«Junts és un moviment creat sota el lideratge de Carles Puigdemont, en el qual, a grans trets, hi ha dos grans col·lectius: els que provenen de l’antiga CiU i la gent de l’1-O, per entendre’ns. Per recuperar l’espai central polític de Catalunya haurà de prendre unes quantes decisions, com ara si pacta o no amb Aliança Catalana en cas que sigui necessària per governar a les institucions i, quan retorni Puigdemont, si té amplis suports per continuar sent un líder amb gran influència a la societat», reflexionava David Miró, subdirector de l’ARA, en una trobada online amb subscriptors de l’ARA, per valorar la decisió de Junts de trencar amb el govern espanyol.

La setmana que a Madrid s’ha evidenciat un altre cop la fractura entre dues Espanyes que semblen irreconciliables, en aquest cas per la llei Celaá d’educació, a Barcelona s’agreujava l’esquerda entre ERC i JxCat per la gestió de la pandèmia. La diferència és que l’independentisme està condemnat a entendre’s i a governar junts.

Un dels errors persistents d’un cert independentisme és pensar que aconseguir la República depèn exclusivament de tenir uns polítics concrets, independentistes de debò, i que això per si sol canviarà la correlació de forces amb l’Estat i el context internacional. És a dir, els que consideren que si no es va aconseguir la independència l’octubre del 2017 és perquè Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no van estar a l’altura.

Els que gaudim amb els diaris i el seu disseny salivem quan algun rotatiu fa canvis perquè sempre hi volem veure més enllà. Pensin que aquests canvis són producte d’anys de debat, perquè el disseny ve a ser com la imatge corporativa d’un diari. La Razón, el diari de Planeta, ha canviat la seva tradicional capçalera en blau amb lletres blanques per un fons blanc amb les lletres en blau. Algú dirà que és un canvi mínim, que les lletres passen d’estar en negatiu a estar en positiu, però no és veritat, perquè el blanc de la capçalera ara s’estén a la resta de la portada, on el color queda per a la fotografia i alguns petits detalls com els epígrafs. La lectura òbvia és que La Razón busca assemblar-se als diaris seriosos de tota la vida, amb la Gray Lady (la Dama Grisa, que és com es coneix el New York Times ) al capdavant. D’alguna manera, el diari percebia que l’excés de color li restava credibilitat, i que el lector de diari associa el negre sobre blanc com el non plus ultra de l’objectivitat.

Manel Lucas (Barcelona, 1963) fa anys que analitza l’actualitat política catalana, sigui com a guionista o cronista, i també intenta fer divulgació amb llibres com Les ànimes d’Esquerra (Catarata) o, en la versió castellana, Breve historia de ERC.

Els diaris de diumenge no són només un recull de les notícies del dia anterior sinó que també aspiren a capturar l’esperit de la setmana sencera. Són diaris que es comencen a pensar ja el dimarts o el dimecres, preveient quin serà el tema estrella dels set dies. Per això, que tres dels quatre diaris editats a Madrid optin per obrir edició amb el cas Kitchen només pot voler dir una cosa: Pablo Casado té problemes. I està en dificultats perquè al llarg de la setmana ha intentat desmarcar-se del cas i ha resat perquè qualsevol altre tema entrés en l’agenda mediàtica i desbanqués l’espionatge a Bárcenas amb fons reservats a l’època de Jorge Fernández Díaz com a ministre de l’Interior. Hi ha hagut intents, bons intents. I El Mundo, per exemple, ha intentat inflar el cas Dina, un rocambolesc episodi que afecta Pablo Iglesias però que queda a anys llum de l’escàndol Kitchen. Però al final, arribats al final de la setmana, El Mundo, La Razón i El País han emès la seva sentència.

Jordi Muñoz (València, 1979) és un dels politòlegs de referència de l’àmbit sobiranista. Ha trigat dos anys, però al final ha construït el seu balanç del Procés al llibre Principi de realitat (L’Avenç).

El passat 29 de gener el president de la Generalitat, Quim Torra, va anunciar amb to solemne la fi de la legislatura. Esperaria a l’aprovació dels pressupostos i després anunciaria la data de les eleccions. Amenaçat d’inhabilitació pel Suprem, Torra passava a ser el que als Estats Units es coneix com un lame duck, un polític amb data de caducitat i, per això mateix, amortitzat.

L’hiperactiu Ernesto Ekaizer (Buenos Aires, 1949) publica Cataluña año cero (Espasa), una investigació periodística sobre el Procés i el desenvolupament i desenllaç del judici al Tribunal Suprem.

“A la taula on negociàvem la Constitució tenia Solé Tura en un costat i Gregorio Peces-Barba a l’altre. Però al davant hi tenia Manuel Fraga, que s’havia dedicat tota la vida a perseguir-me, i jo pensava: «Com ens podrem posar d’acord?» Doncs bé, ens hi vam posar”. Miquel Roca és un orador de la vella escola, d’aquells que saben guanyar-se el públic, salpebrar el discurs amb anècdotes divertides i, alhora, mantenir l’interès durant tota la sessió. I això, val a dir, sense entrar en cap concreció ni fer referències gaire directes a l’actualitat. Per exemple, els noms de Puigdemont, Torra o Rajoy no van ser pronunciats ni una vegada. Però és igual. Tot se li va entendre.

Quan Josep-Lluís Carod-Rovira es va entrevistar amb Josu Ternera i Mikel Antza a la Catalunya Nord el gener del 2004 -cosa que va provocar una enorme crisi política que va deixar tocat el tripartit per sempre més- ho va fer mogut pel convenciment que l’activitat d’ETA, a més de ser èticament reprovable, estava curtcircuitant el possible creixement de l’independentisme a Catalunya, perquè es vinculava aquesta ideologia amb la violència. A més, ETA actuava com un potent generador de consciència nacional espanyola, ja que es creava un imaginari compartit de dolor i indignació. Sense ETA, pensava Carod, l’independentisme català podria avançar sense rèmores.

Fins i tot un vell masclista com jo (i permeteu-me la generositat de la hipèrbole, tant en matèria de substantius com d’adjectius) ha de reconèixer l’oportunitat d’un llibre com La Germandat, de David Miró. Les dones del món, alçades a l’uníson, demanen ja treure totes les faves de l’olla i això, com és de justícia, s'ha de ser celebrat.