Cas singular del cinema espanyol, l'actriu Carmen Machi (Madrid, 1963) ha aconseguit navegar amb èxit i naturalitat pel cinema popular d'Ocho apellidos vascos, per muntatges teatrals de prestigi com Prostitución, la comèdia televisiva d'Aída i els projectes de cinema independent. A aquest darrer àmbit pertany La voluntaria, que aquest dijous arriba als cinemes: la segona pel·lícula de Nely Reguera és un drama realista i incòmode en què Machi és una metgessa catalana jubilada que no s'adapta a les regles del camp de refugiats on treballa com a voluntària d'una ONG.

A Bòsnia hi ha una dita: “La muntanya més alta és l’esglaó de casa teva quan el baixes i no saps si podràs tornar”. I això és el que han hagut de fer milions de sirians a qui la dictadura i la guerra han empès lluny de casa. Han hagut de tornar a començar, que no vol dir començar de zero, a vegades vol dir començar de més avall. Perquè les ferides i els que has deixat enrere pesen com una llosa. I en una Europa que ha deixat els drets humans amagats en un calaix i on proliferen les tanques (les físiques, les mentals i les legals) i on l’extrema dreta es mou sense complexos, tornar a començar es converteix en una muntanya que fa molta pujada.

Centenars de refugiats sirians s’afanyaven divendres a arribar a Grècia després que Turquia obrís les seves fronteres per pressionar la Unió Europea, l’endemà de la mort d’almenys 33 soldats turcs a Síria. Però el somni d’arribar a Europa topava amb la realitat en arribar al pas fronterer. La porta de sortida de Turquia era oberta, però la de Grècia tancada. Prop de dos centenars de refugiats esperaven al pas de Pazarkule, terra de ningú. Davant la negativa hel·lena de deixar passar la multitud i la consegüent acumulació de persones en un indret que no fa més de 200 metres de longitud, la policia turca també tancava la seva frontera a tot aquell que volia creuar.

És un patró que cada vegada es repeteix més entre els refugiats i els immigrants en general. La història de l’Amin Hadian és prou dura perquè es vulgui dedicar a ajudar els que poden estar vivint el mateix. Va ser voluntari a Grècia i ara és voluntari a Barcelona. Més a llarg termini, té l’objectiu de tornar a l’Iran i dedicar-se a la política.

Enfundat en un vestit de color groc de Jacquemus, la firma de moda del prêt-à-porter a França, Ahmad Kontar acapara totes les mirades. El seu cos sembla esculpit per un artista del Renaixement. Es mou amb desimboltura, però continua tocant de peus a terra. Fa només dos anys era en una pastera creuant el tros de mar entre Turquia i les illes gregues, on des del 2014 s’han deixat la vida més de 1.500 persones. Va fugir de la guerra de Síria amb la seva germana bessona, i mai s’havia imaginat que treballaria de model. Fins que un dia Chistopher Landais, director de càsting, el va veure pel carrer i el va convidar a desfilar per a la marca alemanya GmbH. No tothom entén el seu triomf: “El meu pare, que continua a Síria, diu que això no és una feina per a homes”, confessa.

L'aeroport de Kuala Lumpur, la capital de Malàsia, s’ha convertit durant vuit mesos en la casa de Hassan al Kontar, un enginyer mecànic sirià al qual se li havia prohibit viatjar durant tot aquest temps fins que una campanya solidària promoguda a través de la plataforma Change.org ha aconseguit que el refugiat pogués embarcar-se en un avió fins al Canadà.

Mustafà Assaloum va perdre una cama en un atemptat amb cotxe bomba a la ciutat de Homs. Va emprendre el camí de l’exili per aconseguir una pròtesi i poder tornar a caminar... i a jugar a futbol. Amb les seves crosses ha fet tot el camí entre Síria i Grècia, superant cada obstacle. L’Institut Desvern de Protètica va conèixer la seva història a través de l’ARA, s’ha ofert a acollir-lo i fer-li una cama nova. El govern espanyol no ha autoritzat encara el seu viatge a Barcelona.

“No recordo el darrer cop que vaig dirigir un partit”, admet Osama Abdul Mohsen. Ara fa uns mesos, l'Osama va ser protagonista a tots els mitjans de comunicació sense voler-ho, quan va caure per terra per culpa de la traveta que li va fer una periodista hongaresa, Petra Laszlo. L'Osama intentava entrar a Hongria des de Sèrbia per seguir el seu periple, fugint de la guerra a Síria. El futbol, la seva feina i passió, ja no formava part del seu dia a dia llavors. “Vam fugir quan la guerra va arribar a la ciutat. Abans patíem per la repressió del règim de Baixar al-Assad, però no pensava que caldria marxar”, recorda.