Tot i que 'Catalan Graffiti', el primer àlbum en català de Sidonie, sortirà el proper mes de novembre, el grup de Barcelona ja ha començat a tocar alguns dels nous temes en concerts fora de Catalunya. La rebuda ha tingut moments de tot. Malgrat tot, la banda confia que el públic de l'estat espanyol deixi enrere els prejudicis lingüístics i l'acullin amb les mateixes ganes que si fos en castellà.

Amb dos concerts –el primer el dissabte 9 de novembre, a la sala La Mirona de Salt, i el següent el dissabte 16 a la plaça de la Pau de Ciutadella–, els antics membres del grup Ja T’ho Diré es retrobaran per homenatjar Vicenç Fontestad (1957-2023), conegut com a Sente per tothom en el món musical català i illenc, que se’n va anar el 13 de novembre de l’any passat –just enmig dels dos concerts– després d’una llarga malaltia, amb 66 anys. Els Ja t’Ho Diré tindran molts amics a l’escenari: Quimi Portet, membres de Sopa de Cabra, dels Gossos, dels Pets... i amb el grup osonenc Obeses -nineta dels ulls d'en Sente- i el cantautor menorquí Leonmanso, que van tenir-lo com a mànager, entre altres grups.

John Lennon, “les espectaculars cançons” d’amor d’Elton John, l’humor que no calcula les conseqüències d’Ignatius Farray, el record del pare i la digestió de diferents precarietats emocionals i materials entren i surten de la conversa amb Jofre Bardagí (Barcelona, 1978). Sobre la taula hi ha el disc Hamburg (Música Global, 2019), la portada del qual és un homenatge a la de l’àlbum Rock’n’roll de Lennon. “És el mateix portal”, confirma Bardagí, que ha vist passar nou anys des de l’anterior disc en solitari, Música en blanc i negre (2010), i cinc des de l’últim disc amb el grup Glaucs, Hem conegut la nit (2014).

“Continuem en actiu, tenim repertori nou i volem donar-lo a conèixer i mostrar com sona la banda avui”, explica Jordi Bastard, cantant de N’Gai N’Gai. En actiu continua el grup encapçalat per Bastard i el guitarrista Paco Garcia -“el motor constant del projecte”, segons el cantant-, tots dos fundadors d’una banda pionera del pop en català creada als anys 80, en guaret a partir de principis dels 90 i reactivada el 2010. El repertori nou és el del disc N’Roll (2019), una quinzena de cançons noves que arriben set anys després de la publicació de l’àlbum Revenant. “Aquell disc era una mena de pont amb l’etapa anterior, i per això hi havia cançons noves però també altres d’antigues enregistrades de nou amb arranjaments diferents”, recorda Bastard sobre aquell Revenant, la naturalesa híbrida del qual combinava “el so més sintètic i pop de la primera etapa i el so més rocker posterior”.

El periodista Oriol Rodríguez (Barcelona, 1976) tot just tenia 15 anys quan va ser una de les més de 21.000 persones que van omplir el Palau Sant Jordi per veure Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït. “Els dos grups que realment m’agradaven eren Els Pets i Sopa de Cabra, sobretot Sopa de Cabra”, precisa Rodríguez al pròleg del llibre Tocats de l’ala. Història oral del rock català (Contra, 2018). Seguint el model de Pequeño circo. Historia oral del indie en España (Contra, 2015), del periodista Nando Cruz, Rodríguez fa preguntes a una seixantena de músics, periodistes, mànagers, promotors discogràfics i gestors culturals, i amb les respostes fila una història que té com a eix central aquell concert del 24 de juny del 1991 al Sant Jordi, però que s’escampa com una teranyina coral des de precedents com Duble Buble fins a la mort del cantant de Sau, Carles Sabater, el 1999.

Sembla que durant un temps tornarem a parlar força del rock català. Si prenem com a any zero d’aquell esclat el 1989 -quan Sopa de Cabra, Els Pets i Lax’n’Busto van treure el seu primer disc-, aviat farà tres dècades d’una moguda que va sacsejar el panorama musical a Catalunya. Per tant, ja hi ha prou perspectiva històrica per poder valorar com cal un fenomen musical i social que en el seu moment es va viure com una explosió i en què s’hi van barrejar moltes coses: un èxit aclaparador de públic, un maltractament gairebé sistemàtic per part de la crítica, qüestions polítiques i controvèrsies diverses. El llibre Tocats de l’ala. Història oral del rock català, del col·laborador del Play Oriol Rodríguez i publicat per Contra aquesta mateixa setmana, intenta posar ordre a tot el que va passar i arriba, doncs, en un moment idoni.

És impossible certificar el dia exacte que va néixer, però si haguéssim de datar l’eclosió de l’anomenat rock català hauria de ser en algun moment del 1989. Abans ja havien sonat grups com Duble Buble, N’Gai N’Gai, Detectors o Grec, que van ser els primers a fer pop-rock en català quan -a la primera meitat de la dècada dels 80- tothom cantava en castellà per mimetització amb la Movida Madrileña. Sau es va donar a conèixer el 1987 amb No puc deixar de fumar, i Sangtraït el 1988 amb Els senyors de les pedres, però és que aquell 1989 va ser l’any que Sopa de Cabra va publicar el seu homònim disc de debut, el de L’Empordà, cançó que es coronaria com el gran himne d’aquella generació i com el primer tema nostrat en ser inclòs en el repertori dels karaokes més selectes. I també va ser l’any en què Els Pets van irrompre en escena amb un elapé també homònim, un irreverent poti-poti sonor on s’entremesclaven maldestrament pop, rock, ska, rockabilly, soul... però que amagava píndoles de l’efervescència de No n’hi ha prou amb ser català, Profilàctic, Ella m’estima... O l’any que per primera vegada vam tenir notícia de Lax’n’Busto gràcies a l’aparició de Vas de punt?... o què!!!, treball de declinació adolescent però amb temes tan refotudament contagiosos com aquella delícia caníbal que és Tinc fam de tu.

El 21 de setembre, milers d’estudiants van manifestar-se a la UAB en resposta a les detencions del dia abans. La Sexta va enviar-hi la reportera Glòria Mena i, certament, no va tenir la millor de les rebudes. Si més no, d’entrada. Cada vegada que Mena connectava en directe amb els estudis de la seva cadena a Madrid, els estudiants la silenciaven al crit de “premsa espanyola manipuladora”. Va ser aleshores quan, per compensar-la, els concentrats van deixar d’escridassar-la per cantar-li Boig per tu. En pocs segons l’ensucrat clàssic de Sau va passar a ser un dels himnes oficiosos d’aquesta revolució dels somriures.

Són ells. A les sis de la tarda en punt, Sopa de Cabra –que no pujava a un escenari des de la minigira del 2011– ha començat un concert 'sorpresa' al terrat de l'oficina de Turisme de Girona, situada entre la Rambla i l'Onyar. 'El boig de la ciutat' ha sigut la cançó escollida per iniciar una actuació que dóna el tret de sortida al festival Strenes i congrega centenars de persones en una de les zones més emblemàtiques de la ciutat. La sorpresa, però, ha sigut relativa. Tot i que fins una hora abans Gerard Quintana no ha desvetllat, des del mateix terrat, el nom del grup que protagonitza aquest concert “únic”, feia dies que se sabia que la data coincidia amb la de la 'sorpresa' anunciada temps enrere per la banda. El cas és que el públic, cada cop més nombrós, ja coreja la primera peça d'una actuació inèdita a Girona que, segons l'organització, “marcarà un abans i un després per la imatge de la ciutat i la posicionarà al costat de Londres i Los Angeles en esdeveniments d’aquestes característiques”. I és que aquest concert “històric” quedarà documentat en un videoclip de la cançó 'Camins' que s'inspirarà en les accions que van protagonitzar els Beatles i U2 i servirà per promocionar tant la ciutat com el festival.