber que havia guanyat el premi i després de recordar que el 2018 ja havia rebut el Premi Nacional d'Arts Visuals concedit per la Generalitat.

Quan Joan Miró es va plantejar la creació de la seva fundació no va voler que fos un mausoleu per al seu art, sinó un centre que aixoplugués els artistes més joves. Així, l'Espai 10, que més endavant va ser rebatejat com a Espai 13, va ser un lloc pioner perquè els creadors de les joves generacions poguessin exposar, a vegades per primera vegada, en una institució. Entre aquests creadors hi ha Fina Miralles (Sabadell, 1950), Susana Solano (Barcelona, 1946) i Eva Lootz (Viena, 1940), que van exposar a l'Espai 10 als anys setanta i vuitanta.

L'artista Fina Miralles (Sabadell, 1950) és un pou de saviesa: "És la vida, que és Déu", adverteix ràpidament a la presentació de l'exposició que li dediquen els Espais Volart de la Fundació Vila Casas, contradient una de les comissàries de la mostra, Maia Creus, que just abans havia dit que "Déu és la vida". Aquest va ser només un dels missatges que va llançar, envoltada de les pintures i dibuixos dels anys 80 i 90, plens de paisatges, flors i plantes, personatges del món de l'aigua, fruit del trencament amb la seva època conceptual per la qual és més coneguda, fets després d'un viatge iniciàtic a l'Argentina. "Ja no podia més amb el personatge, vaig dir prou!", diu l'artista.

Un paisatge amb neu, un viatge mental a través dels somnis, una habitació ben endreçada de persona pobra, figures que s’esvaeixen, cossos masegats per la malaltia... El concepte de bellesa canvia amb el temps, tot i que hi ha obres que perduren i per això s’anomenen clàssics. Frédéric Schiffter encapçala el seu llibre La belleza (Siruela) amb una frase de Paul Léautaud que parla de la melancolia de contemplar les coses belles, com si sempre pertanyessin al passat.

Fina Miralles agafa el micròfon. Se suposa que ha d'explicar a la premsa com és l'exposició Soc totes les que he sigut que es pot visitar al Macba des d'aquest dijous fins al 5 d'abril del 2021. "A la vostra disposició, estic", diu l'artista, i convida els periodistes emmascarats a fer preguntes sobre una mostra retrospectiva comissariada per Teresa Grandas. Fina Miralles (Sabadell, 1950) només ha necessitat uns segons perquè saltin pels aires les convencions de les presentacions: "Pregunteu". I ho ha fet amb la naturalitat revolucionària que ha caracteritzat el seu art i la seva vida des d'aquell bodegó conceptual titulat Natura morta del 1972 i fins a les pintures de la sèrie El rastre de la sirena (2014). "És el reflex de la pràctica artística de tota la vida d'una persona", sintetitza Miralles, que no oblida "tots els que han sigut" abans que ella. De la mateixa manera, no han d'oblidar-la a ella tots els que han vingut després, com els que són presents a l'exposició Acció. Una història provisional des 90 que també es pot veure al Macba.

“Fa 20 anys que soc aquí. Si vius al carrer Bruc, el pis és casa teva; si vius a la carretera de Portlligat, casa teva és Cadaqués”. Cadaqués, i també París, l’Amèrica Llatina, la finca de secà de Serrallonga, Sabadell o els internats. “La meva era una família curiosa. El meu pare va anar al notari a anul·lar la pàtria potestat sobre la dona i els fills. El notari li va dir que era boig, que la dona seria lliure i que se’n podria anar quan volgués, que se li emportaria els fills i tot. I va contestar: «No vull tenir cap dret sobre ningú». No he sentit de ningú més que hagi fet això. A mi i als meus germans «fills meus» no ens ho deien mai. Jo era la Fina. Els pares anaven i venien. Una tata ens va cuidar dels 0 als 10 anys, i després cap a l’internat. A mi me’n van fer fora. Era tot tan desgraciat. Sola. Era dur. Em mullava els peus per posar-me malalta i anar a la infermeria. Si tenies febre et donaven llet amb sucre i t’hi podies quedar a dormir, i tenies la sensació que existies per a algú, perquè a casa meva no em venien a veure mai. I vaig començar a fer les coses al revés de tothom, vaig tirar un petard a classe, les notes fatal, i van trucar a ma mare dient: «Aquesta nena no la podem governar». És una de les coses que m’omple el cor d’alegria. Tota una institució maquiavèl·lica i no em van poder adreçar. No és fins que es va morir la meva mare que em va començar a acompanyar”.

M’espera tranquil·lament asseguda a la porta del seu petit apartament de la part alta de Cadaqués. La seva terrassa és el carrer, diu, mentre observa amb tendresa dos gats passavolants que entren i surten de la casa. No ens havíem vist abans però és com si ja ens coneguéssim. La conversa amb Fina Miralles (Sabadell, 1950) és fàcil, però també intensa. Molt. Abans de veure’ns he llegit el seu escrit autobiogràfic, Testament vital, publicat el 2007 però que es pot trobar en obert a internet a la pàgina web finamiralles.com, on hi ha una amplíssima selecció de tot el seu treball. Entenc, i ella ho deixa clar des de l’inici, que vida i art són tot un en la seva obra. Per això parlem molt de la seva vida, que és una manera de parlar del seu treball. Surt a totes les històries de l’art català com una de les pioneres del conceptual dels anys 70, fa quasi vint anys va donar tota la seva obra al Museu d’Art de Sabadell i ara, amb una coherència difícil de trobar, tampoc vol saber res del mercat. Aquest any ha rebut el Premi Nacional de Cultura que atorga el CoNCA, i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona li prepara una retrospectiva. Li preocupa que aquesta exposició, programada segurament per a l’any vinent, només se centri en l’etapa conceptual i oblidi la resta. Ella es reivindica tota sencera. Aquí hi ha una llarga, però reduïda i molt adaptada, recreació de la conversa.

M’espera tranquil·lament asseguda a la porta del seu petit apartament de la part alta de Cadaqués. La seva terrassa és el carrer, diu, mentre observa amb tendresa dos gats passavolants que entren i surten de la casa. No ens havíem vist abans però és com si ja ens coneguéssim. La conversa amb Fina Miralles (Sabadell, 1950) és fàcil, però també intensa. Molt. Abans de veure’ns he llegit el seu escrit autobiogràfic, Testament vital, publicat el 2007 però que es pot trobar en obert a internet a la pàgina web finamiralles.com, on hi ha una amplíssima selecció de tot el seu treball. Entenc, i ella ho deixa clar des de l’inici, que vida i art són tot un en la seva obra. Per això parlem molt de la seva vida, que és una manera de parlar del seu treball. Surt a totes les històries de l’art català com una de les pioneres del conceptual dels anys 70, fa quasi vint anys va donar tota la seva obra al Museu d’Art de Sabadell i ara, amb una coherència difícil de trobar, tampoc vol saber res del mercat. Aquest any ha rebut el Premi Nacional de Cultura que atorga el CoNCA, i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona li prepara una retrospectiva. Li preocupa que aquesta exposició, programada segurament per a l’any vinent, només se centri en l’etapa conceptual i oblidi la resta. Ella es reivindica tota sencera. Aquí hi ha una llarga, però reduïda i molt adaptada, recreació de la conversa.

Una mirada detallada a les figures del pessebre pot ser més reveladora del que es podria esperar. "Hi ha un àngel que no té sexe, una verge que mai ha engendrat, un home vell a qui li floreix la vara, i un bou i una mula, dos animals que no poden continuar el seu cicle reproductiu", afirma l'artista Fina Miralles (Sabadell, 1950), l'autora de la nadala d'enguany de la Fundació Joan Miró, titulada 'Fina, sembra, que uns altres ja recolliran'. "Enmig de tanta infertilitat, resulta que neix una criatura, el nen Jesús, i representa el germen de vida", subratlla l'artista, una de les figures cabdals de l'art conceptual català. En les edicions anteriors, els encarregats de realitzar la nadala van ser Perejaume, Ignasi Aballí, Tere Recarens, Antoni Llena, Fernando Prats, Jaume Pitarch i Eulàlia Valldosera.