L'Ajuntament de Barcelona ha cessat Jaume Muñoz com a director de Patrimoni Cultural de l'Ajuntament de Barcelona. Muñoz va ser nomenat el 30 de novembre del 2022 després d'un concurs públic, convocat durant el mandat d'Ada Colau, que va ser impugnat per dos dels setze candidats que s'hi van presentar. El jutjat contenciós administratiu 16 de Barcelona els ha donat la raó amb una sentència d'obligada execució. Res, però, és definitiu. Muñoz va interposar un recurs de cassació davant el Tribunal Suprem que encara no s'ha resolt i, per tant, el consistori, que valora molt positivament la feina que ha fet durant aquests tres anys com a director de Patrimoni, podria readmetre'l.

El ministeri de Cultura, la Generalitat i l’Ajuntament de Tarragona invertiran 39,7 milions d'euros en el patrimoni romà de la ciutat a través del Consorci de Gestió del Patrimoni de Tàrraco, constituït aquest dimecres al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. En l'acte hi han participat el president de la Generalitat, Salvador Illa; el ministre de Cultura, Ernest Urtasun; l’alcalde de la ciutat, Rubén Viñuales, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández. Les entitats consorciades són la Generalitat, l’Ajuntament i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, i s’hi podran incorporar el ministeri, la Diputació i l’arquebisbat, que inicialment hi participaran mitjançant convenis. "Aquest consorci és un bon exemple que la col·laboració entre administracions és l'únic camí", ha dit Salvador Illa.

Va haver-hi un temps, podem dir que fundacional, en què la política cultural comptava molt, a Catalunya. Tot i comptar amb pocs diners, com sempre. Era camp de batalla i de lluïment. Generava passions i polèmiques ciutadanes. S’havia de construir el país que el franquisme havia esborrat. Tocava reprendre la feina de la Mancomunitat i la Generalitat republicana: biblioteques, museus, arxius, teatres... El pujolisme va posar-hi el segell nacional.

Realitat virtual, ulleres 3D, hologrames, jocs interactius... Una experiència immersiva de la mà de les noves tecnologies que ens permet endinsar-nos en el patrimoni de Catalunya, conèixer la dieta mediterrània, fer un recorregut per la cultura catalana i posar en valor la nostra llengua. Totes aquestes experiències es poden viure, de manera gratuïta, al nou Espai Moja. Catalunya: Patrimoni Viu, un equipament dedicat a la promoció i la difusió del patrimoni cultural català que s’ha inaugurat aquest desembre a la planta baixa del Palau Moja, a la Rambla de Barcelona.

No fa gaires dies, la Tàrraco Arena Plaça (TAP) –la plaça de toros de Tarragona, de tota la vida– acollia les dues últimes jornades del Concurs de Castells. Gairebé coincidint, per menys de set dies, amb el reconeixement al geni banyolí Albert Serra per la seva pel·lícula dedicada al torero Roca Rey al Festival de Cinema de Sant Sebastià. 

No sabia fins a quin punt els arbres són éssers sensibles i expressius, capaços de comunicar-se i recordar, d’auxiliar-se mútuament i cooperar. No m’ha captat cap secta new age; ho he descobert a La vida secreta de los árboles, un fenomen literari que revela allò que els científics corroboren i els esotèrics intuïen. Peter Wohlleben, guardaboscos i enginyer forestal, observa com les retorçades restes d’un faig, abatut fa centenars d’anys, es mantenen vives sota una escorça petrificada; no per un miracle, sinó gràcies als arbres veïns que li proporcionen una solució de sucres mitjançant les arrels. Aquest embullat sistema, que també es pot observar en talussos dels camins, connecta la majoria d’individus d’una població. Sembla clar que l’intercanvi de nutrients –l’ajut veïnal en cas de necessitat– és normal, no sobrenatural. Confirma que els boscos són superorganismes on cada individu és important per al conjunt i val la pena mantenir-lo. Avui per tu, demà per mi. Els robustos faigs grisencs recorden una manada d’elefants, que es preocupen pels congèneres, ajuden els més febles i vetllen els seus morts. Els elefants asiàtics fins i tot enterren les seves cries amb l’ajut de la manada. La divisòria entre animals, racionals o no, i vegetals no és tan categòrica com pensàvem. Les relacions amables entre arbres afins es veuen sobretot en l’acollidora atmosfera dels boscos ancestrals. Els exemplars de les plantacions o explotacions forestals i els dels parcs urbans actuen com nens del carrer, van a la seva. Si deixéssim fer als boscos –amb respecte al ritme de la natura–, prevaldria la solidaritat i creixerien més i millor.

Rere les vitrines, immòbils, els milers de joguets que s'exposen al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, són avui objectes inerts i no aptes per al joc, però tots ells guarden una història entranyable, viscuda pels nens que van jugar amb ells i que hi van compartir aventures, també converses, plenes de tendresa i imaginació. Algunes d'aquestes històries, com les de les joguines rescatades d'un contenidor o cedides per donants anònims, són desconegudes, però d'altres han sortit a la llum perquè les han explicat els antics propietaris del joguet, o els seus familiars, en cedir-los al museu. Històries entranyables que ens expliquen la fascinació del nen Salvador Puig Antich pel seu trenet elèctric, que les seves germanes van donar al museu figuerenc; o sobre el vincle que va mantenir Quim Monzó amb els seus patins, que avui s'exhibeixen al museu; o sobre l'atracció del nen Ernest Lluch pel seu cavall de cartró, o sobre l'emotiva relació que es va establir entre l'Osito Marquina, la joguina preferida d'Anna Maria Dalí, amb el seu germà Salvador Dalí i el poeta Federico García Lorca.

Entro al taller de restauració de barques de Polilles, a Portvendres, a la Catalunya Nord, punt final d'aquesta sèrie sobre el patrimoni marítim del litoral català. La vista, l’olfacte i l’oïda són els primers sentits que s’activen. Al mig del taller hi ha el buc d’una barca que s’està restaurant, i una olor barreja de vernís, pintura i serradures s’ha entaforat als meus narius. Un dels joves va clavant a popa –toc, toc, toc!– claus de coure.

Una de les millors passejades per fer des de Cadaqués és la més senzilla, la més evident: seguir el camí ran de mar. El sinuós passeig que recorre la banda esquerra de la badia, força urbanitzada, té, al final de tot, dues sorpreses, dues illes ben singulars: el roc des Cucurucuc, ben visible, i a prop d’aquest, més amagada, s’Arenella. El camí del vessant dret, més verge, té una destinació específica: el far de Cala Nans, que s’alça al final de la badia, a uns dos quilòmetres de distància del poble i a 26 metres sobre el mar (es tracta d’una petita excursió, doncs, amb un desnivell gairebé inexistent).

Era tot un esdeveniment, l’arribada d’un americano (aquí, a Lloret, en diuen americanos i no pas indianos). Així que algú veia el velam a la mar, corria la veu i bona part de la població anava de pressa a la platja a rebre’l. El bentornat era rebut per la banda municipal i repartia cigars, i monedes a la quitxalla. No dubtava en enderrocar la vella llar pairal i fer-se una mansió senyorial neoclàssica, eclèctica o modernista. Fins i tot tenint plena salut es feia construir un sumptuós mausoleu al cementiri.

L’aixa, de la família de l’aixada (que es fa servir per treballar la terra), ha estat l’eina essencial per a la construcció de vaixells durant segles. Tan essencial que els qui s’hi han dedicat han rebut el nom de mestre d’aixa, avui un ofici pràcticament inexistent. L’aixa és molt útil per buidar la fusta, i també per fer parts corbades, que en un vaixell abunden. No ha estat exclusiva dels constructors de vaixells. Els que feien les rodes dels carros i les botes també n’usaven. D’aixes n’hi ha de molts tipus. Pràcticament cada mestre d’aixa se’n feia fer una a mida. "Són molt pocs els que fan servir l’aixa actualment. El ribot elèctric fa la mateixa feina i de manera molt més ràpida", em diu l’Oriol Ferran, que es dedica a divulgar el patrimoni marítim arenyenc. "Però l’aixa continua sent l’eina dels mestres", afegeix.

M’han parlat de Sant Simó, una ermita marinera de Mataró. Podria ser un dels capítols d’aquesta sèrie. Decideixo anar-hi. De seguida confirmaré que sí, que val molt la pena. M’esperen a l’entrada Quim Tarragó i Lluís Álvarez, molt vinculats a aquesta parròquia, i la directora del Museu de Mataró, Anna Capella. Hi ha dos bonics esgrafiats a la façana. El de l’esquerra representa un pescador, i el de la dreta, una pagesa, amb dues criatures. Una placa exterior indica l’any en què es va acabar l’ermita: 1611. Hi veig una altra imatge que, dissortadament, em situa al segle XXI: roba rebregada a terra, senyal que hi resideix un sensellar.

Em sorprèn que l’expressió "A les galeres!" encara continuï vigent, i això que fa segles les galeres no solquen el Mediterrani. Remar a les galeres ha estat una de les pitjors feines de la història. Es menjava i es dormia al mateix lloc on es remava. Sempre s’estava encadenat, de dia i de nit, tant si feia tempesta com un sol abrusador. Així, calia esmerçar-se a remar bé: si el vaixell naufragava, tots els remers anaven directament al fons del mar. "Feien les seves necessitats sense moure’s del lloc. Ningú no les netejava durant la travessia, que durava dies i dies. Per exemple, la de Barcelona a Alexandria acostumava a tardar unes dues setmanes. Es deia que, abans de veure-les, se sabia que arribaven les galeres per la pudor que se sentia", em diu Pere Izquierdo, cap de l’Àrea de Gestió de les Col·leccions i del Coneixement del Museu Marítim de Barcelona. "Vols dir que no és exagerat, això?". "Si el vaixell era a prop i no es veia, perquè era de nit, feia boira o perquè el tapava algun accident geogràfic i el vent bufava cap a terra, pot molt ben ser que fos veritat", argumenta en Pere.

La majoria de museus tenen grans sales de reserva on guarden bona part de les peces que no estan exposades. El Museu de Gavà no n’és una excepció. Visito les entranyes d’aquest museu amb la seva directora, Noemí Casado, per veure peces de vaixells de gran valor, trobades a la plana deltaica del Llobregat. Estaven enterrades entre els 6 i els 20 metres de profunditat, repartides pels termes de Castelldefels, Gavà i Viladecans. L'últim tram del Llobregat era navegable a l’època ibera i romana –l’època a la qual pertanyen les peces– i els vaixells hi carregaven i descarregaven mercaderies. En el procés de càrrega i descàrrega devien anar a parar al mar unes quantes peces, perquè hi havia una intensa activitat comercial per via marítima, que va anar evolucionant: inicialment hi arribava vi procedent d’Itàlia, però a mitjans del segle I aC aquest flux s’inverteix i serà el vi laietà el que s’exportarà. A més, algun vaixell es devia enfonsar.

“Els pirates amb un mocador al cap, els pirates amb un ull tapat, els pirates amb un lloro al braç, els pirates sempre preparats”. Avui visito les torres de vigilància dels pirates de Castelldefels i des de primera hora del matí canto dins meu aquesta cançó infantil. El repertori de cançons per a nenes i nens sobre pirates és extens. Però a l’època en què actuaven no crec que n’hi hagués. Eren el terror, els pirates. Robaven el que podien, mataven els qui s’hi enfrontaven, segrestaven sense pietat... Als segles XVI i XVII eren els amos del nostre desert d’aigua que no té camins ni té senyals. Els vells estats europeus del Mediterrani no van aconseguir actuar conjuntament contra el poderós Imperi Otomà, que els enviava pirates per atemorir la població, amb el suport dels seus aliats nord-africans. Fins i tot el rei de França, oposat als Àustries, va donar suport als turcs. Esclar: els enemics dels meus enemics són els meus amics.

Vaig assistir fa uns anys a un casament d’un familiar en aquest bonic santuari mariner, que continua sent un reclam per a moltes parelles que cerquen un lloc per casar-se per l’Església catòlica. Mentre sentia desitjos d’amor etern i música celestial, m’entretenia mirant amunt i escodrinyava les petites naus que hi ha penjades als arcs laterals (a força alçada; així, per més que algú tingui la temptació de tocar-les, no pot). Com que estava assegut força enrere, podia contemplar i comparar la desena d’aquests magnífics exvots, realitzats i dipositats per sempre en aquest temple en agraïment a haver sobreviscut a una tempesta a la mar, o en algun cas també abans de salpar, per demanar que no hi hagués cap tragèdia.

Pocs arquitectes reben l’encàrrec de fer un far, una construcció que associem a temps passats. A més, abans eren dissenyats per enginyers. Per a Josep Llinàs va ser un regal l’encàrrec de fer-ne un a Torredembarra per cobrir la zona fosca situada entre els fars de Salou i de Vilanova i la Geltrú. Va començar a funcionar l’1 de gener del 2000 i és el darrer construït al nostre país i el més alt.

La mort no té cara ni color, però els dos navegants que l’agost del 1948 eren a alta mar a bord d’un balandre de vela lleugera de poc més de 3 metres d’eslora, després d’haver bolcat i perdut el timó, deurien veure-la en la negror que té l’aigua del mar a la nit. No sé si duien armilla salvavides. És molt probable que no. Ara seria impensable no dur-ne. Està tan mal vist com no dur cordat el cinturó de seguretat al cotxe, encara que sigui per anar a aparcar-lo dos carrers més enllà (si navegueu amb vela lleugera, no deixeu de posar-vos l’armilla mai, encara que sigui per anar dues boies més enllà).

Costa d’imaginar amb la mirada –i la normativa– actual que al Parc del Pescador de Cambrils, situat a tocar del mar i de la riera d’Alforja de Cambrils, hi hagués, a finals del segle XX, un munt de bèsties: micos, una lleona, una ossa... Quan el van fer nou i el van engrandir, ja sense els animals, no hi havia cap element relacionat amb els pescadors ni amb el mar. "Des del museu vam proposar posar-hi aquesta embarcació, que estava en desús", em diu en Gerard Martí, director del Museu d’Història de Cambrils, el meu guia. És una embarcació de fusta, força gran, de 13 metres d’eslora. "Fixa’t en la forma: té la popa i la proa afuada; el mestre d’aixa que la va construir deia que té cap de tonyina i cua de seitó. Ja s’estava desballestant amb l’objectiu d’enfonsar-la al mar i la vam salvar per portar-la aquí", em diu en Gerard. El nom d’aquesta barca és més aviat poc original: Marinera. Si començo a parlar dels noms poc atractius de les embarcacions del país, i els dels hotels de la costa –potser Playasol és el primer del pòdium– ja em menjo tot l’espai d’avui. Cambrils mereix sens dubte un capítol sobre patrimoni marítim. O més i tot. 

La nacra és un bonic mol·lusc que era molt apreciat a l’antiguitat (dels seus filaments se’n feien teixits). D’un temps ençà, pateix una malaltia protozoària. Està escampada per tot el Mediterrani i no se’n sap l’origen. La nacra es troba molt estesa a les badies dels Alfacs i del Fangar. En aquesta zona, a més de malaltes, n’hi ha moltes de tombades i trencades, ja que, com que són a poca fondària, són fàcilment malmeses per les embarcacions de motor. Es troben en "perill crític", segons la denominació de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.