En una època en què els titulars de premsa auguren la fi de les sales de cinema –ferides pels canvis d’hàbits de consum, la crisi, les plataformes digitals i rematades pel covid-19–, és reconfortant descobrir que n'hi ha tretze que han superat més de 100 anys i continuen en actiu en el circuit comercial: són les sales centenàries de Catalunya que l’Acadèmia del Cinema ha distingit per la seva militància. “Em pensava que no en trobaria gaires, dues o tres, però em va sorprendre que en sobrevisquessin tretze, no m’imaginava aquesta resistència”, diu el periodista Toni Vall. Potser és perquè a la ciutat de Barcelona no és gens habitual aquesta transmissió patrimonial i cultural: només es manté actiu el Cinema Bosque de Gràcia, inaugurat el 1905, que antigament s’anomenava Teatre del Bosc perquè estava situat al bosc que hi havia a Fontana. Allà s’hi va veure, el 1907, un títol d’impacte: Las inundaciones de Cataluña.

C om explicar com és d’important Eugenio? Tinc uns quants cassets seus a casa, deu o dotze. Són de l’any de la picor i dins del cap em sembla que els escolto, amb el so deformat, amb talls, amb aquella fressa típica del reproductor, aquell zzzzzzzzzzzzz que se sentia de fons. Doncs Eugenio és tan important que els cassets sonen sols, amb vida pròpia, no cal que els introdueixi enlloc. Sonen sols perquè “el saben aquel que diu...” és un clàssic, un referent, una institució. Eugenio segurament és l’humorista més genuí que hem conegut. La seva creació no té comparació amb la de cap altre treballador de la riallada. S’ha escrit sobre ell aquests últims anys. Ens han gratat la memòria. S’ha fet un documental magnífic i trist sobre la seva figura misteriosa. Només sabíem que vestia de negre, que no reia mai i que ens feia riure a tots els altres. Si no l’heu vist, busqueu-lo. El trobareu fàcilment i us agradarà.

Fins aquest any, Sant Jordi implicava aglomeracions, suor i nervis. Anar d'un lloc a un altre, sempre fent tard, fins que acabava la marató, esgotat. Físicament i mentalment esgotat. Abans que el coronavirus fes acte de presència –convertint les nostres vides en un relat digne d'Edgar Allan Poe–, les pitjors previsions del sector eren la pluja i la proximitat de la diada amb Setmana Santa.

El periodista Toni Vall, col·laborador de l'ARA, ha estat distingit amb el III Premi de Comunicació Som Cinema, que atorga el Festival de l'Audiovisual Català. L'organització del certamen vol reconèixer així la seva trajectòria "com a periodista cultural en l'àmbit del cinema, que sempre ha exercit amb esperit crític i pedagògic, així com la seva tasca en la difusió dels autors i del cinema català".

La part de baix de tot de la Rambla està plena de paradetes d’organitzacions polítiques i polititzades que aprofiten Sant Jordi per vendre llibres de la seva corda: Fundació Andreu Nin, el Partit Comunista i les seves joventuts, la Plataforma Unitària i Popular contra la Guerra i l’OTAN, la Xarxa Socialista Unificada de Catalunya, Siria en el Corazón, Pobles Indígenes, Solidaridad y Unidad de los Trabajadores... Una bona colla. La prova vivent de com és de plural la festa de la rosa i el llibre es troba una mica més enllà, passat el monument a Colom. Un catamarà atracat al costat de les golondrines acull Albert Boadella, que signarà el seu llibre sobre la imaginària i ridícula Tabàrnia.

Fa uns anys, no gaires, un col·legi professional de Barcelona em va proposar participar en un cinefòrum a l’auditori de la seva seu. Es tractava de presentar la pel·lícula escollida i comentar-la amb el públic després de la projecció. Abans de començar l’acte em vaig reunir amb dos o tres alts càrrecs del col·legi. Recordo que vaig parlar poc i escoltar molt. Van treure el nas dos o tres acudits sexuals, unes al·lusions a la feminitat francament desafortunades, fora de lloc. Em va estranyar que, davant d’algú amb qui no tenien cap mena de confiança, deixessin anar aquests comentaris. No és que fossin altament ofensius, ells els devien considerar fins i tot divertits, però la qüestió no és aquesta. No serem tan hipòcrites per esquinçar-nos les vestidures davant d’actituds que, en altres contextos més propers i familiars, nosaltres mateixos -siguem homes o dones- podem haver tingut. La qüestió, i cap aquí voldria transitar, és que l’important del sexisme, més enllà d’un, dos, tres o vint comentaris més o menys afortunats que senten una, dues, tres o vint persones, és l’actitud que hi ha al darrere, la manera de ser i de comportar-se.

Macià Alavedra arriba amb bastó. Li pesen els anys però conserva la presència imponent d’aquelles figures que destil·len poder encara que ja no l’exerceixin. Ja cap al final de la seva intervenció revelarà que no sent cap plaer de ser allà i que des de la seva estada a la presó, l’any 2009, ho ha passat malament: "Vostès em veuen aquí i es pensen que estic bé. Però estic fatal". Després Lluís Prenafeta ens explicarà que viu de la seva pensió, que tant ell com Alavedra són "dos cadàvers polítics i quasi també físics" i que no té ni cinc cèntims a l’estranger. Em recorden la intervenció de Marta Ferrussola en aquesta mateixa comissió d’investigació, quan va revelar que els seus fills no en tenen ni cinc i que la passió del seu primogènit pels cotxes de luxe se cenyia a un vell Ferrari desballestat que va restaurar.

Dijous a la tarda, Santiago Vidal i la seva esposa van sortir a passejar pel Born. El jutge necessitava esbargir-se, prendre l’aire, mentre esperava la sentència del Consell General del Poder Judicial, que s’estava allargant més del previst. Ja feia massa estona que estava tancat a la secció desena del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i la reunió de l’òrgan de govern dels jutges acabaria durant deu hores. Una suspensió de tres anys (aprovada per dotze vots contra nou) apartat de la carrera judicial era finalment la decisió adoptada. Una decisió “per motius ideològics i polítics, no pas jurídics”, segons ell mateix s’encarrega de recordar quan, l'endemà al matí de rebre la notícia, surt a saludar la gent que es manifesta a les portes del TSJC per donar-li suport.

Primera sessió de control al govern després de l’acord CiU-ERC de la setmana passada. Elevada expectiva de sidral, de confrontació, de brega. Pocs minuts abans d’arrencar el ple, Maurici Lucena es refà ostentosament el nus de la corbata. Deu ser que el PSC porta connectat el perfil guerriller de l’oposició de facto i tenen ganes d’estar impecables. Tenen diversos fronts oberts, això està clar. Miquel Iceta i Alícia Sánchez-Camacho estan molt aprop l’un de l’altre, només els separa el passadís central de l’hemicicle. I veig que xerren diverses vegades durant el ple, fins i tot s’intercanvien alguna fotocòpia. Sé que tenen una relació personal excel·lent i, vés saber, qui sap si conversen sobre la proposta d’aliances que la líder popular va llançar la setmana passada als socialistes. Iceta la va descartar ràpidament però per parlar no es perd res, oi?

"Ets polític?", m’ho pregunta el taxista quan li demano que m’apropi al Parlament. Quan li responc negativament m’explica que ja fa temps que va deixar de creure en el sistema i que és un escàndol que hi hagi ciutadans submergits en la pobresa energètica: “En aquesta vida hi estem de pas”, conclou. Fonda reflexió a les nou del matí de camí a la sessió de control al govern i al ple de presentació dels pressupostos de la Generalitat per al 2015.