En un acollidor taller del Raval, Catuxa Fernández i Ignacio Aldanondo passen les hores creant de forma artesanal unes sabates que, a més de ser boniques i còmodes, duraran dècades si el propietari en té bona cura. Fa gairebé 12 anys que van començar el seu camí com a mestres sabaters, tot i que la seva relació es remunta a molt abans, quan compartien un despatx d'arquitectura que van acabar tancant per dedicar-se a treballar amb les mans. El 2019 van rebre el Premi Nacional d'Artesania a la Innovació.

Aquest setembre, al poblet de Street, al comtat de Somerset, a 220 quilòmetres a l'oest de Londres, s'obrirà el Shoemakers Museum, una manera de celebrar, glorificar i posar en context històric, econòmic, industrial i cultural una marca de sabates de la qual, amb seguretat, n'han sentit a parlar i que potser, fins i tot, n'han calçat alguna. Es tracta de Clarks, nom de nostàlgiques ressonàncies per a un gran nombre de britànics, però no només, que les identifiquen inicialment amb les primeres sabates de l'escola i després amb un tipus de calçat còmode i amb personalitat.

Vinyes, oliveres, ametllers, arbres fruiters i molts tallers d'artesans fent sabates sense parar. Aquest era el paisatge que omplia la ciutat d'Inca, a Mallorca, ara fa uns 150 anys. El 1877 pels carrers d'aquest municipi hi caminava l'Antoni Fluxà. El coneixien amb el sobrenom d'El Mestre. De petit s'havia amarat de la tradició sabatera de la zona i s'havia aconseguit fer un lloc dins la professió. Des del seu taller, havia sentit a parlar d'uns mètodes innovadors de fabricació de calçat que estaven revolucionant el sector a Anglaterra i no s'ho va pensar dues vegades: va pujar a un vaixell i va anar a conèixer-los de primera mà. Quan va tornar, va ensenyar a la resta d'agremiats de l'illa les flamants màquines que omplien els tallers britànics i que eren capaces de treballar el cuir amb una gran precisió.

L’hivern passat va reviscolar un clàssic del calçat com és la ballarina, una tipologia de sabata femenina caracteritzada per ser plana i per tenir un escot arrodonit i generós i una flexibilitat que la dota d’una gran comoditat. Una sabata que rep la categoria de clàssic pel fet que, tot desafiant la caducitat de les tendències, mai acaba de marxar i roman impassible, mentre bona part del calçat de temporada cau en l’oblit. Però és ben cert que, actualment, la seva presència ha envaït amb gran intensitat sabateries, passarel·les i grans cadenes de confecció, en bona part sota la tendència del balletcore. Però ¿quina és la història d’aquesta sabata que, de tan present, ja s’ha convertit en tipologia i quina relació té amb el món del ballet?

La coneguda marca de sabateries Vialis abaixarà la persiana de l'última botiga física que encara mantenia, situada a la plaça Molina de Barcelona, que està en rebaixes per liquidació des de fa unes setmanes. Aquest tancament s'afegeix a la decisió de la marca d'aturar les compres online a través de la seva web; un anunci que Vialis va fer a través de les seves xarxes socials, on va assegurar que es podrien continuar comprant les seves sabates a través de la web de les sabateries Casas: "Això no és un adeu, és un fins després". De fet, però, no és només que venguin a través d'una pàgina web aliena, sinó que directament la web de Vialis no funciona.

Al carrer Garbí de Capellades, a l'Anoia, hi regna la tranquil·litat. Tot i ser al bell mig del poble, a cantó i cantó s'hi arrengleren recintes enjardinats i cases senyorials. La més imponent, la del número 30. Dues plaques flanquegen el portal de fusta de la finca. En una s'hi llegeix Bernades SA; en l'altra s'hi veu el logotip de les vambes Munich. Aquest és el discret indret on el colós català del calçat esportiu té enclavades les seus socials d'algunes de les empreses que donen vida a la marca de la X. La producció de les vambes la tenen ben a la vora, a Vilanova d'Espoia, un petit nucli de la Torre de Claramunt. La calma del territori contrasta amb els ritmes frenètics dels datàfons de la companyia: el 2022 va signar un any de rècord, amb una facturació de prop de 75 milions d'euros. Munich té una trentena de botigues pròpies i els seus productes es venen a més de 50 països. Com s'ho ha fet?

Quan parlem de moda, no solem pensar en el poblet noruec d’Aurland, però precisament haurem d’anar-hi si volem trobar l'origen d’una icona del calçat, el mocassí, que ara mateix és tendència total. El sabater Nils Tveranger va basar-se en el calçat dels pescadors i ramaders noruecs per crear-los. També va inspirar-se en les sabates dels indis nadius nord-americans, d’on va manllevar un element idiosincràtic dels mocassins, el fet que la pell embolcalla tot el peu des de la planta i s’uneix a la peça de l’empenya amb una costura en mitja lluna. Un sistema constructiu anomenat kiowa que tenen poques sabates.

Un dels temes que més dilemes desperta durant la primera infància és la conveniència o no de posar sabates a les criatures. Als nadons, tal com subratlla Albert Martínez, CEO de la clínica podològica M.O., “les sabates els han de ser exposades, no posades”. Parlem “d’un cos en creixement que necessita estímuls i un desenvolupament on no hi hagi res que pugui limitar l’enfortiment de les estructures”, sobretot, insisteix, els primers mesos de vida, quan “hem de prioritzar més que mai la funcionalitat sobre l’estètica”.

A veure, en què quedem: ¿els mitjons s’han de veure o han de quedar amagats? Perquè, per una banda, tenim els pinkies, anomenats també mitjons invisibles, que tenen la funció de no deixar-se veure ni un mil·límetre, per tal de crear la ficció que duem les sabates sense res a sota. Però, per l’altra, està proliferant la moda de dur xancles o sandàlies amb mitjons, si pot ser, de tipus esportiu. Després de tants anys de mofar-nos de la pràctica dels turistes, especialment anglesos i alemanys, de combinar sandàlies amb mitjons, ara resulta que hem d’afegir-nos-hi per anar a la moda.

Això fa anys que passa als carrers de Nova York i també està passant a casa nostra d'una manera més o menys definitiva: els talons estan en un estat de coma que, tot i que potser és reversible, de moment no dona senyals visibles de recuperació. Cada cop es veuen menys talons als carrers de les grans ciutats, a les avingudes esquitxades d'oficines i seus corporatives, fins i tot en esdeveniments més o menys d'etiqueta, on regnen altres maneres de vestir-se molt més esportives i confortables, especialment des de l'inici de la pandèmia. Prova d'aquest canvi de model és la crisi que han hagut d'afrontar empreses com la marca de sabates de baix cost MaryPaz, dedicada sobretot a talons i sandàlies. Per a l'assessora d'imatge i bellesa Loida Suárez, en el terreny de la moda si no s'està pendent d'actualitzar el producte o donar-li una identitat aquests canvis de tendència poden ser la "crònica d'una mort anunciada". Per a ella, si bé el furor de les vambes (en part responsable del declivi dels talons) ha perdut una mica de força "i en perdrà encara més", el rival d'aquest calçat són les sabates planes, com els mocassins i les ballarines, ja que "aquest és l'any de la seva gran entrada", pronostica. A parer seu, la sabata plana és molt versàtil i s'adapta molt millor a tots els estils i situacions. Per a Suárez, actualment les anàlisis demostren que, tot i que hi ha una gran oferta de sabatilles esportives, la demanda està en declivi i augmenta la de sabates, sandàlies i també talons, "fins i tot els d'agulla en un 25%".

En plena era de les sneakers, les sabates clàssiques tradicionalment masculines continuen resistint amb dignitat. D'acord que han deixat de ser hegemòniques per anar a treballar, però el cert és que quan arriben certes situacions menys informals, tornen a sortir a relluir. Però ¿saps quins models són els que tots hem tingut alguna vegada? Sovint es desconeix el nom i origen del disseny que portem als peus, encara que la majoria fa gairebé un segle que es troben al mercat. Aquestes són algunes de les sabates més habituals i clàssiques que millor han resistit el pas del temps.

"Gairebé quasi cap nen, però tampoc cap adult, porta un calçat correcte". L'afirmació és de la podòloga Neus Moya, que aprofita la xarxa social d'Instagram per fer pedagogia de com ha de ser un calçat respectuós. Els motius d'aquests errors són diversos: des de la dificultat de trobar aquest tipus de calçat en botigues convencionals fins al desconeixement de les característiques que ha de complir unes sabates ja siguin per a un infant o per a un adult. "Sabem com ha de ser una alimentació saludable, però no un calçat respectuós", apunta.

L'abril del 1985 Nike va llançar les Air Jordan 1, les primeres sabates de la marca Air Jordan, sorgides de la col·laboració de la companyia nord-americana amb Michael Jordan. A banda d'incorporar el mític swoosh –el logotip de Nike–, aquest model de canya alta també comptava amb una primera versió del logotip de la nova marca: una pilota de bàsquet alada. Gràcies a aquestes sabatilles, que es van convertir en tota una icona, va començar a créixer l'interès per les sneakers, que van esdevenir per primer cop un objecte de culte i desig. Aquest va ser el primer gran pas de la cultura sneakerhead, que avui dia mou milers de milions de dòlars i cada cop té més adeptes.

Una visita a una petita comunitat d’artesans de Colòmbia, on utilitzen fibra de plàtan per fer productes artesanals, va donar la idea als impulsors de la start-up barcelonina Indianes: es podia fer servir aquest material per dissenyar unes sabates biodegradables. El teixit està fet amb el fil que s’extreu de la tija de la planta; la sola, amb cautxú natural, i per enganxar-la s’utilitza un adhesiu elaborat a partir de l’aigua. L’altra gran particularitat d’aquest calçat és que, un cop deixa de ser útil, en lloc de tirar-lo a les escombraries es pot enterrar. “Com que tot el seu material és biodegradable, en menys de dos anys la terra l’absorbeix”, explica un dels cofundadors d’Indianes, Ivan Rojas.

Un camí de terra en un paisatge inhòspit és alterat per un home que corre com el vent. Durant centenars de quilòmetres, el corredor ha esquivat tota mena d’obstacles amb un calçat que molts s’atrevirien a descriure com a precari: unes xancletes senzilles fetes de pell de vaca i neumàtic gastat. L’home pertany a la tribu mexicana dels tarahumara i el que du als peus són els seus tradicionals huaraches.

En un poblet de la Costa Brava, un quiosc. El comerç combina la clàssica venda de diaris, llibres i material de papereria amb productes de platja. “Cosa de supervivència”, deu pensar el propietari. Entre tot allò que conforma el paquet necessari per passar un dia a la costa hi ha unes quantes espardenyes. D’aquestes que, de tan clàssiques, fa anys que són per tot arreu. Tenen la sola d’espart; la tela dissenyada per cobrir el peu, llisa, d’un sol color (amb tota la paleta per triar, però); no hi ha distinció entre peu dret i peu esquerre, i fan funció tant de sandàlia com de souvenir o, estirant el fil, de sabatilla d’estar per casa. És la versió moderna del calçat que caracteritza el folklore català (castellers, balls de bastó, sardanes, pagesos) amb una particularitat: l’epicentre de la seva fabricació és a la Rioja.

"La lletjor és atractiva, la lletjor és emocionant. La investigació de la lletjor és, per a mi, més interessant que la idea burgesa de la bellesa". Amb aquestes declaracions de la dissenyadora Miuccia Prada l'any 2013 podríem definir el que es coneix com a sabates 'ugly', és a dir, el calçat amb plataforma elevada que és tendència aquest estiu. Encara que aquest tipus de sabates sovint les comercialitzen les marques esportives, no tenen ni la funció ni la comoditat del calçat esportiu. La nova tendència ha enlluernat tant els carrers com les passarel·les, però els experts alerten que si s'utilitzen freqüentment poden arribar a causar problemes a les cames i als peus dels que les porten.

El dissenyador Christian Louboutin, conegut per ser el creador de les mítiques sabates de sola vermella, afirmava l’any 2013 que “els talons proporcionen a les dones un caminar més lent, i això dona als homes més temps per admirar-les”. La frase, pronunciada només fa sis anys, és un exemple més de com molts homes cosifiquen les dones sense despentinar-se. Però avui en dia aquest comentari ha quedat soterrat per les reivindicacions de moltes persones -famoses i anònimes- que s’estan rebel·lant contra l’obliguetorietat a vegades no escrita però real de portar talons en determinades festes i esdeveniments i en molts àmbits laborals. Així, cada cop més dones alcen la veu per deixar enrere la idea de sofisticació i sensualitat, que sovint va lligada als talons, per convertir aquest calçat en allò què és: una sabata que provoca problemes físics i redueix la mobilitat de les portadores.

La cantant, compositora i actriu britànica Rita Ora és la nova ambaixadora i imatge de la col·lecció tardor-hivern 2019-2020 de Deichmann, el líder en la distribució europea de calçat. Ora, que ha dissenyat al costat de l'equip de la firma, presenta així "una nova col·lecció jove, eclèctica, icònica i assequible", tal com expliquen des de la firma.

Hi va haver una època en què Barcelona comptava amb un gremi de sabaters reconegut arreu d’Europa. De fet, és la confraria gremial més antiga de la ciutat, amb data del 1202. Sigui com sigui, el calçat fet a casa ha sigut admirat durant segles. Amb el pas del temps, la majoria de sabaters artesans han anat tancant els seus tallers. Per sort, encara queden romàntics que continuen apostant per la sabateria artesanal de tota la vida i feta amb materials de màxima qualitat. Una feina amb la qual volen tornar a situar la ciutat en un referent mundial pel que fa al calçat. És el cas de marques com Aldanondo y Fdez, Ramon Cuberta, The Forest Shoes i Nu Sabates. Us expliquem les històries que tenen al darrere.