"És una feina molt dura", diu Kostas Mattarellis des de dalt de la màquina de batre, gairebé cridant per sobre del soroll que fa. Mattarellis viu a Lisvori, al centre de l’illa grega de Lesbos, la terra on es produeix l’ouzo, el famós licor d’anís conegut arreu del món. El Kostas té alguns camps d’anís, propietat de la destil·leria d'Isododos Arvanitis de Plomari, i que cultiva amb l’ajuda de la seva família. "Mira –diu somrient mentre treu un grapat de llavors d’un sac ple–: "és perfecte, no està ni humit ni cremat pel sol". La majoria de les destil·leries de l’illa fan servir llavors d'anís de Lisvori i competeixen per aconseguir els camps que són considerats els millors per la seva proximitat al mar i la quantitat de sol a què estan exposats.

En cercle, a l'ombra d'un porxo abandonat, es presenten d'un en un davant del mar cristal·lí: "Soc en Salah [nom fictici], i vinc de Síria. Sé nadar bé", exclama amb orgull un jove de físic atlètic. Són gairebé trenta avui al curs de natació que organitza Yoga and Sports With Refugees, una ONG activa des de 2018 a l'illa grega de Lesbos. La platja reflecteix el sol de la tarda de juliol en un blanc encegador. Tots s'han posat el banyador, alguns porten les ulleres de natació. "Soc en Hussein [nom fictici], soc de l'Iran i no sé nedar", diu un jove alt i prim estrenyent els braços. "Soc en Hassan [nom fictici], soc de l'Afganistan i sé nedar més o menys bé", diu un altre somrient, amb un eloqüent gest amb la mà. Tots junts van a l'aigua acompanyats per instructors de natació, un parell d'ells ja amb aletes i fent bromes amb imitacions de pas militar. Es divideixen en grups segons els nivells, des de principiants que han de familiaritzar-se amb l'aigua fins a nedadors més experts que volen perfeccionar-se. Alguns es queden a la costa: "Entrem a poc a poc, no hi ha pressa", diu en Salah, ja dins l'aigua fins a la cintura, mentre segueix amb la mirada els passos insegurs dels seus companys.

Aquest agost s'han complert dos anys de l'arribada al poder, de nou, dels talibans a l'Afganistan. Malgrat les tímides promeses dels inicis, per "tranquil·litzar" les consciències occidentals, que asseguraven que les dones podrien treballar i estudiar, la realitat, com era d'esperar, ha estat una altra. Ho explica avui molt clar Mònica Bernabé en la seva anàlisi sobre la situació. La meitat de les dones que tenien una feina remunerada l'han perduda i, a més, han estat expulsades de les feines més qualificades. Les dones no poden accedir a l'educació secundària ni a la universitat, tampoc poden fer esport, conduir, anar als parcs públics o passejar pel carrer sense tapar-se la cara. Fins i tot al juliol s'han tancat les perruqueries i els centres d'estètica per a dones. És ben bé el que el relator de les Nacions Unides sobre els drets a l'Afganistan ha definit com un "apartheid de gènere".

La història de Sarah Mardini és d'aquelles en què la realitat supera la ficció. El 2015 fugia de la guerra de Síria en una pastera amb la seva germana Yusra i 18 persones més. El motor es va espatllar i les dues noies, nedadores professionals, no van dubtar a llançar-se a l'aigua, lligar-se al cos els caps de la barcassa i arrossegar-la entre onades esfereïdores i en plena nit. Tres hores i mitja més tard van arribar tots sans i estalvis a una platja de Lesbos. La Yusra triomfaria als Jocs Olímpics de Rio i la Sarah decidiria tornar a Lesbos a ajudar els refugiats. Una història real de supervivència i heroisme tan llaminera que els productors de cinema se'n van disputar els drets per fer-ne una pel·lícula. A finals del novembre passat, Netflix va estrenar Las nadadoras, de la directora Sally El Hosaini. Disculpeu l'espòiler.

"Després de l’incendi de Mória, grups de refugiats es van amagar al cementiri! No respecten res, ni tan sols un lloc sagrat. Mai s’integraran, perquè tenen una altra cultura i una altra religió. Deixen brossa, fan focs. ¿I nosaltres hem de ser tolerants perquè som occidentals?”, etziba Androniki Velissari, que regenta des de fa 30 anys una botiga de bijuteria a Mitilene, la capital de Lesbos. “A la ciutat som 35.000 habitants i hi ha hagut moments que hem arribat a tenir 35.000 refugiats. Senzillament no és sostenible, hi ha un gran caos. Ens sentim ignorats, a ningú li preocupa que els nostres negocis s’estiguin enfonsant”, lamenta. Molts refugiats viuen en pisos a la ciutat i nens d’arreu del món juguen al carrer. També és fàcil veure joves subsaharians en una plaça exhibint les seves habilitats amb la pilota.

El camp de Pikpa, en un antic càmping per a colònies escolars a prop de l’aeroport de Lesbos, és un racó de pau en la crisi que es viu a l’illa grega. Des de fa set anys, els seus voluntaris, organitzats en Lesbos Solidarity, s’ocupen dels refugiats més vulnerables: víctimes de tortures o violacions, mares que estan soles amb els seus nadons, persones LGTBI, malalts crònics i, des de fa uns mesos, un grup de menors no acompanyats. Des del 2013, fins a 13.000 persones vulnerables han sigut acollides aquí, en unes condicions que no tenen res a veure amb la misèria dels campaments gestionats per l’estat: la gent viu en bungalous de fusta, tenen seguiment mèdic, psicològic, legal i social, els nens estan escolaritzats en centres grecs i els adults poden aprendre idiomes o una professió. Però el ministre d’Immigració grec, Notis Mitarachi, ha ordenat el tancament del camp solidari abans d’aquest dijous i també la clausura del de Karatepé, el camp de refugiats municipal.

Fa poc més d’un mes, el 8 de setembre, un gran incendi va devastar el camp de refugiats de Mória, a l’illa grega de Lesbos, el més gran d’Europa. Hi malvivien com podien unes 13.000 persones, moltes refugiades dels conflictes de Síria i l’Afganistan, en unes situacions penoses i humiliants, ja que clarament s’havia quintuplicat la capacitat real de la instal·lació. Després de l’incendi vam veure imatges terribles, amb centenars de famílies dormint al ras, a la carretera, perquè s’havien quedat sense la humil protecció de la tenda.

Marizghe Ashraf, de 32 anys, plega i apila les mantes amb què han passat la nit les dues famílies que conviuen a la tenda. Són en total nou persones que s'amunteguen en un espai minúscul, que passa de ser dormitori a la nit a sala d’estar i menjador durant el dia al nou camp de refugiats de l'illa de Lesbos, que el govern grec ha construït en un antic camp de tir després que un incendi va arrasar el de Mória. D'això ja en fa un mes. En teoria, el nou camp havia de ser provisional però la Marizghe i les 7.500 persones que hi malviuen ja fa tres setmanes que hi són i no hi ha cap data concreta per traslladar-los. Ara les autoritats parlen de l'estiu de l'any que ve. Falten més de vuit mesos.

Era una bomba de rellotgeria i va explotar. Mória, el camp de refugiats més gran d'Europa i el més tristament famós dels centres de detenció de refugiats a les illes gregues, és avui una muntanya de cendres, filats, contenidors mig cremats, restes de barraques i arbres carbonitzats. Sobre la terra cremada encara hi trobem sabates, raspalls de dents, peluixos, llibretes i altres objectes personals que els refugiats van deixar enrere en la fugida. Des del 2016 l’antiga presó de Mória s’havia convertit en una mena de purgatori on milers de refugiats –quan hi va haver l’incendi n'eren uns 13.000, en un espai previst per a 3.500 persones– esperaven que es resolguessin les seves demandes d’asil en un laberint burocràtic que semblava no tenir fi. Només va faltar que el govern grec decretés el confinament per la pandèmia de coronavirus: va ser l’espurna que va encendre la metxa. La nit del 8 de setembre, diversos focs simultanis van arrasar el camp i sorprenentment ningú va resultar ferit.

Un antic camp de tir militar situat en una platja acull des d'aquest cap de setmana nou mil refugiats que malvivien al camp de Mória, calcinat del tot en un incendi fa poc més d'una setmana. El camp està envoltat de filat espinós i les autoritats gregues no hi permeten l'accés a la premsa ni a les ONG. Wakil A., un afganès de 28 anys que s'hi va instal·lar dissabte, ha fet arribar a l'ARA vídeos que evidencien la precarietat de les noves instal·lacions, una autèntica presó a cel obert on falta de tot i amb la qual la UE intenta desincentivar l'arribada de més refugiats a Europa.

La policia grega ha arribat de matinada a les carreteres i els aparcaments on havien acampat milers de refugiats que van quedar-se a la intempèrie amb l'incendi del camp de Mória, per obligar-los a traslladar-se al nou camp. Vuit dies després que les flames engolissin el camp, els agents han despertat les famílies i els han instat a moure's a les noves instal·lacions. Però molts encara tenen l'esperança de poder abandonar l'illa, on porten mesos o anys atrapats, i reprendre d'un cop les seves vides a la Grècia continental o en un altre país europeu. Des que el nou camp, instal·lat en un antic camp de tir, es va obrir dissabte, només hi han anat 1.200 refugiats dels gairebé 13.000 que vivien a Mória.

Durant el primer semestre de l'any 2020 –marcat per la pandèmia del covid-19– s'han reduït a la meitat les demandes de refugi i han arribat més de 1.000 menors no acompanyats menys. Aquestes són algunes de les dades que evidencien que el pas de la pandèmia i la restricció de les fronteres ha paralitzat gran part del trànsit migratori a Catalunya. "Tots els serveis a persones migrants han patit una disminució d'entre el 30% i el 60%", ha explicat aquest matí Oriol Amorós, secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania, en una roda de premsa de balanç de les migracions del primer semestre del 2020.

La policia grega ha reprimit aquest dissabte amb gasos lacrimògens una protesta de refugiats muntada davant del nou camp que s'està erigint a l'illa de Lesbos per albergar les més de 12.000 persones que s'han quedat sense sostre després de l'incendi que dimecres va devastar el campament de Mória.

Un camió carregat de caixes de tomàquets arribava aquest dijous entrat el migdia als voltants de les restes del camp de refugiats de Mória. Desenes de persones, que fins la nit de dimarts habitaven aquest campament, ara calcinat per un incendi i també per la deixadesa administrativa, s’amuntegaven al voltant del vehicle, alçant els braços i cridant perquè els tiressin menjar. Molts no havien menjat pràcticament res en més de 24 hores, des que van haver de fugir del foc i es van quedar sense sostre sota el qual dormir. La nit de dimecres a dijous la van passar igual que l’anterior: dormint al ras, estirats sobre l’asfalt de la carretera o entre les oliveres dels camps que envolten la zona, alguns tapats amb mantes que van poder rescatar abans que es cremessin, d’altres ajuntats en grups per donar-se escalfor, malgrat la pandèmia. El panorama va ser similar durant tot el dia.

En la devastació de Mória hi crema l'ànima de la Unió Europea. La humiliació, l'amuntegament, la insalubritat i la desesperança en la qual malvivien els 13.000 refugiats d'aquest camp de l'illa de Lesbos –com en tots els altres– eren el retrat perfecte de la política migratòria d'una UE que fa temps que va abdicar de les seves responsabilitats, que havia fet d'aquestes condicions de vida inhumanes i perilloses el reclam perfecte per a la seva política dissuasiva.

Un incendi ha engolit Mória, el camp de refugiats més gran de Grècia i també d'Europa i on prop de 13.000 persones feia anys que hi malvivien, privades de creuar qualsevol frontera de la Unió Europea malgrat que la majoria fugen de conflictes tan crus com el de Síria o el de l'Afganistan. El foc va començar dimarts a la nit i, durant la matinada de dimecres i avivat pel fort vent que bufava a la zona –però també per la deixadesa administrativa reflex de la falta d'una política migratòria europea comú–, va acabar devorant tot el campament, aixecat majoritàriament a base de precàries tendes de campanya i lones de plàstic construïdes pels mateixos refugiats. Per ser més concrets: tendes amuntegades les unes sobre les altres, sense cap tipus de sistema sanitari –també ara enmig de la pandèmia–, sense llum, sense aigua corrent, que s'inundaven quan plovia i que es convertien en calderes asfixiants quan la calor apretava. Menys de 24 hores després, la tarda de dimecres, les flames han tornat a prendre per cremar el poc que quedava en peu i per sorprendre un altre cop els residents que intentaven recuperar alguna de les seves pertinences.

La mort d'una nena afganesa de sis anys dilluns en un incendi al centre de detenció de refugiats de l'illa grega de Lesbos és l'últim exemple de la situació de vulneració dels drets humans a les fronteres europees. L'incendi va estar a punt de causar una tragèdia més gran: la política de tancament de fronteres de les autoritats gregues i europees dels últims anys ha fet que s'acumulin al camp de Mória més de 19.000 persones, quan la capacitat de les instal·lacions és de 3.000. En els vídeos difosos per mitjans grecs es veu com el foc, que segons els bombers va començar amb un fogonet, crema un dels barracots d'allotjament i dues tendes on vivien famílies refugiades. Els serveis d'emergència van trigar més d'una hora a poder apagar l'incendi. MSF demana l'evacuació immediata del camp, tenint en compte les condicions sanitàries, més encara davant la pandèmia de Covid-19 a Europa.

El govern grec del conservador Kiriakos Mitsotakis manté detinguts en un vaixell militar uns 450 refugiats a l'illa de Lesbos, als quals les autoritats no permeten demanar asil. Ho ha denunciat Human Rights Watch (HRW), que ha obtingut imatges de l'interior del vaixell d'un refugiat sirià. L'ONG de defensa dels drets humans denuncia que aquesta situació "viola el dret internacional i europeu" i que pot suposar un delicte de "privació arbitrària de llibertat".

Míriam Correa és una cooperant catalana que fa un any i mig que treballa a Lesbos per l’ONG Better Days. Dilluns passat va haver d’agafar un vaixell i marxar a Atenes juntament amb personal internacional de gairebé totes les organitzacions humanitàries que operen a l’illa grega. Declara que la persecució contra activistes i voluntaris ha escalat des de fa unes setmanes, quan el govern conservador de Kyriakos Mitsotakis va decidir edificar noves construccions per a refugiats.