L’any 2007, la revista Idees de la Fundació Rafael Campalans proposava, en un bon article de Jordi Mas, un Sistema Català d’Habitatge entès com a “sistema de protecció, basat en l’oferta de lloguer”, prefigurant una política equitativa pensada per evitar la privatització del parc públic i el seu caràcter rotatiu. Es tractava de garantir que els terrenys públics es destinessin al lloguer i fomentar un sistema més just, capaç d’atendre realment les famílies o franges d’edat que ho necessitaven, garantint que quan la situació personal dels adjudicataris millorés, s’evitaria renovar el contracte de lloguer i es podria oferir el pis a una nova família que realment ho necessités. Els joves que haguessin aconseguit estabilitzar ingressos al cap d’uns anys, llavors passarien al mercat d’habitatge lliure.

La crisi habitacional és un fenomen europeu que té en Barcelona i Catalunya una de les àrees més tensionades. No és d'estranyar, doncs, que l'alcalde Collboni hagi viatjat un cop més a Brussel·les aquesta setmana per abordar la qüestió a través de l’aliança Mayors for Housing, que agrupa 17 ciutats, entre les quals París, Amsterdam, Lisboa, Milà i Roma. L'objectiu dels seus alcaldes és que la Comissió Europea creï un fons d’habitatge assequible que mobilitzi 300.000 milions d’euros públics i privats anuals.

No només són els preus desorbitats del mercat de l'habitatge lliure o la carestia de promocions públiques, les entitats socials també troben un mur difícil d'esquivar en les reticències dels propietaris a l'hora de llogar els pisos per destinar-los a col·lectius vulnerables. N'hi ha que expliquen que tot va bé fins que revelen que el pis es destinarà a acollir una dona maltractada amb els seus fills, un grup de persones amb discapacitat o amb patologia mental o una família amb pocs recursos econòmics.

Fa uns dies Maria Sisternas ens deia: "[...] cal crear les condicions perquè es facin llars amb règims de tinença innovadors. L’urbanisme i l’habitatge, com en temps de Fourier, Cerdà, Ebenezer Howard, Geddes i Soria y Mata, tornen a necessitar-se" (ARA, 28/06/2025). Heus aquí una resposta, a partir d’algunes consideracions.

Fa un dia gris a Londres, hem aterrat sota una densa capa de núvols, però com a mínim no plou. He d’anar a la seu de Prospect Magazine, on Alan Rusbridger i la Joseph Rowntree Foundation ens han convidat a explicar polítiques d’habitatge des de diferents països, i he aterrat a Gatwick. Control de passaports; quin pas enrere que ha fet el Regne Unit. Superat l’escaneig del passaport, la màquina m’obre les portes del regne. Gatwick és a 40 km de Londres i la via del tren travessa un paisatge completament urbanitzat. És com si Barcelona tingués cases i barris fins a Sitges; com si la metròpoli s’hagués menjat el delta del Llobregat i el massís del Garraf per convertir-ho en una megaciutat. Més tard, a la xerrada, analitzarem per què tampoc les ciutats grans no han resolt les desigualtats en matèria d’habitatge, però anem per parts.

L'Institut Català de Finances (ICF), banca pública de la Generalitat, augmentarà la seva plantilla en 29 persones per fer front al seu pla de destinar 600 milions anuals a finançar habitatges socials. La novetat és que l'entitat podrà per primer cop atendre particulars. En concret, a joves de fins a trenta-cinc anys que demanin el 20% de l'entrada del seu primer habitatge, en el marc de l'anomenat fons d'emancipació, dotat amb 100 milions anuals. En l'actualitat, l'ICF compta amb 108 professionals.

Barcelona sorteja aquest dijous al migdia la seva promoció més gran d'habitatge públic. A les 12 hores d'aquest migdia, les 11.243 famílies -i d'altres unitats de convivència- inscrites en el sorteig dels pisos de l'imponent Illa Glòries estaran pendents de l'acte que organitza el consistori per anunciar els agraciats i que es podrà seguir a través d'un enllaç que es publicarà al web d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona. La previsió municipal és que els primers inquilins comencin a arribar a l'edifici a l'estiu.

A les portes de la manifestació per l'habitatge d'aquest dissabte, Generalitat i Ajuntament de Barcelona han tancat una bateria d'acords per accelerar, entre altres mesures, l'ampliació del parc públic de pisos. La Generalitat aportarà 120 milions d'euros per a la construcció d'habitatge públic a la capital catalana. Els darrers temps, les institucions s'estan començant a posar les piles davant una crisi de l'habitatge que amenaça amb trencar la cohesió social. Però partim d'una situació tan precària que l'horitzó de possibles solucions sembla molt llunyà. Mentrestant, el malestar ciutadà, amb els joves com el col·lectiu més afectat, està començant a desbordar-se.

El passat 19 de juliol vaig publicar un article en què argumentava que, contràriament al que se’ns repeteix una vegada i una altra, el gravíssim problema de l’habitatge a Barcelona no té res a veure amb el fet que la seva pràctica totalitat sigui de propietat privada, i que si una part substancial del parc fos –com a Viena o a Amsterdam– de propietat pública, el problema seria el mateix.

L'acord de la Generalitat i l'Ajuntament per desbloquejar la construcció de 637 pisos socials a la capital és una bona notícia. Van quedar aturats amb la convocatòria electoral. L'ARA va alertar de l'absurditat del fre administratiu a l'execució: el govern Aragonès va adduir que s'havia quedat sense pressupostos. Ara el president Illa i l'alcalde Collboni, en la seva primera cita, han donat prioritat a aquest projecte, primera fase del conveni que havien firmat l'Ajuntament i el govern dels republicans per tirar endavant 1.700 pisos socials.

A Catalunya, ciutats grans i petites tenen terrenys públics destinats a l’habitatge protegit, i és bo diversificar-ne la producció: és raonable pensar que part dels terrenys els desenvolupi un sector emergent, el de la promoció privada d’habitatge social, i la resta el desenvolupi la iniciativa pública. Per fomentar que el sector privat faci pisos socials, els ajuntaments poden cedir gratuïtament els terrenys durant 50 o 75 anys. Un sistema eficaç és el que garanteix que el sector municipal desenvolupi sectors urbanístics, tramiti els plans i en faci la gestió urbanística (tasques complexes que fa millor l’administració) fins que liciti el dret de superfície per tal que les promotores i constructores edifiquin. El que cal procurar és que després, durant els 50 o 75 anys que durin aquestes promocions, siguin gestionades per operadors socials especialitzats; professionals capaços de gestionar persones, i no només metres quadrats. D’aquesta manera, els ajuntaments atorguen els drets de planejament on convé, obtenen les cessions de sòl corresponents, i la iniciativa privada inverteix a canvi d’unes rendes moderades però sostingudes al llarg del temps. L’Associació de Promotors i d’altres organitzacions empresarials com la Cambra o Barcelona Global estan fent pedagogia interessant de la promoció de pisos assequibles per part de la iniciativa privada.

"Aquest casal és molt necessari al barri, els avis estem molt contents de poder trobar-nos i compartir el nostre temps lliure". Antònia Roig és veïna de Ciutat Vella, i després de deu anys de reivindicació per l'espai Mestres Casals i Martorell, fa sis mesos que gaudeix d'aquest centre per a gent gran del Casc Antic. A partir d’ara, Roig i la resta d’usuaris de l’espai tindran nous veïns: l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha inaugurat aquest dimarts el nou equipament d'allotjaments provisionals per a persones de més de 50 anys en situació de greu vulnerabilitat afectades per la pèrdua o manca d'habitatge, ubicat al mateix edifici que el casal.

La de les germanes Nadia i Esther és una història d’èxit: la primera és propietària d’un habitatge de protecció oficial (HPO) i la segona està en procés de moblar el que li ha tocat en règim de lloguer. Però aconseguir-ne les claus ha estat un procés llarg i gens econòmic, fins al punt que la Nadia, que estava emancipada des de feia anys, va haver de tornar a la casa dels pares per poder fer cost a pagar les quotes pel futur pis i el lloguer que compartia amb una amiga. Senzillament, els comptes no li sortien.

Aquest estiu l’alcalde de Barcelona ha visitat París per conèixer la política urbanística encetada per l’alcaldessa Anne Hidalgo. De tornada, i contràriament al que calia esperar, va refermar la intenció de derogar la mesura de l’anterior consistori de qualificar el 30% per a habitatges assequibles en les noves construccions i grans rehabilitacions, argumentant ineficàcia i escàs interès dels promotors. En compensació va proposar convertir en aportació monetària l’exempció d’aquella condició urbanística.

A Catalunya es calcula que hi pot haver entre 5.800 i 7.000 persones sense llar, però ni tan sols en tenim la xifra exacta. És una realitat enquistada en moltes ciutats de Catalunya, sobretot als principals nuclis urbans. Les crisis encadenades del 2008 ençà han resultat fatals: el nombre de persones que viuen al carrer ha anat creixent. Al contrari del que comunament es pensa, no tots són drogoaddictes, rodamons o petits delinqüents. Hi ha força persones que simplement de cop s'han quedat sense recursos i sense xarxa d'amics i familiars, i que, per tant, gairebé sense adonar-se'n es troben vivint a la intempèrie. En aquest diari en donem exemples tristos. També hi ha afectats per malalties mentals. A tot aquest col·lectiu divers, les polítiques públiques normalment els atenen oferint-los menjar o higiene, però no un lloc on viure, que és el que, de fet, més necessiten. El problema de l'habitatge és tan greu a Catalunya que els que han tocat fons queden els últims de la cua: per davant seu passen els desnonats o les famílies vulnerables. Els que ja han caigut al pou són atesos, però a ben pocs se'ls proporciona aixopluc.

Els districtes de Ciutat Vella i Sant Martí sumaran habitatge social després que l'Ajuntament de Barcelona hagi comprat dues noves finques. En concret, seran quinze nous habitatges a preus assequibles ubicats en un bloc al Forat de la Vergonya, al carrer Jaume Giralt, i deu pisos més d'un bloc al carrer Navas de Tolosa, a Sant Martí. En tots dos casos, el govern municipal s'ha valgut del dret a tanteig i retracte, que li permet avançar-se a altres compradors privats interessats. En la mateixa operació, l'Ajuntament també ha adquirit un solar privat al mateix Pou de la Figuera, a Ciutat Vella.

La crisi financera fruit de la bombolla immobiliària que va deixar un paisatge habitacional dramàtic, amb milers de famílies sense sostre, encara és una realitat social sagnant. Una realitat que, superada la pandèmia, i malgrat les turbulències econòmiques per la guerra d'Ucraïna, torna a fer-se evident amb la pujada de preus dels pisos de compra i de lloguer. El mercat sempre és ràpid a reaccionar: els inversors, sobretot estrangers, no perden mai l'oportunitat, i l'habitatge, sobretot en places com Barcelona, segueix sent una aposta segura. Els esforços de les administracions i les reformes legals per assegurar el dret bàsic a l'habitatge sempre van a remolc. Les entitats socials no donen l'abast. El sensellarisme i els infrahabitatges són una evidència visible a la qual tots ens hem acostumat. Els joves no tenen més remei que compartir habitatge si es volen independitzar, i ho tenen molt difícil per trobar una llar estable com la dels seus progenitors.

La Fundació Hàbitat3 treballa amb ajuntaments per ajudar a oferir habitatge a famílies vulnerables desnonades. Una forma d’obtenir pisos és, per a nosaltres, la compra a bancs, exercint el dret de tempteig que ens dona la Generalitat. En comptes que els pisos siguin comprats per inversionistes, ens els podem quedar nosaltres i així n’assegurem un ús de lloguer social. 

Recordo un esdeveniment de fa molts anys –en un anys no millors que els d’ara– quan el barraquisme d’aquells temps de postguerra i d’immigració dins l'Estat havia format un cordó de misèria al voltant de la Ciutat Comtal. El fet de tenir molts anys té molts avantatges. Entre d’altres, acumular records. I jo en tinc –i molts– de la meva estimada ciutat. De bons i de dolents.

Quinze dies sense llum i vivint en unes condicions "indignes". Així resumeixen els veïns d'un bloc de propietat municipal al Raval el que han viscut des que la nit de Cap d'Any un incendi afectés tot l'edifici i els deixes sense subministrament elèctric fins avui, en què l'Ajuntament de Barcelona ha començat a reallotjar les famílies afectades per poder reparar l'avaria, que va per llarg. El foc es va iniciar al quadre elèctric del primer pis, al costat de l'ascensor, i des d'aleshores tota la finca ha sobreviscut a les fosques.