‘Chirivel, 18 km’

—Este castillo tiene quinientos años, por lo menos. O quizá más.

]]>

Anita

Tota la colleta resaven perquè els vingués la tia Maria abans de les vacances. Per poder anar tranquil·les a la platxa, com les escarnien a Cubelles. L’Anita, al revés. Tant de bo recargolar-se a sobre d’aquelles rajoles, tant de bo! Eren del color dels llaços que li plantificava de menuda sa mare. I molt més fredes que les del quarto de bany de Barcelona. S’hi passava hores, l’Anita, en aquell terra rosa, arronsada com un cuc. Li feia l’efecte que li adormia una mica el mal. I la que s’adormia era ella. Estabornida, mig a l’altre barri.

]]>

Agafa aire però se li escapa de la boca. El meu avi és un moribund. Me’l miro fixament per memoritzar-lo, perquè sé que demà o demà passat no hi serà. I és per això que li faig fotos amb els ulls. Com quan era petita, que retratava amb les parpelles cada persona que sabia que no veuria mai més. I això era l’únic que em tranquil·litzava, perquè si la retenia dins meu volia dir que quan volgués la podria tornar a fer existir. I quan l’acabava oblidant no passava res perquè no me n’adonava, i perquè l’oblit em protegeix, i tant que sí. Però el que us deia: no me’n puc separar, però necessito separar-me’n. Però és que si me’n separo l’estic abandonant, oi? Però com et pots separar d’algú que saps que no tornaràs a veure? Perquè no me n’adonaré, que estarà enterrat al forat, amb la punyetera creu de fusta, el seu nom picat amb martell, la data del primer dia, la de l’últim i el guió entremig. El guió, aquella ratlla curta on es concentra l’existència.

]]>

L’arribada a Colònia va ser la primera topada amb la realitat. Les cares que al sortir de Madrid s’il·luminaven amb esperança ara eren un poema. Feia un fred de mil dimonis. Després de vint-i-quatre hores de viatge en vagons atapeïts, un megàfon que rugia en espanyol intentava posar ordre a l’enrenou de persones, paquets, maletes, guitarres, garrafes i farcells. Els encarregats d’endreçar el desori parlaven entre ells en una llengua incomprensible que atordia encara més els centenars d’emigrants que omplien un indret apartat de l’estació Köln-Deutz. Aquell rètol va provocar un gran desconcert. Com que no sabien que el nom alemany de Colònia és Köln, es pensaven que els havien dut a una altra banda enganyats. Però ningú va protestar, i encara menys la mare, tan encongida i atònita que no semblava ella. El megàfon va ordenar fer cues classificades per destins. Es va fer un silenci sepulcral, ningú gosava moure’s ni demanar permís per anar al lavabo o prendre una cosa calenta. Tothom estava atent a la veu que rugia en espanyol. Classificava la gran massa de mà d’obra, majoritàriament jove, com qui destria un ramat gran: els que es queden a Colònia, els que van a Frankfurt, els que van a Stuttgart, els que van a Essen...

]]>

E l pintor Miquel Barceló (Felanitx, 1957) em rep a l’entrada de casa seva amb els pantalons tacats de pintura, els cabells esbullats i un somriure afable. La possessió de Sa Devesa de Farrutx, antic vedat de caça del rei Jaume II, està situada en un lloc impressionant, a mig pendent de la muntanya i per damunt de la Colònia de Sant Pere, amb vistes espectaculars sobre la badia d’Alcúdia i amb les muntanyes del puig des Farrutx (522 metres) i d’en Xoroi (489 metres) cobrint-li les espatlles.

]]>

A la presó, una de les activitats que més practicava, dia rere dia, era llegir i escriure. Fins i tot m’atrevia a recuperar velles lectures per fer-ne relectures, breus readaptacions i escrits a partir de les reflexions que jo recordava, malgrat les circumstàncies en què vaig viure en tots els centres penitenciaris i l’escassetat de recursos en un context de reclusió. 

]]>

“El dimarts 8 d’octubre se’n va a Frankfurt. Allà es treballa durant el dia a la fira -reunions amb autors, agents, editorials- i a la nit, a les festes, amb una copa a la mà, o les que facin falta, es pot seguir fent xarxa, retrobant relacions o fent-ne de noves. Una de les festes més elegants és la que organitza el dia abans de la inauguració un dels directors de Fischer Verlag al seu pis. S’hi troben editors literaris, hi ha Gabriel Ferrater i hi va Carme Balcells, a qui fascinen aquesta mena de còctels. L’agent Balcells té trenta-tres anys i està a punt de revolucionar el sistema editorial hispànic. És una gran professional. Té contactes arreu. Com que vol a prop algú amb un bon anglès, fa cas de la recomanació d’Alastair Reid, un escriptor escocès que havia fet de secretari de Robert Graves a Mallorca i escrivia cròniques sobre Espanya per a The New Yorker. Reid li va recomanar una noia que es deia Jill Jarrell.

]]>

[...] De la pandèmia de covid-19, potser la primera amb caràcter mundial i simultani a tota la humanitat, no n’aprendrem res ni canviarà res de forma immediata; encara ens falta perspectiva i molta anàlisi. Però sí que és una d’aquelles experiències traumàtiques que, a la llarga, fan fer un petit salt a la humanitat. En els darrers dos-cents anys, hem progressat més que mai abans: en el respecte pels drets humans, en la longevitat, en el fet que ara hi ha menys infants que moren, menys desigualtat i la violència ha disminuït. Però aquest progrés, de sobte, pateix col·lapses descivilitzadors, tragèdies que no estàvem preparats per afrontar.

]]>

Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités...) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.

]]>

Refugiada a França amb la seva família durant la Guerra Civil, mare de família nombrosa, icona de la publicitat, actriu, musa de la modernitat, la bellesa i l’elegància, Teresa Gimpera ha estat capaç de fer virar la seva vida diverses vegades per ser feliç. A ‘Teresa Gimpera, així és la vida’, el nou llibre del periodista Toni Vall, l’actriu explica als vuitanta-cinc anys els moments cabdals de la seva carrera professional i la seva vida personal a través de records, escenes rescatades de la memòria, personatges i amistats irrepetibles. Us oferim un tast de la publicació, que arriba aquest dimecres a les llibreries

]]>

–És el carregament?

]]>

A na Taylor li agradava el riure de na Bali, que era un riure fresc, i li agradava que hi hagués alegria al seu voltant, i ho agraïa fregant el caparrot per les cames o els genolls de les persones. A na Bali també la complaïa que na Taylor li fes cas, i la corresponia acaronant-la, o fent-li pessigolles sota el coll o darrere les orelles, i dient-li paraules amables, com qui es dirigeix a un infant. Aleshores, na Taylor mig tancava els ulls grans i obscurs, i s’espolsava contenta. En general, per a mi les persones es podien dividir entre aquelles que accepta-ven de bon grat que na Taylor els fregués el cap per les cames o els genolls, i aquelles altres que ho trobaven molest. A mi, per altra banda, també m’agradava el riure de na Bali.

]]>

Barack Obama viatjarà aquest divendres a Barcelona per asssitir a l'inici de gira de Bruce Springsteen i la E Streer Band a Europa. Però els dos amics mantenen una llarga amistat que han arribat a mostrar fins i tot en un llibre. Un expresident dels Estats Units i una estrella del rock parlant sense embuts, fent confessions, compartint intimitats i rialles. És el plantejament de Renegats: Born in the USA (Libros del Kultrum / Debate) que es publica al novembre. El llibre recull diàlegs en què tots dos comparteixen les seves idees sobre qüestions tan variades com l’amor, la família, la masculinitat, els Estats Units i el racisme. Són converses íntimes que ajuden a entendre l’essència de dos grans protagonistes tant del segle XX com del XXI, i que ens ofereixen una mirada testimonial sobre els grans esdeveniments de la seva vida. Us en seleccionem uns quants fragments.

]]>

Durant les dues hores i escaig que va durar la pel·lícula, amb prou feines si vam creuar una paraula. T’hauria dit tantes i tantes coses… Recordes l’escena de la subhasta? Quan ell encara no sap que ella és una espia del govern i només creu que l’ha traït perquè és una femme fatale … Em sentia igual que el Cary Grant. T’hauria bufetejat en algun moment.

]]>

Dimecres arriba a les llibreries A cor obert. Relat de tot el que he viscut, el nou llibre d’Oriol Mitjà, que publica Columna. Us oferim diversos fragments de la publicació en els quals l’infectòleg repassa alguns dels moments més polèmics que han marcat l’últim any, com l’ús dels tests d’antígens i la creació del passaport covid

]]>

Sempre ens falta alguna cosa, i quan vaig descobrir l’Elena, a mi em faltava quasi tot. Jo només existia.

]]>

A quest llibre no explica com s’escriu una història; aquest llibre explica com s’escriuen totes les grans històries que s’han escrit i que mai s’escriuran, i per què han captivat milions i milions de lectors. (Em rellegeixo i la petulància em mareja, però així és).

]]>

E l tacte és el primer sentit amb què ensopeguem al món i l’últim que ens deixa quan ens acostem a la mort. “El tacte va abans que la vista, abans que la parla -escriu Margaret Atwood a la seva novel·la L’assassí cec (2000)-. És el primer idioma i l’últim, i sempre diu la veritat”. La nostra biologia ho confirma. Els fetus humans estan coberts de pèls fins coneguts com a lanugen, que apareixen al voltant de les setze setmanes d’embaràs. Alguns investigadors creuen que aquests delicats filaments potencien les sensacions agradables del líquid amniòtic de la mare, que llisca suaument sobre la pell, un precursor de la sensació càlida i relaxant que un nen, un cop nascut, obtindrà quan l’abracin.

]]>

M’agrada preguntar el nom del cambrer o la caixera del supermercat i m’agrada recordar-lo i dir-lo quan torno al súper o al restaurant. Sovint m’han dit que era la primera persona que els hi preguntava. No entenc com hi ha qui no mira als ulls a qui l’atén. Quan somric a algú allargo el moment per afavorir que hi hagi una connexió mínima, per fer possible una certa experiència de complicitat. La vida es viu a petits glops com aquest. No hauria de ser necessari justificar gaire la conveniència de dedicar temps a crear un tracte personal de qualitat amb qualsevol, però en el cas de les persones que treballen amb tu hi ha un motiu de més. Tota organització funciona gràcies al fet que la informació ascendeix des de la base cap al vèrtex on es prenen les decisions. La qualitat d’aquesta informació és essencial. Cal que els paràmetres que tenim en compte a l’hora de decidir siguin els que poden efectivament ajudar-nos a millorar, però passa que la mateixa organització genera disfuncions causades per la rutina o els prejudicis conceptuals.

]]>

És clar que suïcidar-se no és fàcil. No ho és en cap cas, però sobretot quan s’està físicament o mentalment incapacitat. Només una de les víctimes d’en Joan Vila va dir en veu alta que la seva vida ja no tenia sentit, però ni ell ni els altres no van demanar explícitament que se’ls “ajudés” a morir. Però, i si ho haguessin dit? Què hauria passat? El personal de la residència els hauria animat a prendre part en activitats de grup, o senzillament els hauria fet canviar de tema. Els metges els haurien receptat sedants o antidepressius. La família hauria dit: “No digui disbarats, iaia”. A prop dels noranta anys, una persona que no pot ni fregar-se el cul sola, que el cap li va lent, que li fan mal totes les articulacions i que no es pot moure sense ajuda, ¿té realment opcions de morir per voluntat pròpia? Quina mandra viure, però... quina mandra, matar-se! Anem més enllà: ¿Podria ser que una d’aquestes persones velles i incapacitades desitgés, secretament, que algú -un àngel de la mort- prengués la decisió en nom seu, sense necessitat ni de demanar-ho, de justificar-se amb si mateix i amb els familiars, de donar explicacions fatigoses que no porten enlloc? La resposta és que sí, n’estic convençut; però no voldria que això servís com un atenuant per a en Joan Vila, que va demostrar a bastament que tenia altres motivacions.

]]>