No és que em mami el dit sobre la política de partits i sobre les lògiques que expliquen les aliances i els combats parlamentaris o les preses de decisió –també la deixadesa– governamentals. No cal haver estat dins de l’olla, ni ser procliu a les interpretacions conspiratives, per poder intuir més coses de les que expliquen oficialment els respectius assessors de comunicació. A la política sempre se li ha pogut aplicar amb molta exactitud el conte de Hans Christian Andersen El vestit nou de l’emperador.

El cost de la vida s’ha acrescut un 38% des de 2016. Viure ja costa un terç més que fa sis anys. El risc d’exclusió social afecta el 29% de la societat catalana. La pobresa assalariada impacta en el 12% dels treballadors. El panorama és el que és i no hi ha Mobile que ho pugui emmascarar. Les dades conegudes aquesta setmana tornen a remetre a una dualització social estructural, que ve de lluny i encadena crisis consecutives. Poder arribar a final de mes vivint a Barcelona ja costa, com a mínim, 1.552 euros, però un 30% dels treballadors de la ciutat cobren menys de 1.000 euros, especialment joves i dones. Es el mercado, amigos –diria Rodrigo Rato–. Si ho recomptem, cas per cas, el país queda així a hores d'ara: 2.258.000 persones, una de cada tres, viuen en risc d’exclusió social. Mentrestant, la necessària prova pilot per a una renda bàsica universal garantida rebia ahir un revés al Parlament –cortesia de PSC i Junts amb el suport explícit de Cs, PP i Vox–. Ja ens diran algun dia com pensen revertir unes desigualtats socials que corquen la democràcia per tot arreu. I això que no cal ser Einstein per saber que no serà una pista d’avions ampliada, un casino tafurer o l’asfalt de la B-40 qui doblegarà la corba, en màxims històrics, de la segregació social, la iniquitat i l’empobriment.

A l'últim Informe d’indicadors socials de Catalunya (INSOCAT), que ECAS publica periòdicament, es destaca que l’índex de pobresa o exclusió a Catalunya ha pujat fins al 26,3% de la població i que les polítiques públiques no cobreixen les necessitats ni n’aborden les causes de forma estructural.

Se'l considera el pare del concepte precariat, una nova classe social, proletària, que sorgeix després de la crisi del 2008 i es defineix per la seva inestabilitat laboral. Una classe que creix cada dia més. Guy Standing és economista, professor a la Universitat de Londres i fa més de 30 anys que defensa la viabilitat de la renda bàsica universal per combatre la pobresa i les desigualtats. Rep l'ARA al Palau de la Generalitat, on després té prevista una reunió sobre aquest tema amb el president Aragonès. No para. Abans ja ha fet conferències a l'Observatori Social de la Fundació La Caixa, de la mà de la Xarxa Renda Bàsica. "Tu, sent dona i periodista ets –més que probablement– part del precariat. Ja ho saps això, oi?", adverteix.

La Generalitat ha creat l’Oficina del Pla Pilot per Implementar la Renda Bàsica Universal, una de les mesures recollides als acords entre les formacions independentistes per a la investidura i que està dirigida pel sociòleg Sergi Raventós. La Renda Bàsica Universal és una assignació monetària equivalent al llindar de la pobresa que es basa en tres principis: individualitat, universalitat i incondicionalitat. Per tant, la rep tothom. Com que és una mesura de política social d’accés a una renda i un mecanisme de redistribució de la riquesa, podria fer front a diversos problemes com la pobresa, l’atur, la precarietat laboral, la desigualtat de gènere, els malestars psicològics i l’estrès que generen les inseguretats i dificultats econòmiques.

L’acord d’investidura entre ERC i la CUP inclou un punt referit a l’establiment d’una renda bàsica universal (RBU). Concretament, diu que el 2021 es dissenyaria un pla pilot, que el 2022 s’implementaria “per franges d’edat més vulnerables” i que, finalment, el 2023 se n’avaluarien els impactes i es formularien propostes per tal d’ampliar-la, “si és el cas”.

Ja s’ha conegut un acord entre ERC i la CUP per a la investidura presidencial. El nivell de detall és realment interessant, i paga la pena avaluar-ne preliminarment alguns dels aspectes. La gran quantitat de punts importants en dificulta la selecció. Posats a triar, dos em semblen molt il·lustratius. El primer, l’acord (punt 3.iii) per a una nova regulació del lloguer d’habitatges que -a més de la vigent (fins a una sentència del TC)- congelaria els preus de lloguer i establiria l’allargament de la durada dels contractes i la pròrroga automàtica. És una proposta molt innovadora: cap país ni regió de la UE té una regulació amb preus congelats i contractes indefinits.  

En el futur postpandèmic hi ha molt teletreball, més autònoms, un subsidi d'atur diferent i ingressos mínims garantits. Les empreses no tindran seus tan grans i les ciutats, per créixer, ho hauran de fer assumint que la gent necessitarà espais més grans per viure i treballar al mateix lloc. Això és, si més no, el que divisen en el futur Andreu Mas-Colell i Philippe Van Parijs. L'un, economista català, i l'altre, filòsof belga, han reflexionat sobre la qüestió en el tercer diàleg del cicle EN TRÀNSIT: Debats per a un canvi d'època organitzat per l'ARA per intentar entendre com serà l'època posterior a l'actual.

L’ARA ofereix a partir de dissabte i fins diumenge de la setmana que ve els llibres infantils El meu mes: Juny i Mirant al cel, editats per La Galera. El primer, signat per Laura Espot, David Monserrat i Elisabeth Tort, i il·lustrat per Roser Calafell, forma part d’una col·lecció de dotze títols amb informació senzilla perquè els mes petits descobreixin curiositats sobre el mes en què fan anys. El llibre inclou refranys, endevinalles, poemes i cançons perquè els nens coneguin els mesos de l’any i les festes i tradicions que hi van associades.

Molt probablement dimecres s’aprovarà l’ingrés mínim vital (IMV), proposta ja recollida a l'inici de la legislatura en el programa pactat pel PSOE i UP. Una mesura que s’ha accelerat i pretén ser una xarxa de seguretat per a tots aquells que s’han quedat sense ingressos i fora dels principals ajuts atorgats en el marc de la covid-19, com els ERTO. En un país amb poques eines per atendre el risc general de pobresa, l’arribada de l'IMV és sens dubte una bona notícia, però dependrà del seu disseny que es converteixi en un instrument eficaç per pal·liar les elevades taxes de pobresa crònica que tenim.

Des del 2001 fins al 2020, els arguments contra la implantació d’un ingrés sense condicions per a cada ciutadà pel sol fet d’existir no han variat gaire. Almenys així ho expliquen alguns dels que van viure el debat en aquesta primera etapa, quan es fundava la Xarxa Renda Bàsica, l’associació que va importar a Catalunya el concepte del corrent internacional. Amb els efectes devastadors del covid-19 sobre l’economia de les persones, la idea d’una ajuda universal torna a ser d’actualitat.

Les grans tragèdies de la història han definit la manera com ens relacionem. A mitjans del segle XX, després de patir dues guerres mundials i la Gran Depressió dels anys 30, vam buscar nous mecanismes que garantissin la continuació de les democràcies capitalistes occidentals. I així és com va sorgir l’estat del benestar modern. Ja no confiàvem únicament en la caritat de l’Església, i d’altres entitats socials, o de les xarxes familiars, si les coses anaven mal dades. Es va crear un nou pacte social, basat en la solidaritat, pel qual aportàvem al sistema confiant que, en moments de necessitat –atur, malaltia o jubilació–, l’estat ens donaria suport.

La pandèmia del coronavirus està causant autèntics estralls en l’existència material de gran part de la població no rica. Potser encara no som del tot conscients de les conseqüències de la combinació d’una crisi econòmica que s’estava gestant, la irrupció del coronavirus i la semiparalització econòmica imposada tot seguit no se sap encara per quant temps: centenars de milers de nous aturats si no milions a la UE, increment exponencial de la pobresa, rebaixes de salaris i poder adquisitiu... Molts països han decretat mesures extraordinàries.

El filòsof i economista belga Philippe van Parijs, un dels grans defensors de la renda bàsica universal, sosté que “una persona que es mori de gana no pot ser lliure”. Amb aquesta premissa, Van Parijs defensa que tots els individus rebin un ingrés mínim que els permeti tenir cobertes les necessitats bàsiques. El debat sobre la renda universal bàsica comença a ser cada vegada més present en l’escena política, i institucions com l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) n’han arribat a posar una proposta concreta damunt la taula. La Caixa demana ara obrir el debat sobre la necessitat d’impulsar a Espanya una renda mínima universal per reduir les desigualtats socials. “El debat ha arribat per quedar-se”, assegurava ahir el director general de la Fundació Bancària La Caixa, Jaume Giró.

Què passaria si els ciutadans rebessin cada mes una quantitat fixa de diners sense condicions? S’animarien a acceptar més feines esporàdiques? Correrien més riscos i engegarien projectes empresarials propis? O bé optarien simplement per quedar-se a casa o al bar sense fer res? Aquestes són algunes de les preguntes que el govern de Finlàndia es proposava respondre quan fa dos anys va començar un experiment pioner per testar una versió beta d’una renda bàsica universal. En la seva definició clàssica, la renda bàsica universal és una paga periòdica per a tots els ciutadans, sense requisits de nivell de renda ni de treball.

El govern de Mariano Rajoy continua la seva campanya contra la renda bàsica que el Congrés de Diputats va tirar endavant malgrat el seu posicionament en contra. El secretari d'estat de Pressupostos, Alberto Nadal, ha assegurat aquest dimarts que aplicar aquesta mesura tal com la planteja el Congrés (un ajut de 426 euros als aturats de llarga durada) provocaria "la fallida de la hisenda pública" i, a més, posaria en risc l'estat del benestar.

La renda mínima garantida podria costar fins a un punt i mig del PIB espanyol. A Espanya hi ha entre 1,5 i 2 milions de persones que podrien cobrar la renda mínima garantida tal com s'ha avalat per una majoria parlamentària al Congrés de Diputats. Així ho ha calculat l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que ha presentat aquest dimarts una anàlisi sobre la possibilitat d'implementació d'aquesta iniciativa a Espanya. El president d'aquest organisme, José Luis Escrivá, ha presentat avui aquestes xifres, que situen el cost d'aquesta prestació entre un mínim de 6.000 i un màxim de 15.300 milions d'euros per a les arques públiques de l'Estat.