Dimarts, Telecinco emetia el seu concurs de l’estiu Me resbala. Un títol que fa honor al poc cas que li està fent l’audiència. La presentadora és Lara Álvarez, amb una llarga trajectòria a la televisió i molt coneguda, sobretot, per la seva feina des de les platges de Supervivientes. Si hi ha una imatge representativa del reality és la de la presentadora vestida amb biquini. Lara Álvarez ha lluït davant de les càmeres centenars de vestits de bany diferents: ètnics, exòtics, bondage i amb connotacions sado, futuristes, bèl·lics, romàntics... Al llarg de l’emissió canviava de model. No era el mateix vestit de bany el que s’utilitzava per supervisar una prova física diürna que el de l’hora de les nominacions, en una ambientació nocturna al costat de les flames de les torxes. En la fase final del programa, l’elegància i sensualitat del seu biquini era clau per comunicar visualment la transcendència de l’última etapa del concurs.

Parlar de biquinis és parlar de qüestions més profundes que una simple peça de bany femenina. Parlar de biquinis és parlar de llibertats, del paper de la dona a la societat, de posar límits o no a la vivència sexual o de decidir la moralitat d’un país. També és parlar de model econòmic i de política exterior. Perquè qui segueixi pensant que la moda és un tema superflu és que encara no s’ha assabentat de què va tot això. A través de la moda estem configurant com és el món que ens envolta i com ens hi relacionem. Per això, Franco va comprendre el que s’hi jugava amb aquesta peça de roba i, en conseqüència, el cos de la dona i el biquini van esdevenir un tema central.

La història de la roba de bany és també la història del nostre cos. Des de dones que es banyaven amb uns vestits enormes que tenien diferents capes al segle XIX fins a la revolució del biquini, passant directament pel 'topless' o el nudisme. Però què signifiquen els vestits de bany? Què diuen de la nostra història? I del moment polític? Què ens diuen d’unes piscines on avui poden conviure les dones que ensenyen els mugrons i les que van tapades amb burquini?

Agradi o no, aquest estiu podran conviure a les piscines municipals topless, tangues i burquinis. Abordem-ho lingüísticament de menys a més. El tanga –ja normatiu– és d’origen portuguès i prové de les tribus amazòniques. Pot ser o no la part de baix d’un biquini. És a dir, no implica fer topless però sí el que a l’Argentina o Xile anomenen colaless (allà cola vol dir cul): ensenyar les natges. Mentre que el tanga és una (escassa) peça de vestir, el topless és una manera de vestir per la qual la dona mostra els pits sense anar del tot nua. La versió tèxtil del topless de vegades s’ha anomenat monoquini, si bé cap dels dos mots són al DIEC. L’origen de monoquini és la falsa segmentació de biquini en bi i quini; falsa perquè biquini prové de l’atol Bikini, escenari d’una prova nuclear dels EUA l’impacte de la qual es va comparar amb l’aparició d’aquest vestit de bany. Donant a bi- caràcter de prefix (dues, al·ludint a dues peces), va sorgir la falsa arrel -kini, que almenys en anglès ha tingut família: monokini, trikini, tankini... Així com hem adaptat gràficament bikini, passant la k a qu, no hem convertit, com fa el castellà, topless en toples. Probablement, perquè aquesta grafia induiria a una catalanització fonètica que, en el parlar central, allunya massa la forma oral de la ja integrada.

El restaurant Seventy, situat dins de l'Hotel Seventy Barcelona, proposa una carta de plats basats en la cuina mediterrània, i just d'aquest estil és la decoració dels menjadors en què es poden degustar.

Aquesta és la imatge: Lolita estirada al jardí de casa amb un biquini estampat i una pamela que deixa passar alguns rajos de sol. I el seu padrastre, Humbert Humbert, espiant-la amb mal dissimulada lascívia. Sue Lyon va rodar la pel·lícula de Kubrick quan només tenia 15 anys i es va estrenar quan estava a punt de fer-ne 16. A la novel·la de Nabokov el personatge en tenia 12, però l’autor, quan va escriure el guió, li va apujar substancialment l’edat. Però ni així es va poder apaivagar l’escàndol.

Va néixer en una piscina de París, amb les albors del primer estiu després de la Segona Guerra Mundial. Era un dia xafogós de la canícula del 46 i el món assistia, expectant, a la follia de les proves nuclears. Feia quatre dies els ianquis havien fet detonar la quarta bomba atòmica al mig del Pacífic. Ningú no s’esperava, però, que un nou artefacte estigués a punt d’esclatar. Potser menys aterridor, però tant o més explosiu. El seu creador visionari el batejaria amb el mateix nom que aquell atol perdut de les illes Marshall. Setanta estius més tard, el biquini continua petant-ho.

Fins aleshores havia anat despullada, però aquell matí li va agafar vergonya, i com que estaven atracats un parell de dies a Bonifacio, com cada estiu, la seva mare li va comprar un biquini un pèl gran, perquè durés anys, de color blau texà. Li encantava. El petit veler era també de color blau, però marí. El seu pare traginava a tota hora, la mare llegia i el germà petit era un rotllo. Ella s’avorria. Per sort li agradava el mar, bussejar, tirar-se de bomba o, ara que ja en sabia, de cap... encara que se li abaixaven fins als peus les calces, dues talles més grans.

L’estiu del 1946 es va presentar en societat un revolucionari vestit de bany que constava de dues peces i deixava a l’aire el melic. Han passat 70 anys i el biquini regna avui en platges i piscines. El ‘Rar’ celebra l’aniversari amb un número especial ple de referències creuades en què no faltaran assajos atòmics i entrepans calents de pernil dolç i formatge fets amb pa de motlle.

El candidat de Ciutadans a l'Ajuntament de Benidorm, Rafa Gasent, ha sortit aquest diumenge en Vespa cap a Madrid per reclamar la declaració de municipi turístic per a la localitat, acompanyat d'una vintena de simpatitzants del partit, tots ells també en motocicletes.