Veient les darreres maniobres descarnades del PP per fer descarrilar la futura llei d’amnistia, exhibint un filibusterisme de la pitjor espècie al Senat, no és d’estranyar que de tant en tant algú equipari Espanya amb algunes democràcies il·liberals de l’estil hongarès. El conflicte d’atribucions que aviat plantejarà el ple del Senat contra el Congrés dels Diputats és tan surrealista que només cal recordar que va ser el mateix Senat, controlat pels conservadors espanyols, el que es va fumar la decisió legítima de la cambra baixa de tramitar la proposició de llei per la via d’urgència en vint dies, cosa que constitucionalment correspon en exclusiva al govern de l’Estat o al mateix Congrés dels Diputats, per la via de reformar el reglament del Senat per assegurar-se d’allargar una tramitació agònica de dos mesos, que és el màxim que permet la Constitució. Dit amb altres paraules: si no fos perquè no hi havia temps per perdre, qui hauria d’haver plantejat el conflicte era el Congrés dels Diputats i no al revés. En fi. 

Des del moment que va acabar el Procés, després d’aquell octubre del 17 viscut amb un helicòpter al cap i l’ai al cor, i durant els anys de llaços grocs, del judici al Suprem, de la sentència i del Tsunami, l’opinió pública catalana ha hagut de suportar tota mena de lliçons sobre la ingenuïtat de pensar que era possible derrotar l’estat espanyol sense uns plans de contingència que anessin més enllà del cens universal del referèndum.

Aquest dilluns, quan varen aparèixer publicades les noves informacions sobre l'operació Catalunya que demostren la implicació directa de Mariano Rajoy en l'escàndol, l'actual president espanyol, Pedro Sánchez, es va exclamar, en una entrevista a la SER, que es tractava d'uns fets d'una gravetat extrema, literalment “sense parió en les democràcies conegudes”, i reclamava arribar “fins al final” en l'aclariment de responsabilitats. El final d'una vulneració de l'estat de dret com aquesta, en què el govern utilitza els poders de l'estat per destruir un adversari polític, és de doble naturalesa: polític i legal. Hi ha unes responsabilitats a dirimir al Congrés de Diputats, i després unes altres, encara, davant dels tribunals.

Vaig provar de seguir el debat al Parlament Europeu, forçat per les dretes espanyolistes, sobre les amenaces a l’estat de dret que al·leguen. No sé si Europa els mira –perquè la història tot ho capgira, el màrqueting tot s’ho cruspeix i els temps líquids tot ho giravolten–. En tot cas, en les darreres setmanes hem vist de tot i tot el contrari. El PP recorrent a la internacionalització del conflicte davant la UE, Feijóo reclamant de posar les urnes, l’extrema dreta bramant «els carrers seran sempre nostres», Vox convocant una vaga general i el nacionalisme inquisitorial d’estat preocupat per la qualitat democràtica, l’estat de dret i la independència judicial. Viure per veure. Seria per riure si no fos que fa plorar. Síntesi: la típica dictadura on vas a un plató televisiu en prime time a denunciar que vius sota una tirania i ves que l’endemà no et passa res de res. I continues sent la presidenta de la Comunitat de Madrid. Pobre Berlanga.

En relació amb Catalunya, l’estat espanyol ja no pot ser considerat un estat de dret. En relació amb Catalunya, el govern espanyol actual és un govern inútil.

El sistema de justícia gratuïta és una de les expressions més elementals del dret a la igualtat, i tant la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 com el Conveni Europeu dels Drets Humans de 1950 ja ens recorden que tots naixem lliures i iguals en dignitat i en dret i que són els estats els qui tenen l’obligació de garantir l’accés a la justícia en igualtat de condicions.

El dret, com a organització social, es basa en dues premisses: certesa i igualtat. Davant de les societats que es basen en l’arbitrarietat dels poderosos o la força bruta, el dret ofereix aquests dos avantatges essencials. Permet regir-nos a través de normes que són les mateixes per a tots i que podem conèixer per endavant. Aquesta objectivitat és la que ens dona tranquil·litat i permet que ens reconeguem com a ciutadans i ciutadanes.

La Comissió Europea ha enviat aquest dimecres la carta que fa oficial el càstig contra les vulneracions a l'estat de dret a Hongria. Després de nombroses amenaces i passos previs s'ha activat oficialment i per primera vegada el mecanisme que permet congelar fons europeus als socis comunitaris que incompleixen principis fonamentals de l'estat de dret, com per exemple la independència judicial, i posen en risc la correcta gestió dels fons europeus. Segons fonts europees, s'han detectat problemes reiterats en els processos de contractació pública, falta de control i lluita contra la corrupció i falta de sistemes de transparència i rendició de comptes.

Tot evoluciona. Els Parlaments també. Les funcions polítiques i legitimadores que fan els Parlaments han experimentat grans canvis des dels seus orígens medievals. Actualment, els Parlaments són una institució cabdal de les democràcies liberals. Això fa que la seva deslegitimació o degradació no els afecti només a ells, sinó a tot el sistema democràtic.

Primer pas de la justícia europea per permetre que la UE congeli fons europeus a Hongria i Polònia pels seus reiterats incompliments a l'estat de dret. L'advocat general de la UE ha recomanat aquest dijous al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que desestimi els recursos que els governs d'Hongria i Polònia van presentar en contra del mecanisme aprovat l'any passat que condiciona l'entrega de finançament comunitari al compliment de l'estat de dret, concretament a l'existència de garanties que el pressupost comú de la UE no està en risc per l'absència de principis bàsics com la separació de poders o la independència judicial.

La primera vegada que les vulneracions de l'estat de dret a Europa van arribar al tribunal de Luxemburg va ser el 2012, per la llei amb què el govern de Viktor Orbán volia rebaixar l'edat de jubilació dels jutges, una reforma semblant a les que intenta Polònia i que també han acabat als tribunals europeus. Però els primers avisos cal buscar-los una mica més enrere: ja fa més d'una dècada que Varsòvia i Budapest desafien la Unió Europea sense que ningú els hagi pogut parar els peus. L'escalada s'ha agreujat les últimes setmanes, i tot i que Brussel·les no deixa d'amenaçar que farà servir tots els recursos al seu abast, les armes amb què compta o bé l'aboquen a un laberint jurídic amb poques dreceres o bé a congelar els fons europeus, un càstig sense precedents que cada vegada reclamen més veus.

Un pas més en la lluita de Brussel·les contra la deriva autoritària de Polònia i Hongria. La Comissió Europea ha portat diverses vegades als tribunals aquests dos governs per vulneració de principis com la separació de poders, i en el cas de la reforma judicial de Polònia s'està arribant al límit. La setmana passada el Constitucional polonès es va negar a acatar una sentència del Tribunal de Justícia de la UE que li exigia recular immediatament en el règim sancionador que retalla la independència dels jutges. Davant d'aquest desafiament, la Comissió Europea l'ha amenaçat amb sancions milionàries. "La llei europea està per sobre de la llei nacional. Totes les decisions del TJUE són vinculants, no hi ha discussió", ha reblat la comissària de Transparència i Valors, Vera Jourová.

Els indults dels presos de l’1-O ja són aquí, però subsisteix el problema dels milers de persones encausades judicialment o amb procediments de responsabilitat comptable davant del Tribunal de Comptes. Hi ha tanmateix algunes vies de solució, i una d’elles és l’amnistia. Certament, es tracta d’una via anatemitzada —es diu que per inconstitucional—, però també els indults eren inviables i il·legítims fa pocs mesos. No ens enganyem. Es tracta d’una qüestió essencialment de voluntat política. La raó d’estat sempre troba fórmules que encaixin dins l’estat de dret.

La independència de la fiscalia general de l'estat, el retard en la renovació del Consell General del Poder Judicial, la lentitud dels processos judicials i, fins i tot, la falta de transparència de cara a la ciutadania sobre la propietat dels mitjans escrits. Són els principals problemes que ha detectat la Comissió Europea en la salut de l'estat de dret a Espanya. En l'auditoria, Brussel·les no fa absolutament cap referència al conflicte català, malgrat que el mateix Govern de la Generalitat ha aportat informació durant l'elaboració de l'informe.

Que l'estat espanyol és un estat de dret resulta difícilment discutible. Les publicacions internacionals més reconegudes situen Espanya en un lloc destacat dins el rànquing de països amb un sistema democràtic. I de manera consistent i continuada des de fa unes quantes dècades. Negar a Espanya la condició d'estat de dret no té credibilitat.

La Unió Europea ha enviat aquest dimecres un últim avís al govern de Polònia perquè aturi la seva llei disciplinària que soscava la independència judicial i estreny el control polític sobre el poder judicial. Brussel·les ha enviat a Varsòvia un dictamen motivat, que és el pas previ a la denúncia davant la justícia comunitària.

Els països europeus que no respectin la separació de poders deixaran de rebre fons europeus si així ho decideixen les autoritats europees. Ho ha aprovat aquest dijous el Parlament Europeu per 397 vots a favor, 158 en contra i 69 abstencions. L'Eurocambra defensa la mesura per la necessitat de crear un nou mecanisme per protegir els fons comunitaris i alhora "defensar els valors europeus", però encara l'han de ratificar tots els estats membres al Consell Europeu, on toparà amb les reticències de països com Hongria i Polònia, que compten amb expedients sancionadors oberts per la Comissió Europea justament per no respectar l'estat de dret.