El fotògraf nord-americà Edward Weston (1886-1958) va començar la carrera amb la idea de guanyar-se bé la vida dedicant-se a la fotografia comercial. Però el seu somni era fer fotografia creativa. Ho va aconseguir, i es va convertir en un dels fotògrafs més importants. Weston va ser un dels pioners que fa un segle van alliberar-se de la tradició pictorialista de la fotografia per forjar un llenguatge propi. Un dels seus treballs més sonats és la imatge d'un pebrot convertida en motiu abstracte. "És un clàssic plenament satisfactori: un pebrot, però més que un pebrot. No té atributs psicològics, no desperta emocions humanes: aquest nou pebrot ens porta més enllà del món que coneixem en la ment conscient", va dir l'artista. "Weston va ser algú que es va dedicar profundament al seu art, i que en un moment donat va decidir viure en condicions molt difícils per perseguir el seu somni", explica el comissari de la mostra, l'investigador i professor Sérgio Mah. "En això és un exemple molt excepcional per als temps que vivim", afegeix.

La vida de la fotògrafa Tina Modotti (Udine, Itàlia, 1896 - Ciutat de Mèxic, 1942) va estar tan marcada per les sotragades històriques del seu temps, que va viure “gairebé tota l'existència al cor de la tempesta”, com diu Isabel Tejeda, la comissària de la mostra que li dedica el centre de fotografia KBr de la Fundació Mapfre a Barcelona fins al 3 de setembre. Es tracta de l'exposició més ambiciosa que han dedicat a Modotti, amb prop de 250 fotografies, algunes de les quals inèdites, de les 400 que es calcula que formen el seu llegat.

"Quan ets de l'Amèrica Llatina no et pots desempallegar mai del compromís polític", diu el fotògraf Paolo Gasparini (Gorizia, Itàlia, 1934), mentre recorre les diferents sales de KBr Fundació Mapfre, on es poden veure més de 300 de les seves fotografies i fotollibres. Paolo Gasparini. Camp d'imatges mostra sis dècades de carrera fotogràfica i un recorregut per la història més recent de Veneçuela, Mèxic, Cuba, el Brasil o Bolívia. No són imatges icòniques que busquin un impacte estètic, al darrere hi ha un ferm compromís polític. I és que Gasparini, que va emigrar a Veneçuela el 1954, quan tenia 20 anys, per evitar el servei militar, és sobretot un fotògraf ideològic. És molt crític amb la societat del consum i sovint mostra com la publicitat mira de seduir-nos d'una manera o altra.

Garry Winogrand (Nova York 1928 - Tijuana 1984) deia que fotografiava el món per veure com quedava a les fotografies. I per la quantitat de fotos que va arribar a fer, és evident que tenia ganes de menjar-se'l. Quan va morir va deixar 2.500 carrets sense revelar i 4.100 sense passar a fulles de contacte. Winogrand és conegut per la seva voracitat, era un fotògraf compulsiu. Les 169 imatges que s'exposen a partir de demà al KBr de la Fundació Mapfre són un breu recorregut per tota la seva singular carrera, centrada en les dècades dels 60, 70 i 80 als Estats Units, que sempre va ser l'objectiu de la seva càmera. Els carrers de Nova York, Austin i Los Angeles, les persones que els transiten, les festes, els animals, els viatges per carretera, els polítics i les manifestacions d'una època convulsa apareixen en aquestes fotografies, però des d'una òptica molt personal: Winogrand no pretén documentar la realitat, sinó suggerir-ne noves lectures.

La pandèmia ha transformat una de les sèries més longeves i mítiques de la fotografia actual. Després de 45 anys ininterromputs retratant any rere any les germanes Brown totes juntes, Nicholas Nixon (Detroit, 1947) va haver de fer-los retrats per separat, via teleconferència, per culpa de la pandèmia. El resultat –desolador i, tot i així, magnífic– es pot veure al centre de fotografia KBr fins al 29 d'agost. Per primera vegada, la Fundació Mapfre exposa a Barcelona la sèrie més famosa d'aquest fotògraf, que va comprar per a la seva col·lecció des del 2007. Només deuen existir una desena d'aquestes sèries originals al món, i formen part dels principals museus internacionals. El conservador en cap de fotografia de la Fundació Mapfre, Carlos Gollonet, que té una relació molt pròxima amb Nixon, que li envia la imatge fins i tot abans de fer efectiva la compra, assegura que cada any espera el seu mail amb candeletes.

La Fundación MAPFRE ha augmentat l’oferta cultural de la ciutat de Barcelona. Des de principis d’octubre ja és obert al públic el centre de fotografia KBr, un nou espai que dona continuïtat a la línia expositiva que feia l’entitat fins ara, però que al mateix temps impulsarà iniciatives fins ara inèdites en l’activitat fotogràfica de la fundació.

El covid va endarrerir a la tardor el naixement del centre internacional de fotografia de la Fundació Mapfre, i ara sí que res ha d'impedir que aquest divendres obri les portes amb la primera retrospectiva a Espanya del fotògraf britànic d’origen alemany Bill Brandt i una exposició dedicada al nord-americà Paul Strand. Com van dir a l’estiu, el centre s’anomena Kbr per fer un homenatge al bromur de potasi que es fa servir en el procés de revelat de la fotografia analògica i està ubicat a l’edifici vela de la Torre Mapfre (avinguda del Litoral, 30). A la fundació no haurien de patir per haver deixat la cèntrica Casa Garriga Nogués: han guanyat dues sales versàtils on podran fer muntatges diferents segons les exposicions, una d’uns 600 metres i l’altra d’uns 170. El preu de l'entrada general serà de 5 euros, la reduïda en costarà 3 i els dimarts no festius serà gratuït.

La directora de l'àrea de cultura de la Fundació Mapfre, Nadia Arroyo, té una barreja de sentiments: ella i els seus equips estan molt il·lusionats perquè després de posposar l'obertura del seu centre internacional de fotografia a Barcelona, atès que les obres venen de Nova York i Londres, el podran inaugurar el 7 d'octubre. Però se li enfosqueix la mirada quan recorda "les vides que s'han perdut" amb el coronavirus, la incidència encara vigent de la pandèmia i els estralls que ha causat a la cultura. Per això no fan previsions de públic i pensen en uns actes inaugurals molt segmentats per extremar les mesures de protecció. "Tenim la sort de no dependre de la venda d'entrades, la situació de la cultura és dramàtica –diu Arroyo–. Sí que pensàvem guanyar turisme, però no vam concebre el centre pensant en el turisme. Tindrem un començament una mica suau".

La Fundació Mapfre fa un gir en la seva activitat quatre anys després d’instal·lar-se a Barcelona: deixarà la casa Garriga Nogués i obrirà un centre internacional de fotografia a l’edifici vela de la Torre Mapfre. Està previst que la primera exposició obri les portes a finals de maig. La programació del nou centre, que encara no té nom, estarà centrada en tres línies: grans noms de la història de la fotografia, que es podran veure a la sala gran; i una sala petita dedicada a donar visibilitat a col·leccions i arxius de fotografia catalans públics i privats, d'una banda, i a exposar joves fotògrafs. La primera aliança que establirà serà amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i es vol buscar creadors i públics joves treballant amb les escoles de fotografia i organitzant un premi. “Estem molt satisfets amb la rebuda que hem tingut; crec que ens hem fet un lloc en la vida cultural de la ciutat, i ara volem fer un pas endavant”, diu la directora de àrea de cultura de la Fundació Mapfre, Nadia Arroyo.

La fotògrafa nord-americana Berenice Abbott, morta el 1991, va néixer dos cops: com a Bernice Alice Abbott a Springfield (Ohio) el 1898 i quan va canviar el seu nom al francès a París el 1921. A la capital francesa va ser on va continuar la seva formació després d’haver conegut a Nova York la flor i nata dels artistes i intel·lectuals que vivien a Greenwich Village, entre els quals hi havia Marcel Duchamp i Man Ray. “Era una dona lliure que exercia la seva llibertat”, diu la directora de Cultura de la Fundació Mapfre, Nadia Arroyo, amb motiu de Berenice Abbott. Retrats de la modernitat, l’exposició que li dediquen a la Casa Garriga Nogués a partir d’avui fins al 19 de maig.

La pròxima temporada de la seu barcelonina de la Fundació Mapfre arrencarà amb una exposició que promet ser molt intensa: 'L'infern segons Rodin' explicarà amb un centenar d'obres, entre escultures i dibuixos, el procés de creació de 'La porta de l'infern', l'obra mítica de l'escultor francès. Es tracta d'un encàrrec que va rebre quan era jove però que va quedar inacabat a la seva mort. Com que era una projecte molt absorbent, va acabar convertint parts del conjunt en escultures autònomes, com és el cas d''El pensador'. "Rodin no va ser un escultor formal, va suspendre dues vegades l'examen d'ingrés a l'escola de belles arts", explica el director de l'àrea de cultura de la fundació, Pablo Jiménez Burillo. "El plantejament inicial era fer una porta com les renaixentistes, però pel camí va conèixer l'obra de Baudelaire i va entendre que l'infern és la vida", subratlla.

Els Estats units viuen en els últims temps sacsejats pel rebrot furiós de les tensions racials, un conflicte que una societat presumptament modèlica en la seva civilització no ha pogut guarir ni amb l’antídot d’un inquilí negre a la Casa Blanca. L’estat de coses actual, que ens arriba amb la immediatesa de les xarxes socials, podria tenir una bona il·lustració amb les imatges que el fotògraf Bruce Davidson (Illinois, 1933) va captar fa mig segle en un país que, en molts aspectes, no ha evolucionat gaire. La sèrie 'Bandes de Brooklyn' (1959) no es detenia en trifulgues de carrer, sinó que gratava les esquerdes d’un barri marginal per testimoniar la tensió emocional que hi bategava. Les instantànies del cicle 'Temps de canvi', datades entre el 1961 i el 1965, són testimoni del període més intens de la lluita pels drets civils. 'Carrer 100 Est' (1966-1968) se submergia en l’Spanish Harlem per mostrar la realitat de negres i llatins que el món exterior s’entestava a invisibilitzar. Són algunes de les 190 fotografies que integren la primera gran retrospectiva de Bruce Davidson que tenim a l’abast, fins al 28 d’agost, a la Sala Garriga i Nogués de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

L'obra de Vicent van Gogh 'Autoretrat' ja és a Barcelona, després d'un trasllat d'alta seguretat. És una de las 70 peces que formen part de l’exposició 'El triomf del color. De Van Gogh a Matisse. Col·leccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie', mostra amb què la Fundació Mapfre inaugura el seu nou espai expositiu a la Ciutat Comtal el 8 d’octubre, on hi havia la Fundació Godia.