Guillem Frontera va ser un descregut que no va perdre mai l'esperança, un infant pagès que després va ser un adult sofisticat i cosmopolita, un jove dels anys seixanta que s'emocionava amb les cançons pop de l'època però que també era feliç enviant als amics correus electrònics amb exquisides gravacions de jazz i clàssica, un lector exigent, un perspicaç coneixedor de l'art modern, un cinèfil de pedra picada que quan gaudia més de la pel·lícula era quan la comentava. “No sé llegir gaire bé les meves novel·les, però les dels altres, sí”, em deia un dia. Guillem Frontera era, en bona part, els seus gustos, o més ben dit: una educació construïda amb una impressionant amplitud de coneixements i interessos, i també amb una densa experiència vital i una ferma i tossuda voluntat de comprendre el gènere humà. Va ser un irònic, amb la raríssima capacitat de dirigir la seva ironia contra ell mateix en primer lloc. La seva tendència era sempre a rebaixar els seus propis mèrits i enaltir –exagerar– els dels altres, a la contra de les vanitats untuoses i embafadores que abunden en el gremi de la cultura. La seva memòria era un arxiu, la seva intel·ligència era penetrant i ràpida, la seva rialla era freqüent i s'encomanava.

Diu el jurat del premi ARA Balears–Toni Catany que “la cultura que s’ha fet a Mallorca durant el darrer mig segle és difícil d’entendre sense ell”. I, humil com és, en saber que és ell el premi de Cultura, a Guillem Frontera (Ariany, 1945) li surt dir que hi ha molta altra gent que se’l mereix: “Abans de donar-me’l a mi, el podrien haver donat a tota una sèrie de persones que han representat tant o més que jo”. Però basta pegar una ullada al nodrit llistat de novel·les que ha escrit, entre les quals hi ha Els carnissers (Club Editor, 1968), Tyrannosaurus (Laia, 1977), Un cor massa madur (Edicions 62, 1994) i Sicília sense morts (Club Editor, 2015), a més de les altres facetes a les quals s’associa el seu nom –prolífic articulista, guionista, editor, crític d’art, comissari d’exposicions, entre moltes altres–, per justificar la valoració del jurat.

"Adesiara es pregunta si deuen ser comparables les atmosferes de corrupció de Mallorca i de Rússia. Allà és molt pitjor, admet [...]: la meitat d'aquests corruptes d'aquí, allà els haurien assassinat de qualsevol manera... Però [...] per ser una illa tan petita atresora un potencial de corrupció que desvirtua el sentit de la democràcia". Així reflexiona la Ludmila, la periodista d'origen rus que a la novel·la Sicília sense morts de Guillem Frontera encapçala la investigació sobre les rates mortes enviades al president del Govern Balear a la ficció, José Antonio Bergas, i tota la possible trama criminal que s'hi amaga darrere. IB3 i Filmin han estrenat ara l'adaptació d'una de les novel·les més potents de la literatura catalana actual. A Sicília sense morts, la sèrie, la Ludmila passa a ser l'Aina (Mar Fiol), la intrèpida periodista que ens condueix pel laberint de corrupteles polítiques i empresarials a l'illa, i que aquí es mostra un pèl més distanciada de la figura del Mateu (Pep Tosar), el veterà escriptor que l'ajuda amb el cas.

Si hi ha alguna cosa que no li falta a l’escriptor Guillem Frontera és humor. Demana instruccions al fotògraf per no quedar “amb cara de beneit”. Diu que si morís ara “tampoc faria lleig”. L’edat sí que l’emprenya, “aquests dolors que no saps d’on venen”. Demana unes tallarines en un local de Palma. De segon serà lluç. “Amb patates fregides”, pronuncia amb els ulls il·luminats. El migdia, en canvi, és gris, quasi negre, i plou amb ganes.

“Tinc una certa mala consciència perquè no hauria investigat Alfons Quintà si no hagués sigut un assassí –confessa Jordi Amat, autor d'El fill del xofer (Grup 62 / Tusquets)–. Però quan mires el bassal de sang, veus que aquella sang es filtra al terra, i arriba a la claveguera”. I per això, per enfangar-se dins "la nostra” claveguera va decidir explicar com un personatge corrupte i repulsiu va assolir les màximes cotes de poder, en el que és una radiografia del passat recent de la nostra societat, com ho és la Sicília sense morts (Club Editor) de Guillem Frontera, en què retrata la corrupció d’alta volada a Mallorca però des de la ficció. Tots dos han compartit conversa aquest dissabte guiats pel periodista Jordi Évole dins el festival BCNegra. Tots dos van seguir les rates fins al seu cau i van descobrir que aquell paradís que semblava convencional amagava delinqüents amb aparença de mites. “Quan la literatura de successos aconsegueix anar més enllà del que ens commou, et permet veure el que era invisible”, afirma Amat. 

La publicació de Tyrannosaurus va ser molt accidentada i això ha dificultat que sigui reconeguda com el que és: una gran novel·la. Escrita el 1970, quan Guillem Frontera (Ariany, 1945) feia deu anys que havia sortit del seminari menor de la Porciúncula, va caure en mans de la censura i no es va poder publicar fins després de la mort de Franco (a Editorial Laia el 1977). Ignasi Riera, l’editor, va aclarir els motius d’aquella censura tan severa. Resulta que el censor era un capellà que havia estat cessat com a professor de seminari, justament per abusos a menors, i es va convèncer que Frontera havia explicat la seva història. L’anècdota, més o menys ficcionada, la comenta l’autor a l’epíleg escrit per a la reedició que n’ha fet Club Editor. És un epíleg que enriqueix la novel·la perquè la posa en context i perquè descriu una època i un règim tan lúgubres com cruels i absurds.

Mig segle després d’escriure ‘Tyrannosaurus’, Guillem Frontera admet que l’ha corprès revisar-lo per a la reedició que n’ha fet Club Editor. És una ficció sobre la història del pas de l’autor per un seminari, “un món tan tenebrós que fa feredat”

‘La vida dels cossos’ és la nova novel·la de Guillem Frontera que acaba d’editar Proa i que es presenta el dia 12 a la llibreria Jaimes de Barcelona. L’autor hi reuneix diversos gèneres i torna a un dels seus grans temes: les societats turistitzades