Les onades topen amb força a l’illot de S’Encalladora i l’envolten d’escuma blanca. Bufa de valent, avui, la tramuntana. Ofereix ratxes endimoniades. Em pregunto com és que en aquest indret de l’extrem més oriental del cap de Creus, inhòspit, desolat, sec, amb escassa cobertura vegetal, va resistir-hi una pila d’anys un far que només va fer de far per a una pel·lícula: La luz del fin del mundo, basada en la novel·la homònima de Jules Verne. Uns pirates assalten un far situat en una illa rocosa i maten a tots els que s’hi troben excepte un, que aconsegueix fugir; el pla dels pirates –tan dolents que fan dolenta la pel·lícula– consisteix a apagar el llum del far i esperar que algun vaixell s’estavelli contra la costa per aconseguir el botí, cosa que aconsegueixen. 

Si per mi fos, jo avui els parlaria d’una història d’amor en clau de futur. Una història d’amor i compromís polític que m’encantaria que es produís però que de moment encara no tenim cap dada que avali que existeix. Es tracta de la relació que jo adoraria entre Greta Thunberg i el youtuber Miquel Montoro, el nen mallorquí amant de la vida rural que s’ha fet famós per un vídeo en què crida: “Hòstia, pilotes. Que en són, de bones! M’encanten!”

Sento i llegeixo, amb certa estupefacció, que un bon grapat de mitjans americans recalquen que Kirk Douglas va destacar sobretot pels seus papers de mascle. Emfasitzen una vegada i una altra la seva masculinitat en pantalla, ho valoren com un dels seus grans mèrits, com una aportació decisiva del seu art. Ni se m’hauria passat pel cap ni tan sols mencionar-ho de passada en el més descuidat racó d’un obituari, un article o una notícia sobre la mort de l'actor. Dir que Kirk Douglas era en pantalla alguna cosa semblant a un prototip de mascle no és només una simplificació lamentable, sinó, directament, faltar a la veritat. És més, si alguna cosa mereix ser destacada en la llarga i fascinant carrera de Douglas és precisament el contrari del que representen els valors del mascle entès com a arquetip petri i inamovible.

La filmografia de Kirk Douglas és prou eloqüent sobre quina mena d'actor era. Va fer papers gens plans, la majoria amb molts plecs emocionals, alguns amplificats per la manera com feia servir el físic. Directors com Stanley Kubrick i Vincente Minnelli es van convertir en aliats, còmplices en el seu camí a l'Olimp de Hollywood.

La mala notícia de la mort de Kirk Douglas ha arribat just quatre dies abans que es lliurin els prestigiosos Oscars en la gran festa del cinema. Uns premis que Douglas mai va guanyar com a actor, encara que hi va aspirar en diverses ocasions. Tanmateix, l'Acadèmica es va rescabalar retent un homenatge a aquesta institució del cinema el 1996 i concedint-li una estatueta honorífica. Tot fa preveure que el lliurament dels premis, aquest any, es farà ressò d'aquesta desaparició, que deixa el món del cinema nord-americà una mica més orfe. "Adeu a una llegenda de Hollywood", ha escrit l'Acadèmia del Cinema nord americana en els seus perfils oficials, mostrant una fotografia de Kirk Douglas en la pel·lícula Espàrtac (1960) i una cita de l'intèrpret en la qual parlava sobre la seva passió per la interpretació.

El 18 de juliol del 1958, a dos quarts de quatre de la tarda, Kirk Douglas aterrava a l’aeroport de Biarritz. Procedia de Londres i tenia com a destinació final Sant Sebastià. Douglas, llavors a la cúspide de la seva carrera, assistia al VI Festival de Cinema de Sant Sebastià, que s’inaugurava l’endemà dissabte.

Quan mor una gran estrella de cinema se sol dir que "ja és etern", però Kirk Douglas ja ho semblava en vida. Potser perquè era un supervivent que va superar uns orígens humils, l’antisemitisme de l’Amèrica de postguerra i la rigidesa del sistema d’estudis. Douglas era un dels últims vestigis del Hollywood clàssic, el dels intèrprets i directors més grans que la vida i les pel·lícules que són clàssics del cinema. Douglas ha mort aquest dimecres als 103 anys a la seva casa de Beverly Hills, segons ha anunciat el fill Michael en nom dels seus germans: "Per al món era una llegenda, un actor de l’època daurada del cine, un filantrop compromès amb la justícia i les causes humanitàries en les quals creia… Però per a mi i els meus germans Joel i Peter era senzillament el papà", deia el comunicat de Douglas, que acaba recordant les paraules que li va dir al seu últim aniversari": "Papà, t'estimo molt i estic molt orgullós de ser el teu fill".

Quatre generacions de Douglas a la taula. Michael Douglas i Catherine Zeta-Jones han estat els responsables de reunir tota la família a la seva casa de Beverly Hills, una trobada que ha quedat immortalitzada a les xarxes socials de diferents membres d'una de les dinasties més reconegudes de Hollywood. Encapçalant el dinar hi havia Kirk Douglas, de 102 anys, que va exercir de cap de taula.

Considerada com l’última gran icona masculina de l’edat d’or de Hollywood, Kirk Douglas va poder viure ahir el seu 102è aniversari. Una llarga vida dedicada al món del cinema que va celebrar amb una gran festa a casa del seu fill Michael Douglas i la seva nora Catherine Zeta-Jones. Un esdeveniment en què també hi havia diverses figures de Hollywood, com Jeffrey Katzenberg, Steven Spielberg i Ron Meyer, encara que de moment no han transcendit més detalls de la festa.

Ha tardat molt, però finalment Michael Douglas ja té el seu lloc al Passeig de la Fama de Hollywood. Dimarts passat va poder inaugurar la preuada estrella, que se li ha entregat en honor als seus 50 anys com a actor i productor.