Entre la publicació d'Americanah i El comptador de somnis han passat dotze anys, durant els quals Chimamanda Ngozi Adichie (Enugu, 1977) s'ha convertit, a més d'en una escriptora molt reconeguda, en referent mundial del feminisme a partir de la conferència TEDx Tothom hauria de ser feminista (2014). Ho ha estat com a mínim fins al mes de març quan, coincidint amb l'aparició de la nova novel·la, traduïda al català per Anna Puente i publicada a Fanbooks, l'escriptora va declarar a The Irish Times que havia optat per la gestació subrogada de bessons en la seva segona maternitat, fet sobre el qual s'ha pronunciat en ocasions posteriors: "Encara que sigui un tema personal, n'he parlat perquè les mares que no han seguit camins tradicionals se sentin menys estigmatitzades", va declarar al maig al Premium Times de Nigèria, país on va créixer fins que, als 19 anys, va marxar als Estats Units per estudiar a la Universitat Drexel, a Filadèlfia.

Amb aquesta quarta novel·la, la directora de cinema i performer Miranda July –cinquanta anys acabats de fer– ha superat una mena de barrera simbòlica que s’havia erigit nel mezzo del cammin della sua vita i ha entrat en el regne dels Grans Escriptors. Però no ho ha fet vestida de senyora distingida, sinó que s’ha posat de quatre grapes i s’ha follat tot el que se li posava al davant: nois, senyores grans i noies, en quantitat. S’ha embrutat, ha baixat a l’abisme més pregon de la feminitat i n’ha emergit renovada, com la protagonista d’aquesta novel·la: “Hauria pogut ser sempre així, com en aquesta habitació: imperfecta, sense gènere, juganera, sense vergonya. Tenia tot el que necessitava a les butxaques, una ànima completa”.

Després d'escriure tres thrillers protagonitzats per un mosso d'esquadra, Javier Cercas (Ibahernando, 1962) ofereix una singular variació al seu nou llibre, en què el detectiu és el mateix autor i l'investigat és ni més ni menys que el papa Francesc. El loco de Dios en el fin del mundo –publicat per Literatura Random House, després d'una etapa de l'autor a Planeta que va començar amb Terra Alta (2019)– explica el viatge de l'escriptor fins a Mongòlia com a part del seguici del summe pontífex amb l'objectiu de construir-ne un retrat aprofundit. "He tingut el privilegi de ser el primer escriptor a qui el Vaticà ha obert les portes perquè n'escrigués un llibre –assegura–. Quan em van fer la proposta, de seguida els vaig dir: «No saben que soc un tipus perillós?». Però ni així es van fer enrere. De fet, he tingut una llibertat absoluta per escriure el que he volgut. Ni tan sols han volgut llegir el llibre abans que es publiqués. L'únic que espero és que, un cop sigui llegit per part del Vaticà, no es decideixin a excomunicar-me".

"L'autora s'oposa al fet que aquesta novel·la sigui utilitzada per entrenar qualsevol tipus d'intel·ligència artificial, sigui ara o més endavant", es pot llegir a la pàgina de crèdits de Te siguen (Random House, 2025), la nova novel·la de Belén Gopegui Durán (Madrid, 1963). L'advertència casa a la perfecció amb un dels temes principals del llibre: com la societat de la vigilància en què vivim –concepte popularitzat per la sociòloga Shoshana Zuboff– erosiona els nostres drets, sigui a través de l'obtenció de dades personals, de la tendenciositat que propaguen determinades xarxes socials o dels algoritmes que guien programes com ChatGPT.

Una trentena d'homes raquítics, alguns dels quals amb prou feines poden aguantar-se drets, arriben en una barca precària a la costa sud-oest del Brasil. La tripulació assegura que són els únics supervivents del Wager, un navili de guerra britànic que havia sortit de Portsmouth gairebé dos anys enrere amb més de 250 oficials i mariners. El 1742, gairebé un any després que al vaixell se li perdés la pista al sud de Xile, la reaparició de part de l'expedició és considerada un miracle.

Mathias Énard (Niort, 1972), que fa gairebé 25 anys que viu a Barcelona, acaba de fer les maletes per instal·lar-se al Wissenschaftskolleg de Berlín, on passarà tot el curs acompanyat d'una trentena d'artistes, escriptors i científics amb l'objectiu de compartir coneixements mentre treballen en els seus pròxims projectes. Guanyador del premi Goncourt 2015 amb Brúixola, Énard es troba en un període creatiu prolífic: la mateixa setmana que arriba Desertar (Empúries/Random House, 2024; traducció catalana de Jordi Martín Lloret) ha publicat a França el primer dels quatre volums de Mélancolie des confins, en què explorarà quatre països que l'han marcat. El primer és, justament, Alemanya, un dels escenaris principals de Desertar.

Les novel·les de Salman Rushdie (Bombai, 1947) l'han convertit en una de les grans figures de la literatura universal, potser en un dels ferms candidats al Nobel, però el seu nom també va lligat a la polèmica que va néixer amb la tristament famosa fàtua que va emetre el règim de l’aiatol·là Khomeini en aquell llunyà 1989 contra els seus Versos satànics, i que li va retornar com el pitjor dels bumerangs en l’intent d’assassinat que va patir l’estiu del 2022, quan es disposava a intervenir en un acte públic a l’estat de Nova York. Aquest fet és la clau de volta de Cuchillo, escrit des de la ratlla que separa la vida de la mort amb totes les ganes de viure que es poden desprendre de la superació d’un episodi així. Ben bé que reprèn el fil allà on l’havia deixat la monumental Joseph Anton, una de les autobiografies d’escriptor més apassionants que es poden llegir: després de més vint anys de vida clandestina, amb comportaments com el d’un refugiat o espia, semblava que la vida als Estats Units li havia comportat la pau definitiva. S’havia enamorat de nou d’una dona, amb qui compartia el que li semblava l’última gran història d’amor de la seva vida i vivia en un estat de llibertat no vigilada gairebé ingenu.

María Sonia Cristoff (Trelew, 1965) és una de les veus imprescindibles de la literatura argentina contemporània. Ja sigui en forma de cròniques de viatges (Falsa calma, 2005), de reflexions sobre l'art i el colonialisme (Inclúyanme afuera, 2014) o de novel·les polimòrfiques –diu que li interessa aquest format "per dinamitar-lo"–, l'autora, nascuda en una ciutat de la Patagònia, ha arribat sempre a destemps a les llibreries catalanes. Fins ara. Derroche (Random House) és la seva última novel·la, divertida, transgressora i difícil de classificar.

L'escriptor James Ellroy té un mètode singular per avaluar els periodistes: abans de la primera pregunta els ensuma, com si olfactivament pogués preveure amb quina mena de peticions es trobarà; mitja hora després, a l'hora d'acomiadar-se, gruny o udola en funció de si ha quedat insatisfet o no. Fa anys que el nord-americà es va autoproclamar "gos diabòlic" de la literatura nord-americana.

El dolor mal tractat, crònic o puntual, és un malson per a milions de persones i representa també un mercat potencial gegantí. La desconeguda Purdue Pharma va saber identificar-ho, i es va convertir en pionera a l’hora de combatre'l amb píndoles d'oxicodona, que, per evitar-ne l'abús i l'addicció, alliberaven progressivament aquest analgèsic opioide. En principi, les pastilles havien estat testades per la farmacèutica, el regulador en garantia la seguretat i la validesa científiques, els metges en regulaven l'ús mitjançant la necessària prescripció i el prospecte informatiu i la promoció entre els professionals s'ajustaven a la legislació vigent. En realitat, res va ser així.

“La Salinger de la generació Snapchat”. Amb aquestes paraules es va etiquetar Sally Rooney quan va debutar el 2017 amb la novel·la Conversaciones entre amigos. L’últim article que parlava de la seva obra, a Lithub, la setmana passada, la considerava el súmmum de la literatura de l’aparença i defensava que en la ficció contemporània “la veu literària està morint” sota una pàtina de correcció política, asèpsia estilística i ansietat existencial. Entre l’un i l’altre, han passat quatre anys, durant els quals l’escriptora irlandesa s’ha consolidat a nivell global com una de les veus més populars de la nova narrativa anglosaxona gràcies a Gent normal (Periscopi/LRH, 2019) i a l’adaptació televisiva de la BBC.

Cristina Rivera Garza ha necessitat que passessin trenta anys, durant els quals ha escrit una vintena de llibres, abans d'enfrontar-se a la història que, des del principi de la seva trajectòria, "necessitava explicar algun dia": l'assassinat de la seva germana petita, Liliana, el 16 de juliol del 1990. "Encara no s'ha fet justícia", explica l'autora mexicana, que a El invencible verano de Liliana (Literatura Random House, 2021) "restitueix" la vida d'aquella jove estudiant d'arquitectura vitalista, patidora i carismàtica a partir de les seves cartes i anotacions, però també gràcies al testimoni de familiars, amics, companys d'universitat i el periodista que va escriure diversos articles sobre el cas. El llibre, escrit en un to sobri, als antípodes del sentimentalisme, colpeix i emociona el lector.

El 6 de gener, quan Chuck Palahniuk va encendre la televisió per seguir l'assalt al Capitoli, es va adonar que "algunes de les escenes" que ell havia creat uns anys abans a El día del ajuste "estaven passant de debò". La novel·la maleïda de l'autor de Club de lluita, que va "atemorir" l'editor que li publicava els llibres des del 2001 fins al punt que es va negar a publicar-la, s'havia avançat a uns fets que van acabar amb quatre morts, una quinzena de policies ferits i desenes de detencions. El día del ajuste, que ara llança en castellà Literatura Random House, va molt més enllà de la violència viscuda durant aquelles hores: es tracta d'una distopia sagnant i amb el sentit de l'humor escabrós marca de la casa del nord-americà.

Un home que ronda la trentena s'instal·la en un petit poble de Terol, a casa dels tiets, amb l'objectiu de deixar enrere la política –ve d'un partit d'esquerres– i posar en marxa un hort ecològic i col·laboratiu. Es troba amb un entorn deprimit que se'l mira amb suspicàcia cada vegada que pretén provar una nova idea, com ara els tallers de noves masculinitats, o quan demana hamburgueses de seitan a la carnisseria. Fins que l'home, que es diu Enrique, descobreix com recuperar la vocació política –per atzar, gràcies a un grup de catalans que pretenen espoliar una relíquia del poble i emportar-se-la a Lleida–: d'un dia per l'altre es converteix en el nou alcalde de La Cañada, i a partir d'aquí el municipi entrarà en un procés involuntari de visibilització nacional. Aquest és el punt de partida d'Un hipster en la España vacía (Penguin Random House), primera novel·la de Daniel Gascón.

Boulder, segona novel·la d'Eva Baltasar després de l'èxit de Permagel –Club Editor n'ha venut 25.000 exemplars de l'edició catalana i es podrà llegir en mitja dotzena de llengües–, és un dels llibres més esperats d'aquesta primavera. Breu, intensa i plena d'imatges fulgurants, igual que la seva predecessora, és la història d'una dona solitària que, després de passar uns anys en un vaixell, fent-hi de cuinera, s'instal·la amb la seva parella a Islàndia. L'equilibri en què viuen s'acabarà quan la Samsa comuniqui a la Boulder els plans de tenir una criatura. L'embaràs i el naixement de la criatura transformen la relació de la parella i també la percepció social d'una i altra dona.

L'escriptor António Lobo Antunes, una de les veus més destacades de les lletres en llengua portuguesa, ha visitat Barcelona per presentar la novel·la De la naturaleza de los dioses (Random House) i participar en el cicle Converses a la Pedrera. "A Barcelona em sento com a casa i hi tinc molts amics", ha dit durant la roda de premsa prèvia a la xerrada. Amics com ara Juan Marsé, Anna Maria Moix o Carmen Balsells. "Hi ha dues coses que valen la pena en aquesta vida, l'amor i l'amistat, la resta és una merda", ha etzibat.

Editors, autors, periodistes, col·legues d’una banda i altra de l’Atlàntic, ningú no se’n sabia avenir. Divendres a la nit la notícia de la mort del director editorial de Penguin Random House, Claudio López Lamadrid (Barcelona, 1960), s’escampava com una taca de tinta i deixava el sector del llibre desolat, incrèdul, paralitzat. La mort li va arribar abruptament –un infart cerebral– mentre treballava a la tarda a les oficines centrals de Penguin Random House a Barcelona. Deixa dos fills, i la seva parella actual era l’exministra Ángeles González Sinde. El funeral serà al Tanatori de Sant Gervasi el dilluns a les 12.45h.

El sector editorial barceloní ha perdut aquest divendres inesperadament un dels seus artífexs més poderosos i proteics: Claudio López Lamadrid ha mort als 58 anys a conseqüència d'un infart cerebral. López va entrenar l’olfacte d’editor a Tusquets a finals de la dècada dels 70 -on va veure créixer la col·lecció Andanzas- i es va acabar de refinar creant i desenvolupant Galaxia Gutenberg. Quan als 90 va arribar a Grijalbo-Mondadori, va començar a construir un catàleg espectacular, que inclou autors com David Foster Wallace, Michael Chabon, Chuck Palahniuk, J.M. Coetzee, Dave Eggers, Jonathan Lethem i Junot Díaz. També Gabriel García Márquez, César Aira, Virginie Despentes, Joan Didion, Chimamanda Ngozi Adichie, Patricio Pron, Samanta Schweblin, Belén Gopegui i Philip Roth.

“El meu pare sempre estava de mal humor. Mai em va preguntar si em sentia bé o malament. Per això em va sorprendre tant quan vaig descobrir la relació entre un jove aprenent i el mestre constructor de pous per a qui treballava”, recorda l’escriptor Orhan Pamuk, premi Nobel de Literatura 2006, al CCCB. Això passava a finals dels anys 70, i el llavors jove Pamuk –que estava a punt de debutar amb Cevdet Bei i els seus fills (1982)– va pensar que estaria bé de posar-se en la pell d’un jove aprenent per explicar el que ell mateix havia observat. “De dia, el mestre l’escridassava, el renyava i el sotmetia –diu–. De nit, tots dos seient al davant d’un televisor portàtil i l’home el tractava com un pare afectuós, tendre i agradable”.

Encara que porti corbata de llacet i es passegi amb una senyorívola americana de quadres, James Ellroy (Los Angeles, 1948) és conegut per les seves invectives i provocacions. Sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-lo, l’autor de L.A. Confidencial i Perfidia dispara paraules sense silenciador. La clau és aprendre a esquivar les bales verbals entrant en el joc del novel·lista. No és un exercici fàcil: fins i tot assegut, el nord-americà -que fa metre noranta- et converteix fàcilment en el canapè que pinçarà amb dos dits i es cruspirà en un tres i no res. Després d’una salutació mínimament cordial -Ellroy mira el rellotge i diu: “Tenim mitja hora”-, entrem en una de les sales del Palau de la Virreina, disposats a començar l’entrevista. “Aquí s’hi prenen decisions importants, oi?”, demana. No sabem la resposta, i si fos el cas tampoc contestaríem: els periodistes només fem preguntes.