Fa gairebé deu anys, quan vaig entrevistar-lo per a L’Avenç, Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, em va dir que, a classe, explicava als seus alumnes que ells no tenien relació amb l’Estat: “Vosaltres teniu relació amb la comunitat autònoma d’Andalusia; naixeu en un hospital, aneu a una escola, transiteu per unes carreteres que estan gestionades per la comunitat autònoma, com ho estan els serveis socials i culturals”. I continuava: “La gestió de la vida quotidiana és en mans de les comunitats autònomes, que s’han convertit en uns ens amb un poder extraordinari”. Però, afegia, el creixement en recursos dels poders autonòmics havia sigut compatible amb “l’Estat més fort que hem tingut en tota la història d’Espanya” –una cosa que el catedràtic andalús valorava molt positivament, convençut que “el model autonòmic d’Espanya havia funcionat d'acord amb una premissa no escrita: que l’enfortiment de les parts no podia conduir a l’afebliment del tot, sinó que l’enfortiment de les comunitats autònomes havia de traduir-se simultàniament en un enfortiment de l’Estat”.

Un cop es va fer pública la sentència de l’Audiència Nacional sobre el cas Gürtel, el 24 de maig, tots els partits van entendre que ja res seria igual. Tots, incloent-hi el PP, encara que aquest últim pretengués dissimular, es van adonar que la permanència de Mariano Rajoy a la presidència del govern s’havia fet impossible.

Les dues últimes legislatures catalanes, la desena (2012-2015) i l’onzena (2015-2017), han sigut l’escenari d’una guerra de guerrilles, afortunadament només institucional, entre, d’una banda, el Parlament i el govern de la Generalitat, acompanyats d’una forta mobilització cívica del nacionalisme i, de l’altra, les Corts Generals i el govern de la nació, acompanyats fins al final de la desena legislatura pel Tribunal Constitucional exclusivament però també des d’aquest moment per la Fiscalia General, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem.

És possible que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena pensés que dictant la seva interlocutòria divendres passat estava simplement impedint que Jordi Sànchez pogués acudir com a candidat a la sessió d’investidura convocada pel president del Parlament. Però, en realitat, l’abast de la seva decisió és molt més gran. Sabent-ho o no, la interlocutòria que denega el permís penitenciari a Sànchez, empresonat a Soto del Real, és un atac al Parlament i al poble de Catalunya representat en aquesta cambra. No és només el dret subjectiu d’un ciutadà el que es veu afectat, sinó el dret de tot un poble a permetre que el Parlament, que ha rebut la legitimitat democràtica de l’exercici del seu dret de sufragi, transmeti aquesta legitimitat investint el president de la Generalitat.

Joan Carles I, a tots els que la present vegeu i entengueu, sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la següent llei orgànica.