D'aquí unes hores acaben les gesticulacions, les paraules, els sons i les imatges exagerades i postisses que ens han acompanyat durant les darreres setmanes. Això explicaria la percepció que, des de les campanyes –i les respectives ments pensants–, sovint no consideren adultes les persones a qui es dirigeixen.

Miquel Iceta, candidat del PSC al 27-S, presumia aquest dies que "l’únic element realment federal de l'Estat" és l’escut de la bandera espanyola que Pedro Sánchez va portar a Catalunya. Iceta parla clar i té el do de dominar l'art de ser el forat negre de l’escena que atreu tota l'atenció al seu voltant. La simplicitat i la contundència de la honestedat: 37 anys després de la unificació del PSC –PSC Congrés, de Joan Raventós; PSC-Reagrupament, de Josep Pallach; i la federació catalana del PSOE, de Josep Maria Triginer- per admetre que som on érem el 1978 en termes federals i que el PSC d'avui és allò més semblant a la federació catalana del PSOE.

Joe Klein, una de les ments més brillants del periodisme polític nord-americà dels anys 90, menystenia el president Clinton i la generació de polítics que encarnava perquè criticava el "frau" que suposaven els polítics que guiaven les seves decisions en funció de la brúixola de les enquestes.

A l'antiga Grècia, l'agon era la disputa dialèctica argumentada entre mirades contraposades d'un mateix esdeveniment que tenia lloc davant un professor, un jutge o un cor. D'aquí en surt la paraula protagonista –amb agon incorporat–, que era la persona que intervenia en primer lloc, o que fos Antígona –també amb l'arrel incorporada– qui s'hagués de defensar del càstig a què la volia sotmetre el seu oncle Creó. Avui continuem anomenant debats als debats electorals, però en realitat no ho són:

Minuts abans de comparèixer davant el món i anunciar els acords de pau entre Israel i Palestina, un dia de tardor del 1995 al Jardí de Roses de la Casa Blanca, tot estava a punt per viure una jornada històrica. Va ser aleshores quan el president Clinton va sentir –un altre cop– enrenou entre les dues parts que, reunides al despatx del cap de gabinet del president, estaven enllestint els darrers detalls de l'acord. El motiu era que, entre els mapes que estaven signant, una carretera cap a Jericó que envoltava un monument cristià era reclamada per Arafat i alhora Rabin defensava que era seva. "Folks, va exclamar Clinton.

El president nord-americà Dwight D. Eisenhower explicava al seu nét allò que li deia el seu entrenador de boxa a l'acadèmia militar de West Point: "Si no pots somriure quan t'alces després que t'hagin tombat al ring, mai podràs guanyar l'oponent". L'expressió es feia extensible a les connotacions del camp de batalla real. Si ho extrapolem a la campanya electoral del 27–S:

Era el partit que gairebé ho era tot a Catalunya. Va substituir el seus adversaris eterns a la Generalitat, manaven a les principals ciutats del país i el PSOE feia un nou interinatge a La Moncloa. En un moment determinat, les veus plurals necessàries –com ara s'anomena l’existència de posicions diferents dins el PSOE sobre Catalunya– van ser assenyalades i van ser convidades a abandonar el PSC i, entre elles, la seva màxima figura institucional, el president Maragall. Dels 50 diputats al 1999 fins avui, al PSC li'n queden 20 (i un d'ells, Marina Geli, va abandonar el grup al Parlament) i la caiguda no sembla intuir un canvi de tendència a l'horitzó. Ara bé, el "nosaltres tenim la solució" i, si no, hi haurà "frustració" han esdevingut el seu mantra.

1. Suma:

1. Suma

L'ARA estrena una nova secció d'anàlisi dels 'hits' de la campanya electoral d'aquestes eleccions municipals amb el consultor de comunicació política Aleix Cuberes. En aquest primer capítol cita dos exemples que podeu veure íntegrament en aquests enllaços: El programa de Jimmy Kimmel i quan el president Obama va anar a votar a mig mandat el 2014.

El governador de Nova Jersey, el republicà Chris Christie, explica una frase que li repetia la seva mare i que va convertir en el seu lema vital: "Sigues tu mateix; demà no t'hauràs d’amoïnar per recordar qui pretenies ser ahir". Una apel·lació emocional a l'autenticitat i la credibilitat dels candidats que es comporten, parlen i es vesteixen diferent en funció de si hi tenen càmeres al davant o no; o si estan en campanya o no.