A principis de març vaig ser al Quebec, convidat per un festival de poesia. No tindria gens d'importància si no fos perquè tot just feia catorze anys que trepitjava el Canadà per primera i darrera vegada, en un intercanvi amb un institut d’Ontario, a poques hores de terres quebequeses. Allí vaig fer una millor amiga amb la intensitat de les amistats adolescents: recordo com ens vam acomiadar plorant amb la promesa de retrobar-nos algun dia. Han hagut de passar catorze anys perquè aquells nens, que aleshores tenien catorze anys, es retrobin ara, convertits en adults funcionals. En saber que seria uns dies a Montreal, li vaig escriure. Vam quedar a l'estació. Jo tenia uns minuts caminant des de l'hotel i ella un parell d'hores en tren.

Una de les sorpreses més agradables que pots tenir quan et fas gran és que la vida et regali encara la capacitat de fer nous amics. Les amistats que neixen en l’edat madura són –diria– menys tendres, menys sentimentals, més serenament escollides i, potser per això, més lliures.

Sempre que poden, l'Anna, la Núria i l'Elena es reuneixen a la mateixa cafeteria per “posar-se al dia”. Ronden la quarantena i, per a elles, aquestes horetes de conversa i desconnexió són com una teràpia de la qual surten sempre contentes i renovades. Fa anys que conserven l’amistat, tot i els canvis vitals que han anat vivint, com les mudances per feina o els fills. El seu vincle les ajuda a superar els incidents del seu dia a dia, encara que moltes vegades s’ho hagin d’explicar tot per WhatsApp.

Els meus fills tenen amics de tota mena. El que sempre volta per casa. L’amic del pàdel. L’amic otaku que sempre està en línia. Els amics de l’escola. Els de l’esplai. Els fills d’amigues meves i que ara són amics seus. L’amic que sempre organitza plans. L’amic que no truca mai. El millor amic. L’únic amic. O l’amic que a nosaltres ens cau fatal.

Aquesta setmana s'ha publicat la llista d'escriptors que viatjaran a Mèxic per a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara i la meva amiga Elisenda Solsona n'és una de les convidades. Quan vam publicar Autòctones: deu contes bestials (Comanegra), la meva filla em va preguntar quina de les amigues amb qui havíem escrit el llibre era la meva escriptora preferida. Em va fer riure l'ocurrència i em va fer pensar en quan li agradaven Les espies de veritat i em feia escollir quina d'elles m'agradava més. Igual que llavors, em va saber greu haver de triar perquè, com les espies, les meves amigues són totes fantàstiques però, si ho havia de fer, em quedava amb l'Alex i l'Eli(senda Solsona), respectivament. Quan em va preguntar el perquè de la meva elecció, hi vaig reflexionar: per la seva imaginació desbordant, li vaig respondre.

Explica Marina Garcés (Barcelona, 1973) que el primer impacte d'una amistat estranya és la pel·lícula E.T., que va veure quan tenia nou anys. "Planteja d'una manera molt radical on està la incondicionalitat amb un ésser diferent, en aquest cas tan estrambòtic que és literalment extraterrestre". Una amistat entre un nen i el bitxo d'un altre planeta que t'enfronta a una pregunta: què vol dir estimar incondicionalment? Aquesta és una de les qüestions que la filòsofa catalana planteja en el seu últim llibre, La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg).

Quants amics de debò teniu? Heu sentit la por de no tenir amics? En teniu del sexe oposat? Teniu mala consciència de no tenir prou cura dels amics? Quanta veritat, quanta mentida i quant secret pot suportar una relació d’amistat? Són preguntes recurrents, mil·lenàries. Preguntes tan importants com incòmodes. Per això les defugim. L’amistat és un misteri. És, com diu Marina Garcés a l’assaig La passió dels estranys (Galaxia Gutenberg), l’única forma d’interacció social estable que no està institucionalitzada, regulada: és lliure, sense normes, sense papers, entre iguals. Només depèn de la voluntat dels qui la sostenen, dels ritus i hàbits que creïn. Neix i mor per generació espontània. No hi ha dues amistats iguals. Per això de vegades costa saber qui és i qui no t’és amic o amiga. L’amistat té un meravellós punt d’inquietant, de desig i promesa.

Com a éssers socials que som, els amics i les amigues tenen una gran importància a la nostra vida des de ben petits. La interacció amb els iguals brinda a infants i adolescents un espai on poden formar relacions voluntàries, equitatives i mútues, crucials per a la socialització. En aquest entorn, apunta la psicòloga infantil i juvenil Júlia Maria Bonet, “es creen llaços afectius profunds i es desenvolupen diversos processos psicològics importants, com el comportament prosocial, el control de les emocions, la gestió de l'agressivitat, la construcció de l'autoestima i la resolució de conflictes, entre més”. Segons Bonet, tenir amistats no sols afavoreix el desenvolupament d'habilitats socials, “sinó que també prediu un benestar psicològic adequat en el futur i una millor capacitat per encarar conflictes”.

Quan vivia a comarques i tenia amics a Barcelona amb qui no podia quedar mai per la distància somiava amb el dia en què em pogués permetre instal·lar-me a la capital i així veure’ns tots, trobar-nos sovint i gaudir de tertúlies i àpats distesos. Quan finalment vaig poder-me fer barcelonina vaig descobrir que la realitat a la metròpolis no era com m’esperava: aquí ningú té temps per quedar, tothom té tanta feina, tantes coses per fer, està tan ocupat que no pot fer un cafè o un berenar, una copa o un sopar. Tinc amigues que veia més quan havia d’agafar el tren per quedar amb elles. Coneguts amb qui fins i tot em creuo de tant en tant per casualitat i ens aturem una bona estona a peu de carrer i parlem de temes que ens apassionen, intercanviem opinions, idees, etc. Així, a correcuita i fent nosa als vianants que topen amb nosaltres. Quan ens adonem que fem tard i hem de marxar diem sempre el mateix: hem de quedar! Sí, sí, ens hem de veure, hem d’organitzar alguna cosa, va, fem-ho sí, va aquest cop sí. Però passen setmanes, mesos, anys! I no hem satisfet el desig de tornar-nos a veure en condicions, un desig que semblava urgent. No, no hem quedat. En el meu cas particular s’ha donat la situació absurda de trobar-me amb coneguts en congressos, festivals i trobades literàries... a l’altra punta del món. Vaig conèixer un escriptor que vivia a dos carrers del meu... a Colòmbia! I tot i que ens vam caure bé i vam compartir una conversa agradable, no ens hem tornat a veure en persona. 

Era una colla feta mig per atzar. Aquest amic va portar aquest altre, i l’altre, la parella. No es veien gaire, costava quedar, tothom anava tan atrafegat i tenia tantes altres colles... Hi havia algun sobrevingut, l’ex d’un dels amics, el nou nòvio de l’altra... Els fills s’havien fet grans i ja només venien de vegades. N’hi havia un que era el que sempre convocava.

Tristesa per la notícia de la mort, la setmana passada, d'Ana María Briongos, barcelonina, gran viatgera i autora de llibres de viatges. Va ser als 77 anys, com a conseqüència d'un càncer d'aquests que en diem fulminants, contra el qual va declinar seguir cap tractament. Va acceptar la seva mort com el darrer gran viatge. D'això mateix tractava el seu darrer llibre publicat, Mi cuaderno morado (Laertes Edicions), que duia el subtítol d'El viaje más largo.

"Ja fa dos anys que no tinc amics. Els vaig perdre per una llarga història durant la secundària, i després de l'ESO vaig fer un grau mitjà i no vaig fer batxillerat. La gent del grau era més gran que jo, i els que hi havia sortien amb els amics de sempre", explica la Laura. Aquesta noia de 16 anys no respon a la clàssica imatge d’una adolescència envoltada d’amics i això, segons els experts, pot suposar riscos significatius per al seu desenvolupament emocional i social.

La meva il·lusió quan era petita, com a bona filla única, era tenir un germà, company de vida i jocs. Els meus pares no van tenir més fills, així que, durant una època, vaig demanar un gos a canvi. Com que no eren amants de tenir animals peluts dins de casa, vaig haver de conformar-me amb una cadernera que es deia Pájaro i amb alguns llibres que narraven l'amistat entre els nens protagonistes i els seus quissos, que llegia i rellegia sense parar. Els meus preferits eren L'illa dels dofins blaus de Scott O'Dell, l'epopeia d'una noia índia que ha de sobreviure sola en una illa, amb l'única companyia d'un llop domesticat; el clàssic Lassie torna a casa d'Eric Knight, en què una gossa viatja vuit-cents quilòmetres per retrobar-se amb el seu amo, o La meva amiga Flicka, de Mary O'Hara, que narra l'amistat entre un noi granger i la seva euga (en aquell temps també volia un cavall com a millor amic, però vivíem al barri de Vallcarca, a Barcelona, i ja assumia que no era un somni gaire realista).

Es deia Seán Haldane. Era de la meva edat, més o menys. Havia nascut a Sussex el 1943. Va créixer i es va educar a Belfast. Ell es considerava irlandès. El seu pare era militar i, per part de mare, era mig alemany. Va estudiar literatura anglesa a Oxford, va viatjar per Itàlia, es va casar amb una canadenca. Parlava molt bé l’italià i el francès. I podia llegir les altres llengües romàniques. Un dia em va escriure dient-me que passaria per Barcelona i que em volia conèixer. Havia llegit poemes meus en l’antologia de Marco i Pont i li havia agradat molt la meva poesia. Llegia perfectament el català, tot i que no el parlava. ¿Com s’ho havia fet per localitzar-me? No ho sé. Suposo que a través de l’editorial de l’antologia. Em va enviar un llibre seu, Desire in Belfast, dedicat. La carta era llarga. Estava datada el 21 de novembre de 1998. Em deia que ensenyava a la Universitat de Birmingham, coses clíniques (era doctor en neuropsicologia).

Tenir bons amics és especialment important al llarg de la vida: els estudis mostren que les amistats són vitals per a la salut emocional i física, ens aporten qualitat de vida i ens ajuden a sentir-nos menys sols al món. Sense amics tenim més risc de patir ansietat, depressió i un sistema immunitari debilitat i, per tant, més risc de mort. Com que res d'això és un tema menor, sempre m'ha semblat prematura la preocupació de donar eines als adolescents per detectar relacions de parella malsanes si abans no ens hem preocupat d'ajudar-los a diferenciar una amistat sana d'una de tòxica.

Tinc una proposta professional per anar a treballar amb un amic, però no sé si és un error treballar amb gent que estimes. Què em recomanes?

Després de la mort del seu fill per suïcidi fa nou anys, la Roslyn Scharf, que sempre havia fet molt d'exercici, va començar a buscar un entrenador personal que no només l'ajudés a entrenar-se físicament, sinó que també entengués que en aquell moment necessitava alliberar-se emocionalment a través dels seus entrenaments. I això ho va trobar amb l’Omid Malekan, 40 anys més jove que ella i relativament desconegut. Però ell havia perdut un amic per suïcidi anys abans i no va tenir por d'abraçar-la quan arrencava a plorar fent repeticions d’exercicis. “Em va eixugar les llàgrimes –diu Scharf, de 83 anys–. I es va assegurar que fes els meus squats”.

Quan tenia uns catorze anys, tenia un amic –llavors molt amic– misteriós, pàl·lid –no, no era un vampir–, lector i cinèfil com jo, que m'influïa molt: em va aficionar a Richard Bach, a la Mafalda i a Supertramp. Ell es posava l'anorac per sobre les espatlles, sense ficar els braços a les mànigues, com una mena de capa, i, esclar, jo també. Sí, l'estampa era patètica, però abans de jutjar-me, busqueu en la vostra memòria quan éreu adolescents… a veure què trobeu!

El fill de la Judith, que té 8 anys i estudia tercer de primària, és un nen sensible que fuig “fins i tot massa” del conflicte. Els seus dos millors amics són tot el contrari. Un, amb qui ha anat des de ben petit, busca sempre la baralla i l’altre, que té un trastorn lleu, es posa agressiu i pega els companys. “Em preocupa que el meu fill s’acabi convertint en còmplice d’aquestes actituds conflictives”, explica la mare. “No sé com separar-lo, sobretot del primer, que són molt amics i s’estimen molt”, explica. 

Ja fa anys que, per Sant Jordi, la tradició que el llibre sigui el regal que la dona ha de fer a l’home, en contrapartida a la rosa que ell –esperem– et regalarà, ha passat a la història. Per Sant Jordi podem –i ho fem– comprar llibres per al marit, però també per a la mare, per al germà, per a nosaltres mateixes (més d’un!) i per a les nostres, com diria la Moliner, cinquanta millors amigues.