La pregunta del títol és molt difícil de respondre, perquè els animals no ens poden explicar si saben què vol dir estar viu. Tot el que siguem capaços de concloure seran suposicions a partir d’una sèrie d’experiments difícils de dissenyar i interpretar. Almenys fins fa poc, el consens era que els únics organismes conscients érem els humans. Ni tan sols als primats més propers evolutivament se’ls concedia aquesta capacitat, la qual cosa ens posava en una categoria a part dins dels habitants d’aquest planeta. Recentment, un grup d’experts han presentat un document on demanen que es consideri seriosament la possibilitat que hi hagi molts altres éssers amb consciència d’estar vius, fins i tot fora del regne dels vertebrats, cosa que inclouria també els pops i les mosques.

La idea d’un pollastre escapçat corrent d’una banda a l’altra, inspirada en una història real, pot fer la impressió que aquest ocell no té gran cosa al cap. Però Sonja Hillemacher, investigadora del comportament animal a la Universitat de Bonn, sempre ha sabut que els pollastres no són només una font descerebrada d’ales i nuggets per menjar. “Són molt més intel·ligents del que ens pensem”, afirma.

Les persones som conscients de la nostra existència. Però, justament, un dels temes més controvertits tant en neurociència com també en filosofia és què implica el fet de ser conscients, d’on sorgeix aquesta consciència i en quin moment de la vida comencem a ser conscients de nosaltres mateixos i de les conseqüències dels nostres actes. Al llibre What is life? (“Què és la vida”), el físic i pensador Erwin Schrödinger ho va resumir de manera clara en una sola frase: “Si el meu cos funciona com un simple mecanisme seguint les lleis de la natura, que és el jo?”

Algun cop heu conversat amb una persona que “s’interessa per la consciència”? Com va ser la conversa? Va fer un gest vague en l’aire amb totes dues mans? Va fer referència a Tao Te Txing o a Jean-Paul Sartre? Va dir que, al capdavall, els científics no poden tenir cap certesa i que la realitat només és real en la mesura que la percebem com a tal?

Hod Lipson, enginyer mecànic i director del Laboratori de Màquines Creatives de la Universitat de Colúmbia, ha dedicat la major part de la seva trajectòria al que molts dels que treballen al sector han batejat juganerament en anglès com la c-word (la paraula que comença amb ce), un recurs habitual de l’anglès per no esmentar mots tabú. “Aquest tema era tabú –comenta–. Gairebé teníem prohibit parlar-ne: «No parlis de la paraula que comença amb ce o no et donaran plaça de titular». Per això, al principi havia de dissimular fent veure que era una altra cosa”.

El que normalment entenem com a al·lucinació, que és aquella deformació de la realitat associada habitualment a un trastorn psiquiàtric com l’esquizofrènia o el consum de drogues psicodèliques, té una relació llunyana amb el que un nombre cada cop més gran de neurocientífics consideren que és. Per a aquest col·lectiu, té a veure amb com el nostre cervell percep el món que ens envolta amb els sentits i el transforma en prediccions que s’ajusten amb allò que convenim que és la realitat. Anil Seth (Regne Unit, 1972), neurocientífic de la universitat britànica de Sussex, és un dels investigadors d’aquesta línia de pensament més reconeguts internacionalment. Actualment al departament de neurociència cognitiva i computacional, fa més de vint anys que investiga els mecanismes biològics de la consciència, com actua i si hi ha alguna manera objectiva de mesurar-la. Aquesta setmana ha visitat la capital catalana per participar en un col·loqui sobre la consciència a la Biennal de Pensament de Barcelona 2022.

Bertrand Russell distingia entre la ciència, que ens diu què sabem, i la filosofia, que dona voltes al que encara no sabem. Què ens fa humans? (Arcàdia), nou llibre de l’escriptor i científic Salvador Macip (Blanes, 1970), és un assaig que busca una resposta des de la ciència a una pregunta clàssica de la filosofia. La resposta filosòfica bàsica seria: ens fa humans la capacitat de fer-nos preguntes i de fer-nos-les sobre nosaltres mateixos, és a dir, de tenir consciència. La resposta científica és buscar el lloc físic de la consciència i els seus mecanismes de funcionament: "Malgrat que no hem trobat encara la consciència (on), no podem mesurar-la (quant), ni n’entenem el funcionament (com), podria ser que abans aconseguíssim reproduir-la parcialment", aventura Macip.

“¿Com és possible que en l’actualitat els occidentals sapiguem, aparentment, tant del cosmos però tan poc, o gairebé res, de la consciència?”, es pregunta de manera retòrica Jeffrey John Kripal per, tot seguit, donar la seva resposta: “El cosmos material s’estudia com una col·lecció d’objectes observats allà fora, que poden ser mesurats i els seus comportaments controlats. Quan estudiem la consciència, el que passa en essència és que està intentant ser conscient de si mateixa. És a dir, el mirall prova de veure’s reflectit”.

Un home surt i camina. Surt de depressions i cabòries, del dolor anímic i físic, camina amb consciència de caminar: altrament dit, peregrina. La peregrinació no és el destí, sinó el procés. Art i religió, en la seva concepció oberta, donen sentit i continuïtat a la peregrinació: tothom és peregrí, tothom és artista, només cal activar-nos. Caminar. 

És la trobada lloc de capgirament d’on germinen camins inesperats. És la trobada inevitable, per molts murs que es vulguin erigir. De la tensió i la sorpresa implícites en la trobada, floreixen noves enteses i, alhora, conflictes que poden enquistar-se en una violència perpètua. No hi ha res escrit en els possibles desenllaços de cada trobada, excepte que mai és un camí d’una sola direcció. 

Una religió no és un vaixell atapeït de viatgers amb un trajecte estable i fix, amb la bandera hissada fàcilment identificable i una massa complaent que es deixa endur per l’embarcació. Potser aquesta sigui una de les imatges ideals que alguns es fan de la religió per identificar-s’hi o, al contrari, per injuriar-la. Tot és més fàcil quan podem acotar, resumir, simplificar. Però, en realitat, què és una religió? Com la definim? Com copsar-la per, després, alabar-la, criticar-la o, senzillament, ignorar-la?

Any nou, dia nou, instant nou. De fet, cada instant és nou, amb tot el que té de vell, amb tot el que encara no ha arribat. Una síntesi del temps, una instantània. ¿Com viure aquest temps i alhora fer-lo present? Aquestes dates són temps de recapitulació (tot el que l’any anterior ens ha donat -i ens ha pres-), són dates de prospecció, d’expectatives i plans de futur, d’esperança. I, entre passat i futur, on queda l’ara?, on van els nostres pensaments?, com els podem fer aterrar aquí? 

Hi ha coses que se’ns fan muntanyes. Com les contradiccions. Per a moltes persones, són muntanyes infranquejables; per a d’altres, oportunitats de pujar-les. Però encara n’hi ha, potser no tantes, que no només les pugen, sinó que ho fan preguntant-se què hi ha després: carenes de contradiccions que el caminant recorre. No en va, la paràbola de la vida, amb les seves contradiccions inherents, és el camí. Quan un monjo que surt del monestir per caminar i un poeta amant de les migdiades i del ioga es troben, què surt d’aquest encontre?

A les Açores, un pescador dorm amb la por que un dia la terra s’obri i s’empassi la seva cabana, coberta encara de cendra d’un volcà llunyà. La seva pell és també un arxipèlag. Com les plaques tectòniques, els seus records es mouen en el subsol de l’inconscient: el pescador, com qualsevol que no ha perdut la connexió amb el lloc on viu, és paisatge. Ser paisatge és patir-ne les conseqüències, gaudir-les, viure a la mercè de la vida, ser-ne conscient. L’artista Patrícia Dauder (Barcelona, 1973) treballa l’observació des d’un temps que no respon a les directrius imperants, per això la seva obra demana temps: temps per fer-se, per veure-la, temps que es copsa en matèria que es descompon, en colors que canvien, en subtileses que a poc a poc agafen protagonisme.

Si som paisatge, si el que cal, en tot cas, és admetre-ho, diluir les fronteres entre exterior i interior i despullar-nos d’artificis, la natura deixa de ser l'exterior, l’altre. El “desig de natura”, evidenciat per la pandèmia, va més enllà de visitar paratges verds: “Tornar a la natura té per a mi un únic sentit: vivenciar-nos com a natura”, afirma el poeta Rafael Cadenas. És amb aquesta premissa de vivenciar el que ja som que un altre poeta, l’eivissenc Vicente Valero, explica: “Abans que els pintors, els poetes, que sempre han sigut bons caminants, van inventar l’art del paisatge de l’individu solitari que busca i creu poder descobrir per si mateix els secrets de la natura”. De quins secrets ens parla? “Aquests secrets semblen demanar a l’artista no tant una interpretació, sinó una manera de ser il·luminats, de ser nomenats, de fer-se per fi visibles. Potser aquests secrets només ens indiquen el camí necessari cap a la contemplació”. I afegeix: “El cert és que sentim que aquests secrets ens concerneixen, que ens parlen a nosaltres, que expliquen una cosa molt nostra. Tot a la natura reclama la mirada de l’altre: aquesta és la seva forma de perpetuar-se. Colors, aromes, sons: busquen els que han de venir per fertilitzar-los, per donar continuïtat a la vida”.

Va dir el pintor japonès Hokusai que només als cent anys els creadors poden produir coses elogiables. Ell va morir abans. El poeta veneçolà Rafael Cadenas enguany n’ha fet 91, tot i que no és la seva una obra que busqui l’elogi i el reconeixement (tampoc l’evita: ha rebut nombrosos premis importants, com el Nacional de Literatura de Veneçuela o el Reina Sofía de Poesia Iberoamericana). No busca l’elogi, però sí que elogia, un elogi constant a tot allò ordinari, que per a ell és l’extraordinari. No busca arribar als cent anys, però sí que aconsegueix elaborar una obra que traspassa segles. Humil, pacient, al marge. 

“Desclosa la flor / oberta l’essència / no et cal cap / identificació”. Hi ha versos que trenquen aigües per gestar un món que ja hi és, viu de sempre. Versos que, alhora, trenquen mons d’artifici. Des de la simplicitat d’una flor que s’obre, del seu silenci essencial, la poeta contempla una revelació sobtada: trencar amb la identificació. “El món de les xarxes socials em costa molt, l’ego hi té molta presència, per a mi suposa un xoc molt bèstia amb aquesta immediatesa, no em considero capacitada per assumir tants egos dels escriptors! No sé si és una característica d’ara, però veig un auge de les identificacions, de ser algú, de dir constantment soc aquest, faig això… Quan vaig començar a publicar col·lisionava amb aquesta manera d’entendre la literatura, basada en novetats, promoció, noms… Crec que una mica d’anonimat ens aniria bé, pensar en aquest «No soc ningú» que deia l’Emily Dickinson”.

Hi ha sostres que no es veuen, refugi d’aire, que aixopluguen igualment. Sostres interiors, íntims, que fàcilment podem perdre, amb la mateixa facilitat dolorosa amb què es perd el sostre material. Mai queden separades les fronteres, mai la fragmentació arriba a aïllar-nos: qui és un sensesostre? ¿Qui no necessita aquests sostres múltiples, alberg per al cos, alberg per a l’ànima?

¿I si poguéssim generar petits paradisos a la terra, bombolles que, malgrat la seva lleugeresa efímera, formessin un pòsit constant i inesperat de bellesa? L’art -en les seves múltiples definicions i formes- té aquesta capacitat de combustió espontània. “Aquest paradís perdut és aquí i es pot refer a l’aula, a l’escenari, a la teva pràctica personal, amb un art que elevi i que ens recordi les potencialitats de l’ésser humà, que ens recordi que tenim altres sentits per desenvolupar, sense buscar la glòria, o l’èxit, que canalitzi la vida”, explica Alicia Corral, incansable buscadora en l’àmbit del teatre físic i del treball amb la veu. Llicenciada a l’Institut del Teatre de Barcelona, el 2010 -amb 27 anys- va rebre una beca d’aquest centre per estudiar a l’Índia. “M’interessaven molt els plantejaments del teòric i renovador teatral polonès Jerzy Grotowsky, que entenia el performer com a canal i el teatre com a ritual, on l’espectador esdevenia testimoni. Va viatjar per tot el món buscant cants antics i diferents rituals que tenien un efecte en l’ésser humà més enllà de la cultura de la qual formés part. Així que em vaig formar amb el seu deixeble Thomas Richards i després vaig voler anar a l’Índia seguint els passos de Grotowsky”. Aquell primer viatge comença amb una formació a la Svyasa University de Bangalore i acaba amb els baul de Bengala, trobadors místics -pels quals el teòric polonès sentia un gran interès- i popularitzats, entre d’altres, per les traduccions que Tagore va fer a l’anglès de la seva poesia devocional. I entre aquests dos punts cardinals, la inesperada trobada amb el cant vèdic. “Volia conèixer el cant més antic i vaig trobar l’escola Krishnamacharya de Chennai i em va tocar molt. Amb el primer cant vèdic que vaig cantar vaig sentir l’efecte de manera molt evident i el cor em va començar a fer coses estranyes”.