L’austríac Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) és un escriptor agraït editorialment. Després d’uns anys d’oblit, l’èxit gaudit en vida va ressuscitar amb el canvi de segle, i el va convertir en un habitual long-seller, en un referent del “món d’ahir” i en un exemple icònic de la destresa del desaparegut Jaume Vallcorba (Barcelona, 1949-2014), fundador de les editorials Quaderns Crema i Acantilado, per consolidar un catàleg estel·lar amb la justa barreja de recuperacions i novetats. Per tant, era lògic esperar que, a partir de gener del 2023, amb el pas de la seva obra a domini públic, fossin molts els segells que, com ha fet Viena a la seva col·lecció Petits plaers amb (de moment) cinc títols, però també editorials com Edicions de 1984 i La Segona Perifèria, incorporarien el seu nom.

"La Internacional Mediocre". L’expressió és de Georges Bernanos, i l’hauria pronunciat en conversa amb Stefan Zweig el 1942, al Brasil, pocs dies abans que l’austríac se suïcidés. Bernanos el va sobreviure uns pocs anys. Bernanos i Zweig havien fugit de la guerra de Hitler: el seu món —el civilitzat i idealitzat "món d’ahir" descrit per Zweig— s’havia enfonsat. Europa havia entrat en una decadència embogida. Al llibre ZB (Ed. Mèl·loro Rosso), el filòleg i escriptor mallorquí Jaume Capó, a través dels textos dels dos intel·lectuals, recrea en forma d’obra teatral una trobada que s’hauria produït a Barbacena, a la fazenda on s’havia instal·lat Bernanos. [El llibre inclou la versió catalana i la portuguesa].

"La humanitat mai no s’ha sotmès als pacients i justos, sinó sempre només als grans monomaníacs". Això no està escrit avui pensant en Donald Trump o Vladímir Putin. Està escrit per Stefan Zweig fa prop d’un segle pensant segurament en Hitler però referint-se al fanàtic Joan Calví (1509-1564), l’home que va convertir la reforma protestant iniciada per Luter (un moviment de llibertat espiritual i religiosa) en una dictadura teocràtica a Ginebra. Educat al mateix col·legi que Erasme i Ignasi de Loiola, a Calví no li va fer tant de profit. De perseguit a perseguidor, va torturar la seva societat i es va torturar a si mateix: dormia com a màxim quatre hores i feia un sòl àpat frugal al dia; cap distracció, cap relaxament, cap plaer. L’asceta, diu Zweig, "és el tipus més perillós de dèspota".

Pot semblar que el combat pel respecte a la llibertat de pensament i d’expressió és més necessari que mai. I, tanmateix, vist amb perspectiva, ho ha estat sempre, de necessari, i és una lluita que no té final. Ho dic després de llegir Castellio contra Calví. Consciència contra violència, de Stefan Zweig. Més enllà de l’estil literari i de l’extraordinària documentació, m’ha impressionat la rabiosa actualitat d’aquesta obra. Publicada el 1936, enguany ha estat oportunament editada en català per La Segona Perifèria amb una traducció de Marc Jiménez Buzzi de molt bon llegir.

El preciós llibre de Stefan Zweig El món d’ahir. Memòries d’un europeu recorda i evoca, l’any 1941, quan el nazisme estava a punt de guanyar la guerra que havia provocat, com era de millor el món anterior a la Gran Guerra, al feixisme, als comunismes i al nazisme, quan hi havia fe en el progrés i en la humanitat. Comencem a pensar com Stefan Zweig? Ens han descol·locat tant les darreres setmanes com per sentir el vertigen que tot allò en què havíem cregut serà mal vist o, fins i tot, prohibit i perseguit?

Si Europa fos una llibreria, en una de les seves lleixes més preeminents hi tindria, sens dubte, l’obra de Stefan Zweig. Vienès criat i educat en una Àustria envejablement culta, va viure la fi de l’Imperi Austrohongarès i va veure com el seu ideal d’una Europa agermanada i pacífica se n’anava en orris amb l’ascens del nazisme. La vida de Zweig va ser una barreja de fe en la culturització de l’home i de xoc frontal amb la pitjor versió d’aquest. Tot i això, o per això, va escriure una obra extensa i variada, de les més destacades del segle XX.

En època de l’imperi austrohongarès, els jueus no eren cridats a l’exèrcit. Tampoc a la Rússia tsarista. "Suportaven amb gran alegria la infàmia de no haver de fer el servei [militar]. Quan se’ls va anunciar amb gran honor de poder lluitar, fer instrucció i caure morts, va regnar el dol entre ells", escriu Joseph Roth. Havien esdevingut pacifistes. La seva religió els impedia portar una arma durant el sàbat o aixecar la mà contra una persona desconeguda, innocent. És el mateix que avui fa que els israelians jueus ortodoxos no vagin a lluitar a Gaza. Fa un segle, a l’Europa oriental, molts van optar per l’automutilació o van subornar els metges militars o van emigrar a Amèrica. Així ho explica Roth a l'assaig periodístic Jueus errants, traduït per Pilar Estelrich i Arce (Adesiara). També acaba de sortir el seu recull Tres relats (L’Avenç), en traducció de Raül Garrigasait.

Abans d'anar al tema d'aquest article, permetin-me una prèvia que comença amb un elogi rotund: la biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla, Un cor furtiu, és una de les obres més importants dels darrers anys tant per entendre la figura de l'escriptor com la cultura catalana en general. Queda escrit i rubricat. Han estat justament unes planes molt concretes d'aquest estudi biogràfic les que em van portar a llegir fa uns dies una obra de la qual només coneixia la versió catalana posterior inclosa al volum 9 de l'Obra Completa, molt reelaborada però igualment magnífica. Es tracta de Viaje en autobús, que Pla publica el 1942 en plena postguerra, per descomptat en castellà. Té quaranta-cinc anys. El mateix any es publica a Estocolm l'obra pòstuma –i també la més substancial– de l'escriptor austríac d'origen jueu Stefan Zweig. Per tancar el cercle, resulta que en aquell moment la quasi-esposa de Pla, Adi Enberg, es troba a Suècia, on passarà tota la Segona Guerra Mundial. Zweig s'havia suïcidat uns mesos abans al Brasil, el febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Lotte. Ell tenia seixanta anys i ella trenta-quatre.

Quan es va anunciar que es publicaria Maria Antonieta, de Stefan Zweig, en català, em vaig posar molt contenta. Jo l'havia llegit en castellà feia deu o dotze anys, regal d'una amiga que el té com a llibre preferit, i m'havia entusiasmat. Zweig és un autor molt estimat a casa nostra, i l'hem pogut llegir molt en català, cosa que hem d'agrair al desaparegut Jaume Vallcorba, que va fer de Quaderns Crema una editorial de referència en la traducció de les seves obres. Ara, que ja se n'han alliberat els drets, també podem trobar l'autor austríac a moltes altres editorials, i és aprofitant aquesta avinentesa que l'editor de La segona perifèria, Miquel Adam, es va llançar a publicar la traducció, magnífica, que tenia feta Ramon Farrés de Maria Antonieta. L'aposta era arriscada, però també molt encertada: aquesta setmana, n'ha sortit al carrer la tercera edició.

Hi ha un fil de lògica argumental en la dèria del jutge de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón de considerar que la protesta del Tsunami al Prat va ser terrorisme. Si la manifestació davant d’Economia del 20 de setembre va ser sedició, si el referèndum de l’1 d’Octubre va ser un cop d’estat, si segons la vicepresidenta d’aleshores l’objecte de les actuacions policials mai van ser les persones sinó les urnes, i si als presos polítics els van acabar processant per rebel·lió, és lògic concloure que entre els milers de manifestants que van ocupar la terminal del Prat hi havia terroristes.

Pessimisme constructiu. Aquesta és la manera com Timothy Garton Ash, un dels grans intel·lectuals anglesos anti-Brexit, mira una Europa on el comunisme fa temps que ha mort, però on han tornat el feixisme i la guerra. "Com estàs? Bé, gràcies, millor que demà", fa l’acudit fatalista. "Occident va guanyar la Guerra Freda perquè tenia por d’anar-la perdent", escriu al sincer i personal assaig Europa (Arcàdia, en traducció d’Anna Llisterri). Ara hem començat a perdre davant els populismes d’ultradreta, davant el nou imperialisme rus que vol devorar Ucraïna, davant l’ascens de la Xina totalitària neocapitalista. És la hibris: el tràgic excés de confiança en un mateix. Caigut el Teló d’Acer, ens vam pensar que havíem guanyat, tota aquella mandanga de la fi de la història. Semblava que havíem arribat a la pau perpètua de Kant... "La pau perpètua dura fins a la guerra següent", fa un vell proverbi rus. Que il·lusos. El combat per la llibertat i la justícia no s’acaba mai, recomença a cada generació. Però avui estem desorientats, perduts en el laberint minoic de sempre (cultura contra barbàrie) i en el laberint de crisis encadenades: climàtica, financera, migratòria, pandèmica, bèl·lica...

Aquesta setmana, la traducció catalana de la biografia de Stefan Zweig sobre Maria Antonieta ocupa el primer lloc dels llibres més venuts de no-ficció. Es tracta d'una sorpresa agradable que confirma el gran moment pel qual passa l'oferta de traduccions que, a més de permetre estar al dia als lectors catalans del que es publica ara arreu del món, també ofereix una mirada retrospectiva, cada cop més completa i diversa. Ara mateix hi ha editorials especialitzades en recuperar clàssics com Adesiara, Flâneur, Viena, Cal Carré, La Casa dels Clàssics, Quid Pro Quo i Ela Geminada, a les quals cal afegir-hi les incursions de Club Editor, Proa, Edicions de 1984, Lleonard Muntaner, Comanegra, L'Agulla Daurada, La Segona Perifèria, Karwan i Quaderns Crema.

L'espectacle que va fer néixer La Perla 29 és, en realitat, una novel·la breu. La companyia encapçalada per Oriol Broggi va emprendre el primer vol el 2002 des de la Sala Beckett, després que el director de l'espai, Toni Casares, els donés carta blanca per estrenar-se. "Ens van donar un trampolí i una casa on poder aprendre i fer moltes coses. No sabíem si arribaríem a cobrar ni si ens podríem dedicar a això. Però va anar molt bé", explica Broggi. La Perla 29 va sorgir com una companyia "on fer obres de teatre amb llibertat" i Broggi va trobar que Els ulls de l'etern germà de Stefan Zweig en reunia l'essència, així que van apropiar-se'l com a text fundacional. Des d'aleshores sempre els hi havia quedat l'espina de tornar-lo a escenificar i ara, coincidint amb les dues dècades de vida de la companyia, s'hi han animat. La nova versió de l'espectacle s'estrena el 8 de febrer a l'escenari de la Biblioteca de Catalunya i s'hi estarà sis setmanes.

"Abans de començar a treballar en l'edició de qualsevol llibre, cal posar-se en contacte amb l'autor, amb els seus hereus –si ja és mort– o amb l'agència que en gestiona els drets, sempre que no hagin prescrit", explica Jordi Raventós, de l'editorial Adesiara, que en els últims quinze anys ha construït un ambiciós catàleg de 200 llibres, un 70% dels quals estan lliures de drets. Què vol dir, aquesta expressió? Quan prescriuen els drets d'explotació de l'obra d'un autor, una editorial pot posar en circulació qualsevol llibre seu sense haver de negociar aquesta part dels costos amb ningú.

El primer dels diversos dietaris i textos autobiogràfics aplegats en aquest magne volum és redactat, sobretot, a París, i abraça del setembre del 1912 a la primavera del 14. No té res a veure amb els dos que vindran a continuació, corresponents al primer i segon any de guerra, durant la qual l’autor va prestar servei a l’Arxiu de la Guerra. El parisenc és el testimoniatge d’un escriptor a la trentena, que comença a fer-se un nom. Juga a escacs, parla de sexe amb els amics, en practica força i en deixa constància: “Al vespre quedo amb Marcelle i allibero tota la càrrega mental en l’intens joc físic fins a arribar a l’extenuació”. Es fa amb Schnitzler, Rilke, Verhaeren, Romain Rolland, que esdevé un dels seus amics més constants i admirats al llarg dels anys. Són les pàgines d’un diletant que escriu sobre Shakespeare i Dostoievski, que compra manuscrits de Racine i Stendhal...

Per a diverses generacions d’europeus, Erasmus correspon a l’acrònim del programa de mobilitat universitària creat fa més de 35 anys. O, dit d’una altra manera, la política més concreta i exitosa de sustentació d’un cert sentiment compartit per damunt de les respectives lleialtats nacionals. Evidentment, pocs noms trobaríem més encertats, atès que no per casualitat coincideix amb el de l’humanista Erasme de Rotterdam, a qui Stefan Zweig descriu com “el primer a adquirir consciència d’europeu, el primer pacifista militant, el defensor més eloqüent de l’ideal humanístic, social i espiritual”.

L'escriptor austríac Stefan Zweig és molt conegut entre els lectors catalans gràcies a la feina de recuperació de la seva obra per part de Quaderns Crema i Acantilado. Va ser Jaume Vallcorba qui va apostar pel novel·lista, assagista i memorialista fa més de dues dècades, publicant-ne títols tan emblemàtics com El món d'ahir, Novel·la d'escacs, Moments estel·lars de la humanitat i Carta d'una desconeguda. El projecte de publicació de la prolífica obra de Zweig, que inclou més de 40 títols, ha continuat al llarg de tot aquest temps: el 2020 Quaderns Crema en va publicar Una boda a Lió –en català i castellà–; Acantilado, l'obra de teatre Jeremías i els articles d'Encuentros con libros.

Sílvia Marsó (Barcelona, 1963) torna als nostres escenaris després de quatre anys, i per primera vegada parlarà en català. L’actriu produeix i protagonitza el musical 24 hores de la vida d’una dona, a partir de la novel·la de Stefan Zweig, que es podrà veure al Teatre Condal del 7 al 25 de novembre. Ha decidit arriscar-se a fer-ne una nova adaptació (de Roser Batalla) amb un nou repartiment (amb Germán Torres i Marc Parejo) després de les cent funcions en castellà entre el Teatro de la Abadía i la gira per Espanya. Marsó es posa en el paper d’una aristòcrata madura que embogeix per un home jove i haurà de prendre una decisió.

A la Viena del món d’ahir, la de principis del segle XX, la jove i rica Irene, mare de dos fills, té un amant, un encara més jove pianista, i té pànic a ser descoberta pel seu marit, un prestigiós advocat de la capital austríaca: sent físicament, en cada porus de la seva pell, tota la voluptuositat de la por. La novel·la Por és una altra perla -una més!- de Stefan Zweig, que ens arriba novament gràcies a Quaderns Crema, amb traducció de Joan Fontcuberta. Quanta intensitat, quanta penetració psicològica per a una aventura tan vulgar: la petita història de la humanitat és plena d’amants circumstancials, de plaers efímers, d’escapades absurdes. I de remordiments.