A Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) li agradaria ser un escriptor com tants altres i que la política el deixés de perseguir. Sovint les seves opinions han tingut conseqüències negatives per a ell. Però sembla que no ho pot evitar: és un home compromès i crític. Ha escrit nombroses novel·les i assajos i va guanyar el Premio Nacional de narrativa el 2003 amb Tretze campanades (Bromera), que va tenir una versió cinematogràfica. El seu últim llibre, Un senyor elegant (Més Llibres/Alianza), va començar amb la recerca sobre una família burgesa gallega, els Baltar, que a principis del segle XX encaraven el futur amb optimisme i eren grans mecenes culturals. Tanmateix, la figura de Ramon Baltar (1902-1981) es va acabar apoderant del llibre. A les primeres pàgines és un home aparentment serè i equànime que sembla haver-se conformat i adaptat al règim franquista. Un cirurgià brillant, condecorat per Franco, amb qui va tenir un parell d’encontres. A poc a poc, Suso de Toro va descobrint que, en realitat, Ramon Baltar va lluitar contra el règim des de la clandestinitat i, fins i tot, va planejar un atemptat contra el dictador. Ni tan sols els seus fills i nets sabien qui era realment Ramon Baltar. 

Tornem de Nadal i Sant Esteve estenent la partida de naixement d’una criatura que es veia a venir: el nou tripartit, el tripartit nacionalista espanyol de dretes, l’acord del PP, Ciutadans i Vox. El PP presidirà la Junta d’Andalusia i Ciutadans el Parlament andalús, i Vox tindrà un lloc a la mesa de la cambra. Malgrat que Ciutadans ha evitat reunir-se amb Vox en públic, el líder del grup d'ultradreta va confirmar l’acord ahir. “Ara sí, després que Cs i el PP hagin demanat oficialment el suport del nostre partit, donant veu i vot a la mesa per a Vox, podem parlar d’acord…”

Quan M. Rajoy va marxar, fem memòria, els problemes continuaven però vam sentir alleujament. Qualsevol cosa que vingués no seria tan catastròfica. De la mateixa manera, després d’una trobada que va ser un pols entre govern espanyol i Govern, els problemes continuen igual, però alguna cosa ha canviat i cal constatar-ho.

L’escriptor Suso de Toro sempre ha donat una gran importància a l’amistat. “Ja tinc una certa alçada de vida, i molts amics han anat quedant pel camí, però a tots ells els he valorat moltíssim. He sigut molt afortunat a la vida: he sigut beneït amb molts amics que m’han ajudat i m’han estimat”. I afegeix, dubitatiu: “Potser massa amics, perquè malauradament no els pots atendre tots, i, malgrat que les amistats es mantenen, fa mal no poder-les posar més en pràctica”.

Ningú es pot enganyar, l’Estat va dissenyar una estratègia per liquidar l’enemic i ha vençut. Una altra cosa és que l’Estat ha quedat també molt malmès i que se li posen límits des de fora per administrar la seva victòria sobre el sobiranisme català. L’amargor que travessa l’opinió pública compromesa amb el seu país és indicativa d’aquesta derrota, el moviment cívic s’ha anat diluint i queden minories d’activistes compromesos, però el seu mateix coratge també mostra la seva desesperació. D’altra banda, la divisió i la competitivitat que mai van saber superar els partits que van expressar políticament la demanda cívica nacional és el signe més clar de la derrota. No saben què fer amb els passos fets fins aquí, gairebé sembla que es tracta de disputar qui “ha de carregar el mort”.

El lector literari ha desaparegut? S’ho pregunta Suso de Toro en l’assaig La literatura, des de dins (Gregal), traduït per Andratx Badia. Addictes al mòbil, hiperconnectats, correm el perill de perdre el temps de silenci, de llibertat interior, i amb ell el plaer de la lectura literària, que demana aïllament i soledat. I això que li cal al lector per llegir, també és així per a l’autor si vol escriure de debò.

Ahir a la tarda la plaça Catalunya va ser una àgora cívica, un teatre barroc, una pista de ball i l’escenari d’un drama històric. Hi havia gent de tota condició, aquestes persones que neguen com empestats els polítics i els mitjans de comunicació que els fan la cort, hi havia gent convençuda des de sempre i d’altres que porten set anys ofesos i conscienciats, hi havia protagonistes presents i absents. Entre els presents, a més dels representants de les entitats cíviques convocants, hi havia la presidenta del Parlament i el president de la Generalitat. I entre els protagonistes absents hi havia el rei Felip VI i Mariano Rajoy i el seu govern.

Mariano Rajoy s’ha dirigit a l’opinió pública espanyola protagonitzant el moment més alt d’un relat escrit i dirigit per ell. La seva exposició, parlant en nom de la democràcia, la convivència i el reconeixement de la pluralitat és la màxima perversió possible de tot això, ja que són ell i el seu partit els grans responsables que un conflicte polític, creat per ells mateixos, s’hagi transformat en aquests moments en un problema judicial, institucional i, probablement, d’ordre públic. Són Rajoy i el seu partit els artífexs de la crisi institucional del Regne d’Espanya.