El record de Roma obligava a no deixar-se emportar per l'eufòria. Trepitjar Anfield anava lligat, inevitablement, a posar-hi els cinc sentits. El Barça es receptava prudència i ambició, sabia que el 3-0 del Camp Nou no garantia absolutament res. Però la tornada contra el Liverpool es va moure des del principi en registres emocionalment difícils de controlar. Les primeres arribades dels anglesos. La graderia rugint. Les cares de patiment de Piqué i Jordi Alba, desencaixats, nerviosos. El primer gol. La teràpia per domar la pilota un altre cop, per retrobar el camí, per asserenar-se i seguir jugant, apartant els fantasmes, lluitant contra la fera red. Els contraatacs que no acaben en gol i la sentència que no arriba, l'1-1 que s'escapa i que no permet afluixar la virulència dels de Klopp.

La Natalia Arroyo analitza l'anada de l'eliminatòria contra el Liverpool, centrant-se en les alarmes que, vistes un any després de la desfeta, avisaven dels perills de visitar Anfield.

L’endemà de l’1 de maig, el Barça vivia hores d’emoció i eufòria. Un 3-0 davant del Liverpool el deixaven amb la final de la Champions a tocar i tot era optimisme entre els barcelonistes. Aparentment, res feia pensar que l’equip ensopegaria uns dies més tard, per molt que els anglesos avisessin de l’impacte de jugar a Anfield. S’acceptava que el marcador havia sigut enganyós, que el Liverpool havia merescut almenys un gol al Camp Nou, però l’equip se sentia fort per mantenir a ratlla l’equip de Jürgen Klopp a la tornada. Però el cert és que les sensacions del primer partit ja avisaven que alguna cosa no havia acabat d’anar bé. El problema és que el marcador ho havia amagat.

La UEFA té comptabilitzats 531 atacs del Bayern de Munic en aquesta Lliga de Campions. El Barça n’acumula 295. El Liverpool ha centrat 164 vegades, de les quals 124 han sigut pilotes penjades a l’àrea. El Barça ha fet només 59 centrades. El Reial Madrid acumula 53 regats; el Barça, 37. Un repàs ràpid per les principals estadístiques ofensives que aporta la UEFA ajuda a constatar que l’equip blaugrana no té, ara per ara, xifres d’autoritat a Europa. No genera prou o, si més no, no genera el mateix volum que altres equips que també aspiren al títol. Com avisava fa uns dies Leo Messi, al Barça sembla que “no li arriba” per guanyar la Champions amb el que s’està veient aquesta temporada.

La Natalia Arroyo posa la lupa en el pròxim rival del Barça a la Champions. L'equip de Gattuso cuida la possessió a partir del seu pivot, carrega moltes peces d'atac per la banda esquerra i intentarà blindar-se a la frontal de l'àrea.

La dificultat de l'anàlisi dels vuitens de final de la Champions té molt a veure amb el fet que els últims partits a Europa queden tan lluny, que d'un equip t'has de quedar més amb la cara domèstica que amb el que va intentar a la màxima competició continental abans de l'hivern. Sobretot, si del desembre a ara s'hi ha produït un canvi de tècnic i si aquesta substitució va unida, a més, a una idea de joc lleugerament diferent; en esquema i en conceptes. Gennaro Gattuso prefereix el 4-3-3 al 4-4-2 i potser és menys pragmàtic que Carlo Ancelotti, tot i que caldrà veure quin vestit reserva el tècnic per al seu Nàpols ara a Europa i, per tant, en una ronda de KO. Entre altres coses perquè a Can Barça també s'han mogut peces a la banqueta i també s'ha revisat la idea de joc per guanyar protagonisme amb la pilota.