Fa poc més d’un segle els catalans –bona part dels catalans– no sabíem llegir. "Als segles XVIII i XIX el 70% de la població de Catalunya era analfabeta, de manera que per a la majoria de ciutadans la informació es transmetia oralment o a través d’imatges", explicava l’historiador Borja de Riquer al barceloní Palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, institució que ell presideix. I tot seguit afegia: "No siguem nostàlgics. La gent vivia pitjor, les condicions de vida eren molt pitjors". De Riquer és una veu autoritzada per dir-ho. És un savi que ha estudiat profundament la història de Catalunya dels darrers segles. Ha coordinat el voluminós llibre (un quilo i mig de pes!) La memòria dels catalans, motiu de l’apassionada conversa que va teixir amb el director adjunt de l’ARA, Ignasi Aragay, en un acte del Club Prèmium del diari.

L’altre dia vaig compartir un àpat (els autònoms juguem a fer “sopars d’empresa” amb els amos que no tenim) amb la directora d’aquest diari, l’Esther Vera (la dona amb qui tothom voldria anar a sopar). Tots els comensals volíem saber curiositats sobre alguns dels casos que el diari ha destapat aquests anys, com ara el cas de l’Institut del Teatre o el dels cartells de l’Alzheimer, d’Esquerra Republicana. Les interioritats, la manera en què els periodistes de l’ARA van arribar a la veritat valen un Sense ficció. Mirant-m’ho de lluny i de prop vaig sentir orgull.

En plenes festes de Nadal em van hackejar el meu compte de Twitter (ara X). El tenia feia 13 anys, amb més de 10.500 seguidors. Quan em vaig incorporar a l’equip fundacional de l’ARA, el Carles Capdevila em va posar com a condició sine qua non fer-me de Twitter. Poc convençut, vaig fer el pas i vaig crear @ignasiara. Jugava amb el meu cognom i amb les sigles del diari. La cosa va funcionar i va créixer ràpidament de seguidors. Aviat va passar a formar part de la meva quotidianitat com una eina professional més, i prou efectiva. Tot i alguns disgustos per la coneguda tendència de determinats usuaris a convertir la discrepància en insult, em vaig acostumar a difondre els meus articles i expressar-me en l’univers de la xarxa, que no és la vida real però és una realitat paral·lela útil.

Tenim una societat deshumanitzada en crisi política, social i climàtica. I "al centre de totes aquestes crisis, hi ha la crisi de l'educació", afirma Rob Riemen (Països Baixos, 1962), el filòsof i director del Nexus Institute. Riemen ha presentat el seu assaig L'art d'esdevenir humà (Arcàdia) a la Setmana del Llibre en Català en una conversa amb el director adjunt de l'ARA, Ignasi Aragay, tot i que ja diu que encara que la lectura sigui una invitació a ser més humans, no ho solucionarem només llegint llibres com el seu.

No hi ha esperança, només por. Tots anem amb el pilot automàtic posat de les distopies. Paradoxalment, són les ficcions que ens fan viure. Ens hem convençut que vivim en una època d’involució. Certament, els senyals són manifestos: retorn de la ultradreta, de nou l’amenaça nuclear per una guerra al cor d’Europa, crisi climàtica, fonamentalismes religiosos, habitatge inaccessible per als joves... Podríem allargar i detallar més la llista. Fa temps que vam renunciar al paradís del cel dels creients i als paradisos a la terra dels militants. Fa temps que la idea il·lustrada de progrés va perdre el seu encant. Estem instal·lats en el nihilisme, en el no-future. 

La frase que dona títol a l’article afalaga el meu narcisisme, però és evident que no té res a veure amb mi. La va escriure Carles Riba el 1920. Es referia al seu amic, artista i crític d’art noucentista Josep Aragay (1889-1973), després que aquest publiqués El nacionalisme de l’art, text de combat on reivindicava un art propi català com a condició per a l’alliberament polític. En concret, la cita sencera és aquesta, extreta d’una carta del poeta adreçada al també poeta Josep Maria López-Picó: "L’estil va molt barat: un capbussó en qualsevol avantguardista de París o del Pombo i hom se n’unta. Hem de fer-nos feréstecs, sortits del bosc, cantelluts, forçuts i peluts, com uns Aragays; si no els catalans no anirem enlloc, i us certifico que l’Aragay és no solament l’home que té més raó de Catalunya, sinó dels que escriuen millor". Deunidó.

Amb motiu del Llibrestiu, la nova festa dels llibres del juliol, l’ARA presenta Vora el mar, un recull d'onze contes escrits per algunes de les veus més destacades del panorama literari català actual. L’acte tindrà lloc el 15 de juliol a les 20 h a l’aula magna de la Facultat de Geografia i Història de la UB (Carrer Montalegre, 6, Barcelona; 1 € per a subscriptors i 2 € per a no subscriptors). Serà moderat per Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA. Hi participaran alguns dels autors de Vora el mar (Univers), que parlaran sobre el llibre i també sobre el gènere del relat curt: l’escriptora Empar Moliner, el novel·lista i poeta Xavier Mas Craviotto, el professor de llengua i literatura catalanes Roc Casagran i el periodista i escriptor Jordi Nopca.

Tot i el títol, aquest no és un article polític. És alguna cosa més fonda, més íntima. Cada vida té el seu aroma, la seva fragància. Cada ésser humà és un món sencer, una lluita. No és tan fàcil reflectir la riquesa que tots portem dins. Theodor Kallifatides hi té la mà trencada. Si fa unes setmanes parlava del seu llibre Una altra vida encara, ara ho faig de Mares i fills, també publicat per Galàxia Gutenberg en traducció del grec modern de Montserrat Camps. Kallifatides -ja ho vaig explicar- va emigrar amb 25 anys a Suècia, on es va convertir en escriptor d’èxit en suec. De gran (ara en té 82) ha retornat al grec en obres de caràcter més personal.

Per la redacció de l’ARA corre la brama que l’Ignasi Aragay Sastre (Barcelona, 1966) es lleva molt d’hora per llegir una hora o dues abans de venir a treballar. Abans de ser director adjunt de l’ARA, va ser vuit anys el cap de la secció de Cultura de l’ Avui i no hi ha autor del gènere que sigui amb qui no mantingui alguna relació personal. Després de llegir i de regar les plantes del pati, l’Ignasi agafa la bicicleta i es planta al diari pedalant amb un punt d’elegància britànica, com si flotés, com si la resta del trànsit no fos cosa seva. Les presses tampoc no semblen que l’afectin, tot i que avui els diaris són canals de notícies 24 hores i el director adjunt ha de córrer com tothom, però l’Ignasi sempre té un moment per somriure i un minut per escoltar els rotllos que li clavem entre tots. Avui, i per un dia, l’autor és ell. Acaba d’escriure El mon us espera (Empúries, 2020), una carta als fills. Li pregunto què n’ha dit la seva dona, de la carta: “M’ha dit: «No parles gaire de mi!» En realitat, en parlo molt, perquè ella hi és sempre. He après molt de la meva dona”. I els fills l’han llegit? “Sí, la carta ha arribat a destinatari. Però el llibre és perquè el llegeixin els pares. Ells la gaudiran més quan siguin grans”.